En el centenari del poeta de Burjassot, una tímida representació de la seva poesia puja a escena per reivindicar-ne la vigència Auca#134
Visionari
Diuen que els Simpson prediuen el futur, però els grans poetes van més enllà amb versos que no caduquen mai, que ressonen i ens guareixen en qualsevol ocasió que es presenti. Vicent Andrés Estellés va deixar escrit: “El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,/ l’aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;/ els carrers plens de fang, les sabates amb fang”. És un fragment de poema publicat al Llibre d’exilis (1971) que demostra la capacitat del poeta de submergir-nos en l’esperit del paisatge i cantar les desgràcies ancestrals que ens persegueixen. Un poble existeix quan la seva llengua està viva, i els poetes són una bona expressió de la salut d’un idioma, la “clau que obre tots els panys”. En el centenari d’Estellés, la seva veu ressona i acompanya també la tragèdia insondable de València.
Amerar
El poema del fang i la pluja va retrunyir dimarts en el recital organitzat pel Festival Clàssics en el TNC, una lectura musicada per Judith Farrés i contextualitzada per Irene Mira, qui també va aportar una selecció de poemes gens previsible, allunyada dels greatest hits i amb un retrat cristal·lí del poeta i del seu univers simbòlic. Hi va ajudar força la lectura del director Ferran Dordal i l’actor, un contundent Sergi Torrecilla que va treure a passejar el seu delicat accent valencià. Ni rastre de la lectura torrencial, del ritme abassegador que sovint s’imposa en altres lectures d’Estellés. L’equip va executar un tempo diferent, una solemnitat pausada, gairebé reverencial, una respiració que fa que les imatges penetrin de mica en mica, com una pluja pausada que amera lentament. Un petit homenatge que, per cert, és un dels pocs actes que l’escena “oficial” dedica al centenari del poeta que va escriure “els millors versos de l’idioma català en el segle XX”. Alguna cosa falla, ja ho sabem.
Coral recobrat
“Si Vicent Andrés Estellés hagués nascut a Anglaterra, el tindrien com un Déu”. La frase pertany al titular d’una entrevista a Pere Arquillué publicada a El Nacional per Bernat Reher. L’actor prepara una nova versió escènica del poema Coral romput que podrem veure dissabte a Temporada Alta i a partir d’abril al Heartbreak Hotel. La versió discogràfica d’Ovidi Montllor i Toti Soler s’aventura com una referència, punt de partida també de l’acostament de Joan Ollé al Lliure que data de 2008. No és l’única adaptació en marxa del monumental poema d’Estellés. El director Marc Chornet i l’actriu Marina Alegre porten de gira un altre Coral que, després de passar per l’Àtrium, es podrà veure al novembre a Castelló de la Plana i Xàtiva. Fa pocs dies, Alegre em comentava que: “a la sala d’assaig enteníem el Coral romput com un Hamlet i déiem que, si tinguérem una cultura sana, formaria part del cànon literari, podríem anar actualitzant qui el representa i com es representa”. Per sort, la incitativa dels artistes compensa sovint la falta de visió d’algunes institucions.
Classicisme
Com apuntàvem, gràcies al Festival Clàssics hem pogut veure un petit fragment d’Estellés a la cartellera barcelonina. De mica en mica, aquesta mostra organitzada per La Casa dels Clàssics i Abacus s’està posicionant com una cita de referència del pensament, una aposta per la mirada a llarg termini en detriment d’un present massa curtterminista. Enguany, a més, el Festival té com a fil conductor una reflexió al voltant de la natura que no podria ser més oportuna. Entre l’Eurípides d’Albert Arribas, les lectures de Rousseau per Jordi Boixaderas, de Thoreau per Carlos Cuevas, de Verdaguer per Albert Prat, hi ha també un parell d’espectacles que paguen la pena. Per una banda, Les filles de Lilit (4 de desembre), que posa en contacte artistasses de la mida de Sol Picó, Raquel Gualtero, Sonia Gómez, Anna Hierro i Carlota Gurt. Imperdible també la funció de dissabte de Paraules que trenquen ossos, de la Cia. Pagans, un espectacle ingràvid i delicat (Premi de la Crítica d’Arts de Carrer) que es desenvolupa a l’aire lliure, aquest cop al marc del Jardí Botànic de Barcelona. La combinació entre art, tecnologia i natura és tota una descoberta, àmbits que cada cop hauran de barrejar-se més en interès de tothom.
