PARAULA: VOLCÀNICA
Sóc la Lara Díez Quintanilla. Tinc 30 anys. Visc al passeig de Sant Joan de Barcelona amb l’home amb qui em vaig casar a Las Vegas. Em guanyo la vida actuant i escrivint. Sempre tinc present, com diu Txiki Berraondo, que “todo lo bonito está por hacer”.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Por, l’enemic més gran que pot tenir un actor o una actriu, que en el meu cas és acusada. Por d’obrir-me, de donar el pas, de llençar-me.
I quan mires a l’altra banda?
Coratge; la por i el coratge són el meu dimoni i el meu àngel. Sempre que he abordat un projecte amb inseguretat i por, encara que el muntatge hagi anat bé, no l’he gaudit, i quan l’he abordat amb valentia ha estat de les millors experiències de la meva vida.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actriu?
Et citaré una cosa. La pintora Frida Kahlo es va presentar davant Diego Rivera i li va demanar que mirés el seu treball i li donés l’opinió. Ell s’hi va negar i ella hi va insistir: “Necessito que ho faci perquè he de saber si puc viure d’això”. I ell li va contestar: “Si realment ets pintora no podràs viure sense això i seràs pintora tota la vida”. Doncs jo ho visc així. No és que volgués ser actriu, és que no puc viure sense això, i, per tant, ho seré fins que em mori, exerceixi professionalment o no.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
El meu avi era advocat i tenia l’obsessió que jo aprengués a dominar la paraula, que sabés parlar davant de públic. Ja de ben petita cada vegada que hi havia muntat un escenari per qualsevol festa major em feia pujar perquè tingués aquesta sensació d’audiència. Després es va queixar quan vaig voler ser actriu, volia que fos advocada, com ell. Però en va ser un dels responsables.
Ja en aquells moments et senties actriu?
Sí, també ja de petita m’agradava molt fer imitacions i veus. Amb la meva àvia imitàvem juntes gent de la tele o veïns i ens fèiem un fart de riure. La família em demanava imitacions de ben petita… per això no tinc la sensació d’haver decidit ser actriu sinó de ser-ho.
I DE LA FEINA
Què et fa sentir més orgullosa del teu currículum?
No puc evitar dir que l’obra L’any dels 30 (o la magdalena), una obra recent que vaig escriure, dirigir i en què també vaig actuar. Va ser la primera obra que vaig escriure, un projecte molt personal. Tenia una obra creada per mi, que estava funcionant i que era còmica!
Dius “que era còmica” ressaltant aquest fet. Per què? Estaves més acostumada a drames?
Sí, pel meu aspecte, em solien donar papers més dramàtics, més patidors. No havia tingut gaires oportunitats de fer comèdia, de manera que així que vaig escriure una obra em vaig decidir per aquest gènere. També per així poder fer contenta la meva àvia, que cada cop que em venia a veure al teatre em deia: “Nena, ho fas molt bé, però fes d’una vegada alguna cosa on no et moris, que la gent el que vol és riure”.
I què et va portar a escriure?
Vaig estudiar psicologia, la branca psicoanalítica, per interès, perquè em fascinava el món de la ment. No sabia com fer encabir la psicologia en el teatre i la vida d’actriu, fins que vaig trobar la dramatúrgia i l’escriptura, que era el lloc on els dos mons es trobaven i eren absolutament compatibles, podia crear teatre des d’un altre lloc.
I ara en què estàs?
Doncs ara estic a la tele, al Polònia, on tinc dos personatges fixos, l’Anna Gabriel i la Ines Arrimadas.
Com arribes a Polònia?
Jo en aquell moment estava a Girona, a Joc de Trons. Sóc molt fan de la sèrie i vaig fer càsting per poder-hi fer figuració, per ser a prop del rodatge. Ens llevàvem a les 4 del matí i estàvem tot el dia sense mòbil. Una nit, quan el vaig recuperar, vaig veure l’anunci del càsting. Vaig demanar al meu company, el Bernat, que revisés programes ja que jo no ho podia fer i m’enviés noms de polítiques que no haguessin sortit al Polònia. Amb la llista, cada moment lliure que tenia a Joc de Trons m’aïllava i anava component els personatges i fent-me tota una dramatúrgia del que faria. Vaig anar al càsting amb una peça de set minuts, amb canvis de personatges, que m’havia preparat. Del primer càsting vaig passar al segon, i ara estic allà.
