No és exageració dir que l’audiovisual valencià viu la seua millor època, marcada per un augment claríssim de la producció de llargs de ficció i documentals que, a més, arriben a les sales, reben crítiques favorables i aporten prestigi.
Un indicador: pel·lícules que tenen resultats molt estimables en taquilla i plataformes, com La casa, l’adaptació del còmic de Paco Roca dirigida per Álex Montoya, amb més de 100.000 espectadors als cines, més l’èxit del visionament en streaming; Valenciana (Jordi Núñez), una de les tres pel·lícules més vistes en Filmin en les primeres dues setmanes d’estrena, o L’àvia i el foraster (Sergi Miralles), film rodat en valencià amb unes excel·lents dades d’audiència. Un altre indicador: més presència als Goya que mai, amb representants en moltes categories; és cert que no es va substanciar en guardons, però eixa presència és un triomf que no hem de menysprear.
Més indicadors. Els premis i reconeixements nacionals i internacionals d’obres com el llargmetratge d’animació Rock Bottom (María Trènor), una rara avis, molt autoral i poc comercial, ja convertida gairebé en una obra de culte; com ho serà en un futur, segur, l’humor inclassificable, una barreja entre Kaurismäki i Amanece que no poco, d’eixa raresa que és Bodegón con fantasmas (Enrique Buleo), que continua el seu camí per festivals i certàmens. També les nominacions al César francès de Las novias del Sur, el migmetratge d’Elena López Riera premiat a Cannes, o els diversos premis rebuts pel ja citat La casa, en el festival de Màlaga i als Feroz, film que mostra uns paisatges i uns costums ben arrelats al nostre territori.
Llengua i públic
Un altre aspecte a destacar és la presència del valencià con a llengua dels films. Des de sempre parlem de cinema valencià (tot i que, posats a definir què és, tindríem seriosos problemes de coherència), però no de cinema en valencià. I és que, en general, hi ha hagut i hi ha molt poca producció en la llengua autòctona, una qüestió que té a veure amb la complexa situació lingüística del País Valencià, la qual cosa desborda els límits d’aquest article, i amb la despietada i llarguíssima campanya de la dreta, des del govern o fora d’ell, contra el valencià. Per això cal destacar que títols com L’àvia i el foraster, Domingo Domingo (Laura García Andreu), Valenciana o Escanyapobres (Ibai Abad) estiguen trobant l’èxit i el seu públic.
I tot i que he dit que el sector viu la seua millor època, queda molt per fer. És la millor per comparació amb les anteriors, però encara estem lluny de consolidar alguna cosa que puguem anomenar, des d’un punt de vista cultural i identitari, no administratiu, “cinema o audiovisual valencià”. Aquest concepte no opera com a tal. El públic té consciència d’un cinema andalús, català, basc o gallec, però això no passa en el cas valencià, ni tan sols dins del territori. Ací no hi ha hagut l’aposta feta per les institucions en el cas de Galícia o Andalusia, però hi ha motius històrics i culturals molt complexos i un conflicte identitari que ve de lluny que expliquen el perquè.
Cal un sistema d’ajudes més sistemàtic i menys irregular,no subjecte als canvis polítics
Cal un sistema d’ajudes més sistemàtic i menys irregular, no subjecte als canvis polítics, una manca de lligam que ha suposat, per exemple, que la Generalitat haja deixat de donar suport a l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, que ha hagut d’organitzar la cerimònia dels premis Lola Gaos, abans Berlanga, al marge de quasi totes les institucions. La ruptura es va produir quan la conselleria de Cultura estava encapçalada per un torero d’infausta memòria nomenat per Vox, però ara que el partit ultra ja no és al govern, la situació continua igual. Més: la televisió autonòmica, À Punt, no ha retransmés, i no s’entén, l’acte de lliurament dels premis, cosa que sí que va fer en les anteriors edicions. Una tele, per cert, amb un pressupost irrisori per a la producció de ficció que, difícilment, podrà convertir-se en un motor del sector, com seria lògic.
Creativitat i risc
I, clar, una dana. A banda dels efectes psicològics i traumàtics que encara no estem en condicions de mesurar, la Generalitat ha calculat que les aterridores inundacions han perjudicat el sector audiovisual en 13,54 milions d’euros. Són pèrdues que impacten en una indústria molt depenent de les institucions i que ara, després de la dana, ho serà encara més. Una estructura feble, de xicotetes empreses, a la qual li està costant molt tirar endavant.
En tot cas, la sensació és que les coses estan canviant fruit de l’esforç i el treball dels últims temps. I també de, en paraules de Teresa Cebrián, presidenta de l’Acadèmia de l’Audiovisual Valencià, l’arribada “d’una nova generació de productors molt creatius que estan apostant per obres més arriscades, que crec que ens estan obrint portes per tot arreu”. Sens dubte. Sembla l’ocasió per a afermar la situació, per a impulsar la diversitat i la qualitat que el sector està assolint. I que aquest “millor moment” siga només el principi d’alguna cosa molt més gran.
