Entrevistem la protagonista d’obres com ‘La rosa tatuada’ o ‘Blasted’
Ens trobem, em fa un gran somriure i confessa que està nerviosa. No està acostumada a una entrevista personal i té por del que li pugui preguntar. Comparteix espai per uns moments amb Candela Antón. Seu, fa una llarga i pausada pipada al cigarro i comencem. La conversa amb ella és així: calmada, profunda. La Marta mesura molt bé tot el que diu, escolta amb atenció i es pren l’estona que li cal per respondre amb sentit tot allò que li planteges. És perfeccionista, se li nota. Analitza tots els detalls i no es tira de cap sense pensar. Li agrada reflexionar i omplir de significat el que diu i el que fa. No deu ser pas per casualitat que abans dels trenta ja hagi treballat en alguns dels grans teatres del país.
A Marta Ossó l’heu poguda veure, per exemple, al Teatre Nacional fent un clàssic com La rosa tatuada, de Tennessee Williams, o un text contemporani cabdal, Blasted, de Sarah Kane. També era una de les alumnes a L’onada, al Teatre Lliure, i va formar part del repartiment de l’apoteòsica F.R.A.U., d’Albert Arribas i Albert Balasch, peça de set hores de durada.
L’actriu sabadellenca diu que des de sempre ha volgut ser actriu. De fet, diuen que de petita era molt pallassa i de seguida va començar a fer teatre amateur en una de les dues històriques escoles d’interpretació de la ciutat vallesana: el Teatre Sant Vicenç. Allà va estar-hi fins als disset anys i fins i tot hi va fer de professora. Recorda amb una dolça nostàlgia quan s’acostaven les dates d’estrena i els pares la deixaven anar a assajar de nit amb un entrepà a la motxilla.
Però a l’edat crítica en què sembla que hagis de decidir el teu futur, es va matricular a Filologia Alemanya. Com que ho va fer compaginant-ho amb els estudis teatrals a Eòlia, aviat els focus i les bambolines la van abduir totalment. Llavors es va abocar amb passió a les arts escèniques i, tot i que no ha tingut representant fins ara, els projectes li van anar arribant. Diu que ho viu tot amb una “il·lusió bàrbara” i que ha tingut molta sort. Assegura que sempre ha rebut encàrrecs apassionants i una feina n’hi ha portat una altra. Però, malgrat el que pugui semblar, entremig ha hagut de fer moltes altres coses: treballar de cangur, en forns de pa, fent burritos. O, com fa ben poc, fent de guia turística. Sent que els “professionals del teatre encara han de viure una mica com els joglars” i que “no hi ha polítiques que sustentin la cultura”. D’això se’n va acabar d’adonar quan va anar a Zuric amb una beca de l’Institut Goethe. Explica amb recança que allà tothom acaba tenint un lloc a la indústria i que aquí això és impensable.
Ara, sense feina un altre cop, espera que tot de petits projectes incipients que depenen de mil variables es concretin. Això sí, té clar que ella de moment no vol entrar en el joc de les festes, les gales i les xarxes socials per posicionar-se. Entén que “és una realitat i t’hi has d’emmotllar, però èticament potser no cal”. No vol crear una ficció a Internet on sembli que té una vida i unes feines que no té.
Tot i així, la Marta no perd el temps. El seu amor per les històries l’ha feta tornar a la universitat on ara fa Estudis Literaris. Llegir i escriure sempre li ha agradat i, tot i que diu que no té una especial predilecció pel teatre de text, reconeix que quan li donen un nou paper li agrada capbussar-se totalment en el món que se li obre. Intenta “llegir-s’ho tot”. Busca la biografia de l’autor o l’autora, el context històric, els textos coetanis i tota l’obra que pugui del dramaturg en qüestió. Considera que aquesta part de la feina és “molt important i, alhora, la troba emocionant”. No concep representar un text sense aprofundir-hi així.
El teatre català va coix de visió femenina
Ara, a més, s’ha llançat a escriure. Diu que li ha costat “creure que la seva veu sigui prou vàlida” però comença a confiar-hi. Pensa que aquest és un mal comú de moltes dones artistes, que potser conscientment no se senten diferents dels homes, però que sense adonar-se’n es mantenen més discretes. Ossó considera que el teatre català va coix de visió femenina i que ja ha arribat el moment que les dones “agafin les regnes i encapçalin grans produccions”. Ella cita com a referents Carlota Subirós, Sílvia Delagneau, Yvette Vigatà o Alícia Gorina i espera que en un futur siguin elles les que liderin la indústria. Per arribar a la igualtat seria radical i proposaria unes quotes del 75% d’espectacles dirigits per dones i el 25% per homes. Mentrestant, però, pensa que això del “futur en femení” és més filosòfic que real. Si arriba a ser real, caldrà reivindicar que ella hi tingui un paper, perquè, segons el que explica amb un somriure burleta, “ara que agafo representant em diuen que els trenta són la pitjor
edat per a una actriu”. Que el “futur en femení” també canviï això.
