PARAULA: Optimista
Sóc el Pep Papell. Tinc 41 anys. Visc a Barcelona, en un pis de lloguer amb la meva xicota Elena Sándell, que també és actriu. Treballo com a actor en qualsevol mitjà i la meva principal font d’ingressos és com a actor de doblatge. Sempre tinc present viure moment a moment i no donar gaires voltes a les coses.
DÓNA’NS PERFILS
Mires a una banda i hi veus?
Veig agraïment i molt d’optimisme. Sóc una persona agraïda a la vida i a la professió perquè sempre m’han tractat prou bé i sempre he treballat en això.
I quan mires a l’altra banda?
Doncs…. gairebé el mateix, sóc molt positiu i em costa veure la part negativa de les coses. Si hagués de dir una cosa és que necessito temps. Tinc la sensació que potser el meu procés d’interioritzar és més lent que en altres, i per tant sóc molt treballador. Veus, torno a treure la part positiva de les coses.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actor?
Crec que no sé fer res més en aquesta vida. Des de sempre el món del cinema m’ha atret molt. Jo volia ser director de cine però va arribar un moment, després de fer un mòdul de realització i producció, que em vaig adonar que el que jo volia era estar davant la càmera i vaig començar a formar-me per ser actor.
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
Va ser fent un bolo davant de mil persones. Que mil persones estiguin mirant com actues fa que t’hi sentis i que t’ho hagis de prendre seriosament perquè hi ha una responsabilitat. També hi ha responsabilitat quan actues per a quinze persones, eh! Però mil impressionen.
I DE LA FEINA
Si et demano de què et sents més orgullós del teu currículum, de què seria?
En teatre, del musical Goodbye Barcelona, vam tenir molt bones crítiques tant en conjunt com jo a títol personal, vam guanyar uns quants premis. En televisió, del camell Fran que vaig fer a La Riera, i en doblatge, estic especialment orgullós de la pel·lícula de Clint Eastwood The Jersey Boys, el meu primer protagonista!
Parlem de projectes, en què estàs?
Doncs amb l’obra de teatre Cloaca, dirigida per Òscar Molina, al Versus. Ja ens hi vam estar durant més de dos mesos amb molt d’èxit a principis d’any i ara hi tornem. Tenim una banda que hi toca en directe els caps de setmana, convidem a cervesa el públic, etc., s’ha convertit en un molt bon pla per a l’espectador. Blues en directe, cerveseta i teatre.
Música en directe, cervesa… Al públic ja no li podem oferir només teatre?
Hi ha molt poca gent que està disposada a pagar més de vint euros per una obra de teatre i aleshores els has d’oferir altres al·licients. S’ha inventat la taquilla inversa, les peces breus, etc. En el nostre cas, els oferim la beguda i l’actuació dels Malacara Wilson Band. Ells van fer la banda sonora de l’obra i va quedar tan bé que vam decidir que formessin part de l’espectacle els caps de setmana.
Com entres en aquesta producció?
Vaig entrar-hi per Roger Pera. Ell va llegir l’obra, li va encantar i va voler adaptar-la per portar-la a Barcelona. Va ser ell qui va triar els actors que li semblava que anaven bé per fer els personatges.
Per tant, el director, Òscar Molina, es va trobar el repartiment fet?
Exacte. Ell va entrar en aquesta producció i es va trobar ja el repartiment. Per ell, també va ser un repte dirigir una obra amb actors que no acabava de conèixer. A més, cadascú venia de diferents estils d’interpretació. L’Òscar és molt intuïtiu i amb molta sensibilitat, i
va saber aprofitar les nostres diferències per trobar punts de connexió, va ser molt enriquidor el procés d’assajos.
I a més del teatre, fas doblatge…
Sí, de fet és amb la veu amb el que em guanyo la vida.
Quines feines t’arriben com a actor de doblatge?
Estic en un punt en què serveixo per a un ventall ampli de papers. Tinc una veu jove i camaleònica, així que puc donar molts registres. La majoria de vegades no em reconeix ni ma mare.
Com et prepares un paper per al doblatge, tu que deies que necessites el teu temps per preparar un personatge quan el fas en cinema o teatre?
Doncs, en el doblatge es treballa de manera absolutament diferent, es treballa precisament pas a pas. Generalment el personatge te’l trobes ja a la sala, gairebé mai has pogut estudiar-te’l o has vist la pel·lícula abans. T’expliquen una mica qui és, el veus en pantalla i comences a provar, és un acte de fe. De copiar el que veus en aquell moment. Algú va dir un dia, en una reunió de l’AADPC, que els actors de doblatge som falsificadors d’obres d’art. Copiem però intentem copiar de la millor manera possible alguna cosa que està molt ben feta.
Tens la sensació que el doblatge està una mica infravalorat?
Sí que es cert que aquests darrers anys hi ha com una reacció negativa al fet que es dobli, però jo crec que el doblatge és un servei necessari. Serveix de normalitzador lingüístic, jo de petit deia bocadillu i techu, ara són barbarismes que han desaparegut. A més, tu pots escollir si mirar la pel·lícula en versió original o doblada. Com a actor és un entrenament magnífic. T’enriqueix molt copiar grans actor, i fer-ho a l’instant. “Fes això aquí i ara”. El doblatge és com fer malabars amb tres pilotes i totes tres han d’estar perfectament sincronitzades: la interpretació, la dicció i la sincronia amb l’original. Només que una falli les altres ja no se sostenen.
Lligat al doblatge sempre hi ha la frase “és un món molt tancat”
És un món tan tancat o tan obert com qualsevol altre. Jo no he treballat mai al TNC o al Lliure però no se m’acudiria dir que són mons tancats pel fet que jo no hi hagi treballat. Jo era un actor a qui sempre havia agradat el doblatge, vaig invertir un temps fins que vaig aconseguir entrar-hi. La perseverança és el camí.
FES UN TOMB PER TU MATEIX
Em veig en el punt en què en qualsevol moment puc fer un salt cap endavant… o quedar-me com estic, que ja estic prou bé. M’agrada fer de tot com a actor i sempre m’he buscat la vida amb tot el que té a veure amb la professió. No m’he tancat mai les portes i quan una es tanca sempre se n’obre una altra. En qualsevol moment em poden cridar per fer una cosa important i estaré preparat. Continuo formant-me, l’any passat anava a classes d’esgrima i d’equitació i ara estic aprenent a tocar l’ukelele i faig entrenament actoral en anglès perquè a Barcelona es roden produccions en què es necessiten actors que visquin aquí i que puguin interpretar en anglès, que és una cosa molt diferent de parlar-lo. Em preparo constantment perquè arribi el que arribi estigui preparat.
… I sobre la professió…
Està passant un moment complicat, de canvi. Però jo crec que finalment els canvis sempre són en positiu. La paraula “crisi” en japonès vol dir “oportunitat”, no hem de veure-ho de manera negativa. La cultura tira endavant i avança al marge de decisions polítiques. Els que ens dediquem a això amb ganes busquem la manera d’arribar a la gent sigui com sigui.
@peppapell
