Són espectadors que aparquen els cotxets al vestíbul del teatre i que necessiten accés fàcil als canviadors de bolquers. Els més petits de la família comencen a trobar múltiples propostes escèniques pensades expressament per a ells. Per als professionals que treballen per a la franja d’edat que va dels zero als cinc anys, la idea és clara: els nens i les nenes no són espectadors del futur sinó del present.
Les noves fornades de pares i mares busquen propostes d’arts escèniques i de cinema que siguin adients per als més petits de casa. Això ha fet que augmenti l’oferta de festivals que s’adrecen directament a la primera infància i, d’aquesta manera, els gustos de la mainada de zero a cinc anys ja no s’han d’adaptar als dels adults sinó que poden optar per propostes fetes a mida. Josep Maria Viaplana, actor, titellaire i expert en teatre infantil, opina que l’eclosió de programacions i festivals dedicats a la primera infància ha sorgit de manera natural. Fins no fa gaire, les famílies no es plantejaven dur la canalla molt petita a certes activitats culturals com el teatre, i ara sí, explica. El sector teatral s’està adaptant a una demanda clamorosa: ha sorgit un nou espectador i se li satisfan les necessitats perquè ho demana amb força.
Un dels festivals pioners a programar espectacles pensats per a la franja d’edat de zero a cinc anys és El Més Petit de Tots, que va començar a caminar a Sabadell el 2005, impulsat per LaSala Miguel Hernández. Té presència en deu ciutats catalanes i ha esdevingut tot un referent per a aquest sector artístic que, de mica en mica, va agafant més força al nostre país.
Jordi Colominas, codirector del Festival El Més Petit de Tots juntament amb Eulàlia Ribera, explica la gènesi del certamen: Vam constatar que a Catalunya funcionava el “tot s’hi val” i que quan es programaven espectacles per a infants a partir de sis o set anys, els pares i les mares també hi portaven els de tres o quatre anys. Això generava problemes tant per als espectadors als quals anava destinat (que no en podien gaudir plenament perquè sentien plors, sorolls…), com per als nens petits, que havien anat a veure un espectacle que no estava pensat per a la seva edat. Viatjant per Europa a la recerca de noves propostes teatrals infantils, Colominas i Ribera van comprovar que es podia funcionar d’una altra manera. Hi havia companyies que creaven espectacles específicament per a nens de zero a cinc anys. I també hi havia festivals, programacions, circuits… Per això, des del primer moment, vam voler que les companyies internacionals tinguessin presència en el nostre festival, explica.
No tan sols hi ha propostes especialitzades, com els festivals El Més Petit de Tots, El Meu Primer Festival (cinema), El Dia Minimúsica i Petits Camaleons (música), per posar alguns exemples, també augmenta l’oferta per a infants de zero a cinc anys en teatres públics i privats de Catalunya, com El Lliure dels Nens, la programació familiar del Mercat de les Flors i el Teatre Nacional de Catalunya, el Babies al CCCB, el Minigrec, la Sala Fènix, etcètera.
Espectadors del present
La idea que el teatre per a infants només té com a horitzó crear un planter de futurs espectadors adults ha quedat desfasada. L’infant ens interessa com a espectador del present, diu Jordi Colominas. Volem que visqui experiències teatrals interessants i emocionants. Evidentment, si el que un infant veu de petit li agrada i en conserva un bon record, de gran anirà al teatre. Però nosaltres treballem per a ell en temps present, perquè gaudeixi de l’espectacle.
Albert Puig, director artístic del festival Petits Camaleons, pensat per a nens i nenes de zero a dotze anys, és del mateix parer. I, a més, matisa: no cal infantilitzar la música, els nanos poden gaudir del rock, del flamenc, del jazz i del blues tal com fem els adults. Això sí, Petits Camaleons s’adapta a les condicions del seu públic. Fem un festival a escala, comenta. Ajustem durades, no hi ha grans aforaments perquè volem que els nens se sentin propers a l’artista, i el volum no és alt perquè volem que puguin escoltar sense patir.
La coordinadora del projecte educatiu del Mercat de les Flors, Montserrat Ismael, remarca que un dels punts importants que és té en compte és la durada de l’espectacle. Per als petits entre zero i cinc anys tenim ben present que mantenir l’atenció és molt important i els espectacles duren entre trenta i quaranta minuts, com a màxim. Sempre acompanyem l’espectacle amb alguna acció pràctica, perquè sabem que per apreciar la dansa l’has de fer passar pel teu cos.
Deixar de banda el didactisme
La creença que en el teatre infantil ha de predominar el missatge didàctic també ha quedat superada. Fem bandera de l’art, de la creació artística, de la contemporaneïtat, diu Jordi Colominas. Volem que els nanos gaudeixin del plaer de veure un espectacle. Cal que el teatre infantil es desprengui de la càrrega alliçonadora, de la idea que només és útil en la mesura que és una eina per educar i transmetre valors.
Una idea que comparteix Josep Maria Viaplana, tot i que puntualitza que, en última instància, el teatre infantil acaba essent didàctic, ho vulguis o no. Als nanos els estàs posant al davant uns models… Però el que és important és que en gaudeixin, que es diverteixin i que visquin a fons l’experiència. Si els més petits de casa tenen oferta escènica per triar i remenar, cal, però, no oblidar altres franges d’edat. Per a Viaplana, és necessari crear una oferta atractiva per als preadolescents entre els deu i els dotze anys, moment en què molts deixen d’anar a teatre. Si el món editorial estratifica sense problemes, el teatre infantil també ho ha d’aprendre a fer.
Petits, però exigents
L’espectador de zero a cinc anys no enganya: si el que veu no li interessa o no li agrada, ho mostra sense embuts, però també cal dir que entén els codis establerts. Montserrat Ismael explica que saben perfectament quan s’han d’estar quiets. Òbviament, parlen en veu alta, perquè és la seva manera de mostrar que ho estan entenent. Les companyies agraeixen l’espontaneïtat i demanen que no els fem callar. Jordi Colominas destaca: els nens són molt oberts i davant de propostes contemporànies que descol·loquen els adults, no tenen prejudicis i en gaudeixen.
La complicitat de pares i mares és un punt important. Són ells qui duen els nens al teatre, i si també s’ho passen bé tindran ganes de tornar, apunta Josep Maria Viaplana. Pares i mares tenen clar que portar els fills al teatre, ja des de la primera infància, és beneficiós per múltiples motius: des d’estimular la creativitat i millorar la concentració fins a reforçar el llenguatge i millorar la socialització. El contacte amb l’art és essencial per al desenvolupament de la persona. Sóc un ferm defensor de l’oferta per als més petits, afirma Viaplana.
