Gaudeixo molt quan arriben alumnes llatinoamericans a les classes que imparteixo al Màster Universitari d’Estudis Teatrals de la UAB i de l’Institut del Teatre, perquè posen en crisi valors de la nostra mirada teatral europea i, sobretot, perquè comparteixen referents desconeguts aquí. Laura Vago és una alumna argentina que ja ha participat en projectes del Teatre Lliure. Transcric a continuació un diàleg informal sobre alguns aspectes del teatre argentí (i d’altres del teatre català). Dues dones de teatre, unides per un país d’origen, formades en dansa i teatre i connectades també per l’Sportivo Teatral, escola dirigida per Ricardo Bartís.
Victoria Szpunberg: La moguda teatral portenya és de les més interessants que conec. Recordo la meva àvia, una jueva provinent de Romania sense gaire formació intel·lectual, que tenia el costum d’anar amb les seves amigues a sales alternatives, de vegades a obres experimentals. El teatre forma part de la tradició argentina: la gent estudia teatre des de molt jove, cada barri té la seva saleta i hi ha importants escoles d’espectadors (la més coneguda, creada pel crític Jorge Dubatti). Sempre recomano als meus alumnes que viatgin a Buenos Aires a estudiar- hi teatre… Què fa una metgessa intensivista argentina a Barcelona estudiant un màster en arts escèniques?
Laura Vago: En veritat no ho tinc gaire clar. Suposo que quan m’hi vaig instal·lar no sabia quina era la millor via per començar a tafanejar el teatre català, una manera diferent de la que estava acostumada a Buenos Aires, i no estava equivocada. Ara estem en dos projectes juntes, per exemple.
VS: A l’Argentina hi ha un gran planter d’actors, dramaturgs i directors formidables que han internacionalitzat la seva feina. Aquí n’han vingut uns quants. Si ens centrem en les tècniques d’interpretació, per exemple, el director i dramaturg Javier Daulte va portar algunes de les seves obres i va treballar aquí amb actors catalans, i fins i tot va dirigir un teatre a Barcelona, La Villarroel. Avui dia hi ha una metodologia d’entrenament actoral anomenada “mètode Daulte” que imparteixen alguns professors d’interpretació catalans, com Sandra Monclús, entre d’altres. Però abans ja s’havien instal·lat a Barcelona professors tan importants com Nancy Tuñón, i de la seva escola han sortit actrius immenses com ara Laia Marull. Hi ha molts altres exemples que evidencien l’alta qualitat de la feina actoral argentina i l’interès que ha generat a Catalunya. Recordo especialment les hores que dedicava Bartís a l’entrenament actoral, un treball molt físic que no excloïa la interpretació psicològica. De vegades també memoritzant textos, però amb més treball escènic i físic que d’anàlisi textual. Quina impressió tens sobre la forma d’interpretació després d’haver participat en algunes pràctiques aquí a Barcelona?
LV: Més que d’interpretació, m’he quedat amb una primera impressió vinculada al temps en termes teatrals. Aquí es parteix d’un text que després de vuit o deu setmanes s’ha de muntar i estrenar, i després fer quatre setmanes de funció. Va ser pràcticament una clatellada per a mi, que vinc d’un teatre que es construeix i es formula en el temps. Com que no es treballa amb textos acabats com a punt de partida, com que no s’accepta cegament el seu domini, s’aposta molt per l’assaig i la trobada, i una sensació de salt a l’abisme. Aquests períodes duren, en general, un mínim de sis mesos, acceptant que cada vegada s’obre més el ventall de possibilitats fins a estar completament perduts. A l’Sportivo sempre es deia que és aquí quan comença a aparèixer l’obra. El text –si és que n’hi ha– es desprèn dels assajos. Per descomptat que també es parteix moltes vegades d’obres clàssiques o textos escrits, però gairebé com una excusa per trobar una teatralitat i el vincle del cos en l’espai. A part, l’activitat teatral sol succeir després de la vida “feina”. La trobada teatral moltes vegades es fa d’una manera catàrtica i està travessada per les vivències pròpies de cadascú en la seva jornada laboral. Però al seu torn, són aquestes mateixes característiques les que generen un espai “catàrtic” en què el mateix fet teatral es nodreix i creix.
