PARAULA: Emigrant
Sóc la Manuela Nieto. Tinc 37 anys. Comparteixo pis però vaig d’una banda a l’altra, ara a Londres. Em guanyo la vida com a professora d’interpretació, dansa i cant. Sempre tinc present una cosa que diu Javier Galitó-Cava, el meu gran mestre d’interpretació: “Se trabaja con lo que se tiene, no con lo que te gustaría tener.”
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i veus?
Que sempre he hagut d’esforçar-me, quan estudiava dansa o interpretació sempre repetia assignatures o treia males notes, com es diu en castellà, anava rezagada. En general, les notes dels companys, eren millors que les meves. No em donaven els papers principals als tallers. Mai no em sentia, ni em sento, a l’altura.
I quan mires a l’altra banda?
Veig que precisament això fa que sempre m’estigui esforçant per ser millor. Mai no en tinc prou i sempre m’estic formant perquè mai no sento que estigui a l’altura. Tinc un nivell d’exigència amb mi mateixa molt gran i això fa que sempre vulgui evolucionar i millorar. Quan m’he de preparar per a una audició ho faig a consciència perquè sempre penso que s’hi presentaran intèrprets molt millors que jo.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actriu?
Jo em considero intèrpret i ho sóc perquè, sincerament, crec que és el millor que sé fer. Quan faig alguna cosa relacionada amb les arts escèniques, ja sigui ensenyar o estar damunt l’escenari, no tinc cap dubte que vull fer això. Que és el meu lloc. Des que tinc ús de raó, he sentit això.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateixa “ara sí, sóc actriu”?
NO. MAI!!
I DE LA FEINA
Si et demano de què et sents més orgullosa del teu currículum, de què seria?
Em sento orgullosa d’haver-me pogut dedicar al teatre durant vint anys, d’haver pogut resistir vuit funcions a la setmana, que eren físicament molt dures amb dos dobletes, pensant que no ho podria fer i acabar fent-ho una temporada i escaig. Això em fa sentir encara jove i capaç.
En que estàs?
Ara mateix estic a Londres en una guarderia bilingüe fent sensibilització musical, interpretació i dansa/expressió corporal per als nens.
Per què has marxat?
Sempre he tingut al cap les paraules que Víctor Rodrigo, coreògraf català, em va dir quan tenia disset anys; que havia d’anar-me’n a l’estranger i intentar treballar com a artista (actriu, cantant, ballarina). Això em va quedar al cap i sempre he tingut aquesta assignatura pendent. Ara estic intentant fer-ho realitat, vint anys més tard. Li agraeixo molt aquestes paraules.
I per què ara?
Perquè em vaig adonar que realment no estem protegits ni segurs al nostre país; l’any passat vaig patir una malaltia important i gairebé no em podia moure de casa. Tot i que tinc uns 16 anys cotitzats, el Govern no em va proporcionar cap ajut quan ho vaig necessitar i no vaig poder cobrar la baixa perquè vaig tenir la mala sort que no estava treballant durant les setmanes en què em van diagnosticar la malaltia. Em vaig haver d’operar d’urgència i fer més d’un tractament.
Vas buscar ajuda oficial?
Vaig anar a tots els llocs possibles sense tenir força física per aconseguir un ajut econòmic però l’únic que em van donar va ser vals per anar a l’església un cop al mes a recollir aliments bàsics. No vaig rebre cap ajut econòmic de ningú. Vaig passar un infern perquè estava més ocupada pels diners que per curar-me. Això va fer que no volgués continuar lluitant i treballant per aixecar un país que no em va donar suport quan el vaig necessitar. Mentrestant veia les accions de molts polítics corruptes i la seva impunitat. Només volia curar-me per començar a fer allò que sempre he tingut al cap. La situació està molt malament, quan pots anar tirant perquè ets jove i tens energia no ho veus però quan estàs en una situació de vulnerabilitat t’adones que estem deixats de la mà de Déu.
I marxes a Londres on dónes classes de disciplines artístiques a nens petits… Aquesta mateixa feina la podries fer a Catalunya?
Sí, es fa. Fins i tot es fa en centres cívics: estimulació musical per a bebès i dansa, música i teatre per a nens. Cal buscar-ho i informar-se’n, i crec que la llista d’espera és llarga, però sí que es fa i, a més, crec que és molt important per als bebès, que facin això.
Proves de formar-te allà o de fer algun càsting?
De moment vull millorar el meu anglès però d’aquí a un any més o menys em posaré a sac a buscar un agent i a fer càstings. És el meu gran objectiu. De moment, cada cap de setmana vaig al teatre i és una passada. Estic desitjant que arribi el moment de seure en una butaca. Cada cop que vaig al teatre, és com una master class. Londres és una ciutat que té molta cura: potencia i cuida la cultura i l’educació.
FES UN TOMB PER TU MATEIXA
Vull ser sincera, ara mateix no vull ni em veig treballant en les condicions en què m’he trobat els dos últims anys a Barcelona o a Madrid. Una de les raons de pes que ha fet que me n’anés a viure a Londres és aquesta.
I sobre la professió…
Jo em considero una persona optimista. Molt! Però ara cal ser realistes i la situació i les condicions en què ens trobem els actors que no som celebrities són bastant tristes. Hi ha espectacles que tenen una gran durada i pots subsistir durant un any o una mica més, però després tornar a trobar feina pagada és molt més difícil que fa uns quants anys. La realitat és que molts de nosaltres ja no podem viure del teatre com fèiem abans.
Així de cru?
Hem de començar a acceptar-ho. Ara, en moltíssims casos, quan algú està damunt l’escenari no exerceix la professió d’actor o d’actriu, simplement participa en un espectacle, i, encara que sigui d’una qualitat enorme, això no vol dir exercir una professió com a tal, ja que no et paguen ni el mínim estipulat. És difícil estar-se de pujar a un escenari quan tens l’oportunitat de fer-ho, perquè l’escenari tira, però si fóssim honestos i realistes veuríem que la situació i les condicions que estem acceptant són, en molts casos, deplorables. D’una banda, el panorama que els artistes tenim al nostre país és tan trist… T’agafen ganes de deixar la professió. T’indignes quan saps que algú ha acceptat segons quines condicions.
Malgrat això, em deies que et consideres optimista?
Quan veus coses de petit format que són una meravella fetes amb molt d’esforç i molt d’amor per companys de la professió, sents que et fan un regal, que fan un gran regal al públic i que aporten el seu granet de sorra perquè la cultura i l’art al nostre país no desaparegui. Quan veus aquests espectacles t’adones que hi ha artistes que lluiten amb amor i passió per la feina, quan surten, els companys et diuen que durant el dia treballen un munt d’hores en altres feines que els donen calés per poder tenir l’oportunitat de pujar a un escenari i creen un espectacle preciós, de qualitat, i gairebé en tots els casos, de creació, i llavors penses coses com: “El 21% no podrà amb nosaltres ni amb la cultura. Continuarem peti qui peti.”