Aquí va guanyar el perfil del coratge?
Exacte, em vaig dir que la gent del Polònia per agafar-me a mi havien fet un gran gest de valentia. Pràcticament no havia fet tele, més enllà de participar en un capítol a La Riera, no sabien qui era, no sabien si els funcionaria. Si ells eren valents per confiar en mi, jo ho havia de ser molt més, era un moment de deixar-se estar de pors i de donar-ho tot.
I com és aterrar en un projecte que ja té una dinàmica i que es coneix molt?
La meva sensació és la de pujar a un tren d’alta velocitat, d’entrar a una màquina que ja funciona. Vaig passar moments d’angoixa però no podia estar per històries. M’havia de llençar. És cert que en els primers programes pràcticament no podia acabar de veure els gags en què sortia. Volia fer-ho perfecte, pretenia posar-me al ritme i nivell dels que feia deu anys que hi treballaven… fins que vaig abandonar aquesta pretensió, em vaig relaxar, vaig anar fent el meu camí i ara estic en un punt que ho gaudeixo molt. M’ha ajudat molt sentir-me cuidada i amb suport des del primer moment.
Quina és la clau per compondre els personatges?
Per a mi, més enllà d’un gest característic o de trobar una veu, la clau està a copsar l’ànima del personatge. De fet, els personatges del Polònia que la gent estima més són els que més han connectat amb l’ànima del personatge. Pots ser molt precís amb els moviments però si no tens l’essència, el personatge no està viu, i quan la trobes ja està, ja pots fer qualsevol cosa.
I tot a un ritme molt ràpid, no?
Trepidant, tot està sotmès a l’actualitat. Jo fins dimarts no sé si treballaré dimecres, dijous o tots dos dies i el guió me’l passen la nit abans. Però aquest ritme a mi em fascina, et fa sentir absolutament viva.
I com s’aconsegueix que amb aquesta velocitat el “color” de la seqüència sigui coherent entre els personatges?
Hi ha un equip darrere que ho cuida molt i que són molt ràpids. A més, tenim un director d’actors, Xavier Ricart, que està allà tota l’estona i que és el nostre diapasó, que ens posa a tots al mateix to, i si alguna cosa es desajusta in situ, hi és ell, el realitzador i el sotsdirector, que hi estan a sobre. Treballem tots a l’una pel programa i això es nota, per això surt amb el poc temps que tenim per gravar.
I com que això ho fas només alguns dies dediques la resta de temps a fer altres coses que són…
Tinc dues companyies de teatre, una de les quals és Retret Teatre, la vam formar fa set anys alguns companys de promoció de l’Institut del Teatre. Amb aquesta companyia, tenim tres espectacles que estem movent, buscant bolos, fent funcions, etc., ens ho fem tot nosaltres mateixos. I també tinc la meva companyia personal La Volcànica, amb la qual vaig fer l’obra L’any dels 30 (o la magdalena) i un parell de peces de microteatre, amb una de les quals he guanyat el Festival Píndoles d’aquest any i és amb la que faig les produccions que més em vénen de gust fer. També he gravat la sèrie CCN de Comedy Central, produïda per El Terrat.
I la resta del temps ja el
deus dedicar només a dormir…
Bé, a això i a escriure un llibre amb la doctora Àngels Vives, que és psiquiatra. Hem fet tot un seguit d’entrevistes sobre la psicoanàlisi, l’evolució del pensament, etc. Això també requereix el seu temps.
FES UN TOMB PER TU MATEIXA
Em veig en un moment de molta llum, molta oportunitat, molta vitalitat i moltes ganes de treballar. No me’n canso, veig que estic en un moment ple d’oportunitats des del treball i des de tot el que fa anys que sembro.
I per la professió…
No vull caure en tòpics ni en una sensació de pessimisme però és evident que som en un moment complicat. El panorama és negre per poder viure dignament d’aquesta professió, costa que el talent sigui reconegut i el treball premiat. Però dins d’aquest empantanegament en què ens trobem hi ha llocs on agafar-se i persones a qui unir-se, que volen treballar i s’esforcen, crec que el secret és agrupar-se i unir-se amb qui estima i lluita per la professió i tirar endavant.
@laradiezquint
