Va en paral·lel aquesta doble vida d’actor i director?
Primer és el cine, des que tinc ús de raó col·leccionava VHS, anava al cine, veia Indiana Jones o James Bond, i deia “jo vull fer el que fan aquests senyors”. El primer vincle va ser fer teatre en classes extraescolars; per tant, com a actor. Quan era adolescent veia que com a actor no en tenia prou i em sentia director, però amb els anys em vaig adonar que tampoc era així. Jo era actor. El reconeixement, però, m’ha vingut més com a director. Això fa que hi hagi gent que opina que només sóc director però jo sóc actor, sempre he volgut ser-ho i per això faig les meves pel·lícules. Perquè vull actuar sense esperar una trucada. Sé que és una mica embolicat, de vegades ni a mi mateix em queda clar.
Dóna’ns perfils. Mires a una banda i hi veus?
Veig una persona treballadora, tenaç i lluitadora, que no accepta el no per resposta, incansable i que és passió en positiu.
I quan mires a l’altra banda?
A l’altra hi veig una persona tossuda, que conviu amb certes dificultats amb la frustració. Una persona tan apassionada que pot provocar cansament en els altres. Estima tant el que vol que pot pressionar, avorrir, pot ser pesada de tant que vol les coses.
Parla’ns de tu. Per què ets actor?
Perquè és el que des de sempre em sento. Si hi ha una cosa que fer-la et fa feliç, fes-la, sigui ser actor o qualsevol altra professió. I, com que ho sento amb tanta intensitat, jo no em pregunto “per què?”, em pregunto “per què no?”. Si vaig deixar de fumar va ser perquè un actor no pot fumar, si vaig començar a anar al gimnàs i a portar una vida saludable era perquè un actor ha d’estar en forma, si vaig decidir aprendre anglès és perquè un actor al segle XXI ha de saber anglès. Ser actor és el motor en positiu de la meva vida
Recordes algun instant en què t’hagis dit a tu mateix “ara sí, sóc actor”?
Jo m’hi he sentit sempre però també reconec que no he tingut facilitats i he rebut alguns missatges que no m’han ajudat, has de tenir fortalesa de caràcter per superar aquests missatges. Però sí que puc parlar de tres moments concrets. Recordo estar a Madrid, quan m’havia mudat allà, i em van trucar per confirmar-me un petit paper a “Hospital Central”. Era al gimnàs i vaig sentir ganes de plorar, i recordo que vaig haver de controlar aquella emoció. Vaig sentir la mateixa emoció, quan em van trucar per oferir-me el Narcís, en aquest cas a “la Riera”. I una tercera, l’estrena de l’espectacle “Goodnight Whitney”, al Palacio de Exposiciones de Albacete, davant 700 persones. Recordo el director dient-me “para ja, ets com un nen petit” i és així. En un escenari o un plató sóc un nen petit. Feliç i impulsiu.
I de la feina. De què et sents més orgullós del teu currículum?
En general, em sento orgullós de tenir un currículum i l’he fet picant pedra, ningú m’ha regalat res. No he fet carrera a partir d’una vegada que vaig fer un gran paper i d’aquí em van venir més feines. L’he construït dia a dia, a partir de la meva productora i amb les meves petites pel·lícules i sèries. I si hagués de destacar un projecte seria Marhaba. No és ni la millor pel·lícula ni el meu paper més important, però la sensació de treball en equip que es va generar en aquell projecte, el tinc molt present. Vam aconseguir que una cosa molt petita es convertís en una pel·lícula oficial. Això, que pot semblar normal, per a nosaltres va ser molt emocionant. Estrenar una pel·lícula de manera legal, en un cine, unes quantes setmanes, amb una taquilla, amb una candidatura als Gaudí, etc.
En què estàs?
Tinc quatre coses entre mans. Projecte Rwanda, pel·lícula que estrenem aquest 2015; la meva companyia de teatre Gracias a Ramón, amb la qual fem bolos per cases particulars; un nou projecte de pel·lícula que està previst que s’estreni el 2016, i m’ocupo també del visat per als EEUU, que en si mateix és tot un projecte que ha durat més d’un any, el qual em donarà la possibilitat de treballar legalment als EUA.
Anem per parts, què és Projecte Rwanda?
És una pel·lícula rodada l’abril del 2014, quan es commemorava el 20è aniversari del genocidi del 1994. Vam estar una setmana allà rodant durant les commemoracions i la idea sorgeix a petició de Ramon Godino, que quan va veure Marhaba al cine em va proposar de fer alguna cosa semblant, a Ruanda, on ell col·labora des de fa vuit anys. S’acosta al documental però no ho és, tot i que tampoc és ficció pura i dura, més o menys com ho era Marhaba. Vam fer una preestrena al CaixaForum, un “test screening” a l’estil americà, on després vam passar un qüestionari anònim a l’audiència. Un cop vistes les respostes, hem modificat algunes coses i ara arribarà aviat als cinemes amb una versió diferent de la que es va veure aquell dia. També volem rodar alguna cosa a Los Angeles i afegir-ho per tal de mirar d’estrenar als EUA. Jo estic en un moment en què tinc un peu aquí i un peu allà.
Per què et planteges treballar als EUA?
Per ser honestos, no es pot vendre com un èxit professional una cosa que no ho és. No es tracta del “somni americà”. Ningú no se’n va del seu país amb les mans buides a un lloc on no tens res, si pots treballar a casa. Jo ho faig perquè tinc dificultats per tenir feina al meu lloc d’origen. Sóc una persona que no vol acontentar-se amb el “és el que hi ha” “és que les coses estan malament”. Fa vuit anys que les coses van malament i poden continuar així deu anys més. Jo no vull esperar que les coses vagin com jo vull. Però, com que allà no pots treballar si no tens els papers en regla, hi he anat cada any uns quants mesos a crear-me una xarxa de contactes i de teixit professional que em permeti viure de la meva feina quan aconsegueixi legalitzar la situació, i ara sembla que estic a la part final del procés. Parlem d’un lloc que té sis-cents directors de càsting del nivell dels més importants de Catalunya, un lloc que té la producció de tota la indústria nacional i internacional americana, de la televisió per cable, de llatinoamerica, etc. Si m’he de guanyar la vida a Los Angeles, me la guanyaré allà; si me l’haig de guanyar a Madrid, ho faré, i si pot ser Barcelona, doncs serà Barcelona. El que m’importa és guanyar-me la vida amb la professió que estimo.
Fes un tomb per tu mateix.
M’adono que tinc, en certa manera, el respecte de la professió. Sento que sóc una persona que la gent, en general, creu que val la pena tenir a prop per treballar. No puc dir que tot és meravellós perquè tinc problemes seriosos per arribar a final de mes, però sento que tant com a actor com a director tinc l’afecte de la professió, i això és una cosa important perquè és el lloc on pertanyo i són els meus companys.
I per la professió…
Crec que som una societat curiosa, la catalana, i en conseqüència la professió també ho és. Crec que a Catalunya tenim un potencial enorme però no ens creiem del tot que el tenim. Això vol dir, com a actors, no entrar a parlar amb un director de càsting ja demanat perdó. I per posar el punt autocrític, tendim a queixar-nos molt que les coses estan malament i tendim a pensar en factors exteriors i no ens preguntem prou què podem fer nosaltres. Crec que s’hauria d’estimular més la creació pròpia, ser quasi sempre motor i esperar menys que ens truquin per oferir-nos una feina. Crec que sovint hauríem de mirar més fora i estimular el contacte amb altres comunitats creatives. Però per acabar en positiu, insisteixo, tenim un potencial creatiu enorme!
