Les coordenades d’un ecosistema escènic molt pròxim i, sovint, un gran desconegut.
Si pensem en el teatre actual, podem fer un viatge a finals dels anys seixanta per trobar els inicis del teatre independent, amb l’aparició de figures rellevants com Manuel Molins i Rodolf Sirera, dels quals s’han publicat les obres completes aquests darrers anys. Sobre la base d’aquest nou teatre es va encetar un període cap a la professionalització i alhora cap a la institucionalització escènica, primer, des de la Diputació de València i, després, des de la Generalitat. Així, sorgiren als anys vuitanta el Teatre Escalante, un centre fonamental en la creació per a públic infantil, i un “teatre públic autonòmic” que ha tingut diferents estructures i daltabaixos: del Centre Dramàtic a l’Institut Valencià de Cultura.
Malauradament, la continuïtat i la consolidació de projectes no han estat característiques d’aquests més de quaranta anys de gestió pública
En aquesta institucionalització destaquen accions com la creació d’un Circuit Teatral, que ha anat transitant per diverses situacions, o les subvencions a l’activitat escènica, pilar bàsic en el creixement del sector, encara que sempre necessitades d’un calendari més convenient per als professionals. Malauradament, la continuïtat i la consolidació de projectes no han estat característiques d’aquests més de quaranta anys de gestió pública. Tot i que amb retard, també la ciutat de València va decidir sumar-se a aquest procés amb la posada en marxa, no sense entrebancs ni polèmiques, d’equipaments com El Musical, La Rambleta o La Mutant.
Alhora, es va anar configurant un sector professional de companyies sorgides dels grups independents i de noves incorporacions que donaren protagonisme a altres tipus de teatre, com, per exemple, Xarxa Teatre amb les arts de carrer o Bambalina amb els titelles. Gran part de les companyies s’han articulat al voltant de dramaturgs, amb casos com els de Carles Alberola i Albena, Paco Zarzoso i Hongaresa o Chema Cardeña i Arden, representants d’una nova promoció d’autors sorgida a cavall dels anys vuitanta i noranta. D’aquest context naixen iniciatives d’articulació del sector com la creació de l’AVETID el 1992, primera associació de companyies.
També assistim a l’activitat d’espais de caràcter alternatiu, que han tingut un paper rellevant en l’impuls al teatre més experimental des de mitjan anys noranta: Carme, Círculo, la desapareguda Ultramar (anteriorment Teatro de los Manantiales), Inestable, etc. En el canvi de segle, creadors joves fan acte de presència des de col·lectius que introduïren noves fórmules teatrals, que s’acosten al postdramatisme, com Teatro de los Manantiales, Pont Flotant o Inestable. En aquests anys vivim un canvi significatiu amb la incorporació de les dones a l’autoria: Patrícia Pardo, Maribel Bayona, Guada Sáez, Gemma Miralles, Paula Llorens…
A l’albir de les polítiques
Sens dubte, la interacció entre el teatre públic i el privat ha marcat l’evolució d’un sector que ha patit polítiques canviants i amb poca perspectiva de futur, que s’han agreujat en moments de crisi, com el viscut en el pas de la primera a la segona dècada del segle XXI. En aquell context crític nasqueren projectes, inicialment de resistència, com els festivals Russafa Escènica i Cabanyal Íntim, que han eixamplat un panorama de festivals arreu del territori, des de la Mostra d’Alcoi, esdevinguda la fira valenciana, fins a festivals especialitzats com el de Titelles a la Vall d’Albaida, el de Teatre de Carrer de Vila-real o el MIM de Sueca.
El canvi de context econòmic a partir de 2015 es va veure acompanyat d’un relleu polític que va aportar noves energies i iniciatives, amb un augment en la inversió després de les retallades patides. Els nous gestors afavoriren el teatre en llengua catalana, tant des del punt de vista de la producció com de la programació, en un panorama en què el Teatre Micalet havia estat un referent des de 1995. En aquesta nova etapa es va donar un suport decidit a l’autoria pròpia, amb iniciatives com el Laboratori de Dramatúrgia. Mostra d’aquesta autoria en creixement fou la creació de l’Associació d’Escriptores i Escriptors Teatrals el 2013. Alguns premis també han permés donar visibilitat literària als autors (Alcoi, Sagunt, Alzira, València…), junt amb l’acció editorial, on destaca l’activitat de Bromera.
Els reiterats canvis de responsables de Cultura fa difícil saber cap a on pot evolucionar
el sector
No cal dir que el sector teatral, i en general l’escènic, ha anat sumant agents i ha anat enriquint-se i fent-se més complex i divers. Ara ens trobem en un moment en què els reiterats canvis de responsables de Cultura fan difícil saber cap a on pot evolucionar el sector, en un panorama marcat per crítiques dels representants de la professió davant certes decisions. En aquest sentit, esperem que es puguen repensar els canvis introduïts al Circuit Cultural i donar un nou impuls a la interlocució amb les associacions. És evident la necessitat d’una planificació a mitjà i llarg termini. Una de les nostres preocupacions, en un context institucional en què la llengua ha esdevingut una de les víctimes, és la reducció de l’activitat cultural en valencià. A més, els efectes de tota mena de la tràgica dana tampoc no semblen apuntar a un futur esperançador a curt termini.
