De la contundència poètica d’Estellés als misteriosos silencis de Pinter, dels grans esdeveniments a les petites celebracions amb brindis inclòs Auca#156
Pàtria petita
“Una amable, una trista, una petita pàtria”, així comença una de les creacions poètiques més monumentals del segle XX, versos que posen la pell de gallina quan els entona un bon rapsode. Al Heartbreak Hotel, un contundent Pere Arquillué ha transformat el Coral romput de Vicent Andrés Estellés en tot un esdeveniment escènic, una dotzena de sessions per a espectadors privilegiats (ja esgotades), un festí literari de proximitat que demana a crits una reposició. La proposta pren com a referència la seminal versió discogràfica d’Ovidi Montllor i Toti Soler, així com l’adaptació plural que en va fer Joan Ollé al Lliure l’any 2008. No és l’única lectura del poema que s’ha fet als últims temps: a l’Àtrium el director Marc Chornet i l’actriu Marina Alegre en van presentar una versió escènica el novembre passat, un text que, segons Alegre, “si tinguérem una cultura sana, formaria part del cànon literari”. Malauradament, recordem que el centenari d’Estellés de 2024 va passar pràcticament inadvertit per les nostres institucions culturals. I una proposta: després de l’expectació generada, per què no transformar el recital d’Arquillué en una tradició per celebrar la Diada Estellés cada 4 de setembre?
Silencis coreografiats
L’estrena de la setmana va revestir l’Espai Lliure de Montjuïc amb el perfum de les ocasions importants, un encert que Julio Manrique hagi recuperat la sala com un “espai d’exhibició i producció permanent”; ens calen més escenaris amb intimitat i calidesa. Acostumats als deixebles, trobem a faltar al mestre: massa temps sense una obra de Harold Pinter senyorejant la nostra cartellera. Per sort, Ivan Benet recupera Una mena d’Alaska, un text breu del Nobel anglès al qual s’afegeix tota una dimensió onírica a tall de pròleg, un malson travessat per la dansa diàfana d’Andrés Corchero, un moviment que busca ser pertorbador per crear una atmosfera d’estranyament. 29 anys després de sofrir una malaltia, una adolescent desperta convertida en un enigma psiquiàtric, moderna Segismundo d’una obra en què La vida es sueño i també desconcert. La interpretació de Mireia Aixalà es presenta atrapada en aquella frase que deixa caure el seu personatge: “sona infantil, fora de lloc”. Carles Martínez, que ja va fer el paper de metge en la versió de l’obra de Xicu Masó de 2009, torna a demostrar que és el més pinterià dels nostres actors: frases musicades, silencis mil·limetrats, gestos com de cirurgià. Completa el quadre Aida Oset amb una capa musicada que endolceix el conjunt. Les obres de Pinter són complicades d’executar –conjunció de paraules com a pedres i silencis estirats–, una partitura que sona molt bé amb els intèrprets adequats.
Cap butaca buida
Ja hem comentat en alguna altra capçalera les moltes virtuts –i algun però– d’una de les grans estrenes de la temporada, La tercera fuga, text i direcció que consagra Victoria Szpunberg entre l’Olimp de l’autoria local, la primera dona que simultanieja les dues tasques a la Sala Gran del TNC. Entre les moltes visions de l’esdeveniment, especialment lúcids els detalls de la crònica de Jaume Forès Juliana a Núvol en què lamenta que cap autoritat política de primera línia no assistís a una estrena tan important: “Ja imagino que tots plegats devien estar molt ocupats gestionant la crisi derivada de l’apagada elèctrica del dia anterior, però són absències que fan arrufar el nas en una data tan assenyalada”. En canvi, dimecres passat, la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar, sí que va anunciar la seva presència a l’estrena d’Anna Karènina al Théâtre Nanterre-Amandiers (París) amb motiu d’una gira de l’espectacle de Carme Portaceli per cinc teatres europeus. Suposem que, quan hi ha dues estrenes rellevants tan seguides, polítics i teatres han de repartir els focus.
Brindis dramatúrgic
Terrats en Cultura va presentar dijous una programació diversa i dissident que, com és habitual, transforma diferents espais a l’aire lliure en escenaris per a espectacles de teatre, dansa i música. Entre el 6 de juny i el 31 de juliol, el festival acollirà quinze propostes, títols destacats com No es país para negras, de Silvia Albert Sopale; el musical Something’s coming, de Joan Vázquez; Flamenco Negro, de Fernando López i Germain Boungou; o el monòleg Les paraules dels altres, de Roger Torns. Enguany, com a novetat especial, neix l’OFF-Terrats, una línia per donar continuïtat al projecte més enllà dels mesos d’estiu. La primera d’aquestes sessions especials tindrà lloc el 26 de setembre, una lectura dramatitzada ben especial del llibre Entreacte(s), el nostre recull de dramatúrgia breu editat per l’Institut del Teatre i Comanegra. Sota la direcció de Marc Rosich, l’acte portarà a escena alguns dels textos més sorprenents del volum, una sessió que s’arrodonirà amb un tast de vins ofert per la DO Catalunya. Una oportunitat per plantejar un brindis per la bona forma de la dramatúrgia catalana actual.
