L’assessor d’intimitat és l’encarregat de procurar espais de seguretat i consentiment en les escenes de sexe al teatre i a l’audiovisual. Una figura inexistent al nostre país que s’obre camí a Europa i els Estats Units seguint les petjades del #metoo
Gairebé tothom recorda l’escena de la mantega i la violació a Last tango in Paris, en què un Marlon Brando de quaranta-vuit anys sodomitza el personatge interpretat per Maria Schneider, de dinou. Aquella escena va ser descrita per Brando i Bertolucci, el seu director, com una provocació i un acte fet sense el consentiment de l’actriu, una filmació en què cercaven “veritat”. “Ella no ho sabia, volíem que les seves llàgrimes i la seva humiliació fossin reals, no volíem que actués, volíem que sentís.” Quan el 2013 els dos homes conxorxats van fer aquestes declaracions ningú va fer gaires escarafalls. No va ser fins al 2017, sota l’onada del #metoo i el ressorgiment del feminisme, que els fets foren condemnats mentre una indignació creixent s’apoderava de Hollywood.
I va ser en aquest mateix context que naixia una nova figura disposada a evitar conductes misògines i denigrants en les escenes de sexe a rodatges i obres de teatre: l’assessor d’intimitat, que entre proclames feministes i una forta consciència dels límits i el consentiment s’alçava com quelcom disposat a canviar les atmosferes patriarcals de sets i sales d’assaig.
Els orígens d’una nova professió
Als Estats Units i al Regne Unit van començar a proliferar escoles i centres de formació per als coaches d’intimitats a partir del 2017. Va ser a la sèrie The Deuce, segons va publicar la revista Rolling Stone, on l’actriu Emily Meade va demanar una figura que supervisés les escenes de sexe, igual que hi havia un especialista per a les d’acció. La prova va ser un èxit i HBO va decidir incorporar l’assessor d’intimitat a les seves produccions.
“A Londres comencen a ser molt populars”, explica Claudia Manini, assessora de moviment i professora a la Guildhall School of Music & Drama de Londres, ara establerta a Barcelona. “Jo no tinc constància que es faci a altres llocs d’Europa.” Manini creu que aquests coaches beuen de tècniques que ja s’apliquen als tallers de moviment: “Al final es tracta de posar el cos a escena d’una manera que sigui respectuosa i on els límits siguin clars.” Del mateix parer és Enric Ortuño, que explica que fa deu anys que viu a Londres, on va passar de fer de professor de lluita escènica a ser assessor d’intimitat. “Sovint als rodatges les estructures són molt jeràrquiques, i el que fas és procurar espais de comoditat on prevalgui el consentiment. No és tan diferent de la lluita, es tracta d’una coreografia on hem d’evitar que algú prengui mal.”
Ortuño, que ha treballat per a les sèries Adult Material (Filmin) i Bridgerton (Netflix), va completar la seva formació als Estats Units i és un dels assessors en actiu més demanats per les plataformes digitals. “Fins que va aparèixer el coach, en les escenes íntimes es tirava d’intuïció, però no hi havia qui posés els límits i sovint s’arribava a situacions que no eren les pactades”, explica Ortuño.
“Procurem espais de comoditat on prevalgui el consentiment. Com a les lluites, es tracta d’una coreografia on hem d’evitar que algú prengui mal”
Formació i consentiment
Per Andrea Artero, actriu i docent d’arts escèniques, part del problema és la manca de formació que es dona a les escoles d’interpretació: “Jo no recordo que a l’Institut del Teatre ens expliquessin com fer escenes de sexe, de cos o d’aproximacions íntimes”. Per resoldre això, Ortuño creu que les xerrades que ofereixen a les escoles d’interpretació són clau. “Treballem amb el cos i hem de saber com tractar-lo”, relata Artero, i en la mateixa línia explica que “en la meva pràctica docent vaig molt alerta amb els límits i el consentiment, la clau és preguntar, demanar permís per tocar el cos de l’altra i que tot estigui pactat, que no hi hagi espai per a situacions que no ens fan sentir còmodes”.
Per Manini, el consentiment és el puntal de totes les relacions dins i fora de l’escena: “Les escenes íntimes són com coreografies, i els assessors de moviment penso que som qui hem de liderar aquesta nova manera d’entendre el cos en les escenes de sexe.”
Censura i diversitat
Artero, tot i ser conscient de la importància de l’assessor d’intimitat, creu que ara per ara el que s’ha d’enfortir és la figura del coach actoral, “encara un desconegut a casa nostra, i una figura imprescindible en els rodatges. Ara només hi són quan hi ha diners, potser és el coach actoral qui podria ser alhora l’assessor d’intimitat”, apunta l’actriu.
Per Paula Blanco, actriu, potser més que afegir una nova figura el que cal és donar-li la volta a l’estructura heteropatriarcal al món de la interpretació. No canviar els detalls de les escenes, sinó la manera de relacionar-nos a nivell macro. “M’he sentit més violentada en escenes que no eren de sexe que en d’altres que sí que ho eren. La intimitat per als actors no tan sols són escenes de sexe, són moltes altres coses.”
Blanco, amb més de quinze anys d’experiència en l’audiovisual i el teatre, creu que el que s’ha de replantejar és la mirada cishetero, la de l’home, qui mira i roda aquestes escenes i “quines parts del cos s’ensenyen, quin sexe es mostra, quins cossos… Aquí rau part del problema, en la manca de diversitat. No crec que s’hagi de censurar res, sinó mostrar cossos i relacions més diverses”, i etziba: “Quines són les parts del cos de la dona que es mostren en escenes de sexe? I de l’home? Quins tipus de rols assumeixen home i dona?… Potser el que cal és canviar el focus”.
“Treballem amb el cos i hem de saber com tractar-lo, la clau és preguntar, i que tot estigui pactat, sense espai per a situacions incòmodes”
Escepticisme i prejudicis
Segons expliquen les assessores d’intimitat Amanda Blumenthal i Melza Morris en un reportatge a The Hollywood Reporter, tot i que la figura de l’assessor comença a estar acceptada encara hi ha directors i productores escèptics. “Nosaltres no censurem res, no tan sols vetllem pel benestar de l’actor sinó que alliberem de pressió els directors i directores, els acompanyem en la visió creativa, i alhora fem complir allò que diu el contracte dels actors i les actrius”, apunta Blumenthal, assessora de sèries com Euphoria i The Affaire, especialitzada en escenes LGTBIQ+.
No obstant això, per evitar reticències i delimitar funcions, l’any 2018 Ita O’Brien, una de les professionals més aclamades i capdavanteres d’aquest camp, va escriure Intimacy on set guidelines, una espècie de manual de bones pràctiques per a actors, directors i productors. Tanmateix, reflexiona Morris, no tan sols calen consensos entre productors, directors i actors, sinó també entre la professió. “De les cent persones en tot el planeta que es dediquen a l’assessorament íntim, el 70% són dones i la majoria són blanques i anglosaxones.” Morris, d’origen panameny, i Ortuño, com a home, en són dues excepcions.