VS: Una altra de les coses que criden molt l’atenció de la realitat teatral portenya és com la manca total de recursos econòmics no ha estat un obstacle per a un desenvolupament i una evolució constants de les propostes teatrals. Com si el teatre fos un lloc de resistència. La gent de teatre treballa sense diners, combinant el treball teatral amb altres feines remunerades. Tu mateixa et guanyaves la vida com a metge intensivista.
LV: El teatre off té un avantatge per sobre de tots els circuits: és l’únic que no està obligat a afirmar res. El que fa és preguntar, i això és fonamental en un moment en què els discursos l’únic que fan és parlar sobre un fracàs del qual no poden donar compte. Que la gent continuï participant i apostant pel teatre independent és una benedicció per a la cultura a Buenos Aires. Des de fa alguns anys, el teatre off es va veure beneficiat per diferents subsidis per poder sobreviure; els elencs cobren molt poc, però es pot fer el projecte amb el mínim, patint l’estigma de no ser productiu ni generador de diners. Com deia un amic: “A l’Argentina, com més crisi tens, més teatre es produeix”. Els teatres argentins no estan lligats al projecte per qüestions econòmiques, sinó per la necessitat d’expressar-se, de generar un discurs teatral, poètic, de crear bellesa en una realitat voraç.
VS: El millor teatre que he vist a Buenos Aires ha estat a l’off, sens dubte. Allà es troba el puntal i el prestigi real del sector. El teatre comercial segueix el seu camí paral·lel, força escindit del teatre que “interessa” el sector. Aquí a Barcelona tinc la sensació que la programació està més barrejada, de vegades tenyida d’una capa més homogènia, com si no existissin les línies de programació definides, i com si el prestigi estigués centrat en les propostes més comercials o institucionals. Aquí vivim molt pendents de l’aforament. Per fer evolucionar un art, o almenys per treure’l de la seva zona de confort perquè no quedi estancat, cal que hi hagi un espai en el qual es pugui provar, arriscar, transformar… I que vingui públic, és clar. Alejandro Tantanián, director del Cervantes, que seria com el TNC d’aquí, em va explicar que en la seva programació prioritzava els autors vius i locals, el risc i la contemporaneïtat.
LV: Tampoc hem d’oblidar el context social. Soc de les que creuen que el teatre és sempre polític i regional. Així les problemàtiques, les maneres d’expressar, l’entorn, el llenguatge i la picardia són sempre producte de l’entorn i s’han de llegir sempre en aquesta clau. A l’Argentina trobem sempre una sensació de confusió, d’incertesa sobre el futur immediat, i això defineix una actitud i una manera de fer que recorre les diferents sales de l’off a Buenos Aires.
Els teatres argentins no es mouen per qüestions econòmiques, sinó per la necessitat de generar un discurs teatral, poètic, de crear bellesa en una realitat voraç.
VS: Parlant de la idiosincràsia i la identitat cultural, també és cert que aquí carreguem amb una motxilla que té a veure amb la cultura europea. No tan sols des de la tradició, també perquè ens arriben propostes actuals de diferents països europeus (la majoria amb molts més recursos econòmics i amb un altre tipus d’identitat cultural), i això funciona com a comparació, amb tot allò bo i tot allò dolent que tenen les comparacions. Però disculpa, que t’he interromput. Parlaves de les sales…
LV: Sempre em pregunten com és que hi ha tantes sales independents a Buenos Aires, com és que tanta gent estudia teatre. Crec que fer teatre forma part de la idiosincràsia argentina, ets en una reunió familiar i algú explica que està malament emocionalment i l’envien a fer teatre. Fins i tot comprant el pa et poden enviar a fer teatre. Crec que d’aquí sorgeix també l’enorme quantitat de públic que circula a les sales de l’off.
VS: Jo pensava que si estaves malament t’enviaven al psicoanalista. Però crec que es combinen totes dues “teràpies”, perquè al final el teatre es viu com una forma artística, però també com la canalització de la bogeria quotidiana. És interessant veure-ho així, ara que es parla tant de la importància de la cura.
