Des de la cultura Catalunya aporta al món la seva veu. Ho feia amb el romànic o Ramon Llull. Ho fa amb el talent d’artistes i intèrprets que omplen de bellesa i d’esperit crític, d’excel·lència i compromís els escenaris on la cultura es fa present. Si a l’edat mitjana els creadors duien a terme la seva labor amb la complicitat d’institucions o mecenes, serien inexplicables Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner sense el mecenatge i el suport de la societat civil.
La fortalesa del nostre teixit cultural es va ressentir greument sota les dictadures que el van asfixiar durant el segle XX, però va sobreviure i ha ressorgit des de la consciència cívica i la coresponsabilitat col·lectiva. La recuperació de la democràcia i de l’autogovern van permetre que, per primera vegada després de la Guerra Civil, les institucions es posessin al costat de la cultura i emprenguessin una acció fecunda i persistent de reconstrucció i enfortiment del nostre sistema cultural.
Però només situarem la cultura en la posició central que li correspon com a mirall i expressió de la nostra pròpia realitat i com a generadora de coneixement, de benestar i de progrés, des d’una aliança ferma on conflueixin les iniciatives i els recursos de les administracions i el dinamisme, la creativitat i el suport del món civil, des de les persones concretes i l’associacionisme a les empreses que fan una aposta inequívoca en favor de la cultura. Però no assolirem aquest objectiu sense una llei de mecenatge que eixampli els camins, ara massa estrets i enrevessats, per implicar-se en el finançament de la cultura. Ens cal una llei que capgiri tendències i, com ha succeït a França, esdevingui un revulsiu per fer un pas endavant irreversible en la nostra vida cultural.
