Transmetre seguretat, projectar la veu, defensar amb convicció arguments difícils de sostenir, saber escapolir-se de les preguntes difícils sense que es noti gaire… Bona part dels qui es dediquen a la política troben en les tècniques teatrals algunes eines que els poden ser útils per fer arribar el seu missatge, alhora que s’envolten d’actors i altres noms de la cultura per guanyar-se l’electorat. En temps de campanya, la política és tot un espectacle, i cal que els seus protagonistes donin bé en escena.
A La política i l’art d’actuar, el dramaturg Arthur Miller es pregunta: “¿Per qui votem, en realitat? Pel personatge segur de si mateix, que exhibeix una dignitat, una moralitat exemplar i un coratge a tota prova suficients per ser el nostre guia en cas de guerra o de depressió, o pel qui, senzillament, té prou traça per caracteritzar una imitació d’aquest tipus d’home, amb l’ajuda d’un assessor professional, un bon sastre d’executius, i tota la panòplia de mitjans tecnològics que es poden utilitzar actualment per ensinistrar un president?”. En un any farcit de conteses electorals al nostre país, el gran teatre de la política funciona a ple rendiment, amb escenificacions en forma de mítings i rituals d’enganxades de cartells, debats radiofònics i televisats, passejos per mercats i places amb petons a infants i abraçades a ancians, piulades a Twitter i publicacions a Facebook fetes per un redactor professional i fotografies de cartells retocades sense pudor.
Però com es preparen els actors-polítics per defensar el seu paper? Quines eines teatrals s’apliquen al món de la política? Qui es mou entre bastidors per garantir que l’espectacle mantingui un mínim d’interès entre el públic d’electors? Una de les persones que sap com es preparen els polítics per afrontar l’art de sortir a escena és Sandra Bravo, assessora de comunicació i dramaturga, especialista en la formació de portaveus i en l’estructuració de missatges, a més de redactora de discursos. A ella acudeixen polítics amb problemes de projecció de veu i de vocalització, amb dificultats per transmetre emoció i empatia, i, sobretot, amb pànic escènic.
Per ajudar algú a superar el pànic escènic, el primer que cal és temps, explica Bravo. Hi ha algú que és a la primera línia de la política que ha arribat a demanar els meus serveis dues setmanes abans d’iniciar una campanya electoral, i aleshores fem una mica tard per treballar amb garanties. Si disposa del temps necessari, Bravo intenta fer simulacres de debats o altres actes públics per ajudar a perdre la por. Si hi ha poc temps per treballar es poden usar recursos com col•locar un simple faristol al davant de la persona perquè se senti protegida, o bé fer-la parlar asseguda en comptes de dreta. Però l’ideal és treure obstacles i apropar el polític a la gent (en un format de TED Talk, per exemple).
Respiració, veu i presència
Sorprèn molt que una persona es vulgui dedicar a la política si pateix pànic escènic. Gairebé és un contrasentit, perquè qui fa política ha de dedicar bona part del seu temps a explicar a l’electorat què fa i per què ho fa. L’actor, músic i director teatral Ferran Frauca ha ensenyat tècniques teatrals a polítics i imparteix cada estiu un curs sobre com actuar en públic a la Universitat de Girona. Una dona política que, en la distància curta, era molt bona negociant, tenia molt de caràcter, recorda. Però quan va sortir elegida diputada pel Congrés dels Diputats, li van venir tots els mals, tenia un pànic escènic terrible. Li vaig fer classe unes set o vuit vegades i les tècniques teatrals la van ajudar molt. Aprendre a no menysprear el seu aspecte físic també li va anar bé, perquè estava molt acomplexada. Es va interessar pel que fèiem els de la companyia El Galliner i em va dir que calia ajudar els qui fèiem teatre. Però, un cop superada la por escènica, ja no en vam saber mai més res.
Òbviament, ni Bravo ni Frauca donen noms de les persones que han buscat el seu ajut. La política i l’art d’actuar exigeixen discreció. Per a ambdós, la veu és molt important. La primera lliçó, segons Frauca, passa per tenir en compte la respiració: Hem de reaprendre a respirar, és una màquina que utilitzem malament. Ningú sap dir què és el diafragma i és el múscul més important, el lloc on et reuneixes amb tu mateix. També treballen la tonalitat, la tessitura, l’expansió. Hi ha gent que menysprea els seus aguts i cal tenir-los en compte. Com hem dit, és discret pel que fa als polítics que ha ajudat, però sí que diu noms dels qui ell voldria ajudar, tot i que no l’hi han demanat mai. L’altre dia em vaig trobar en Joan Herrera, d’Iniciativa per Catalunya-Verds, i em vaig oferir a donar-li classes gratuïtes per millorar la seva veu. No la projecta, se li’n va cap endins, i a una distància de més d’un metre, no hi arriba. Però no m’ha trucat…, comenta.
L’actor Fermí Casado imparteix classes d’oratòria i de tècniques teatrals a professionals del sector empresarial. Tot i que no ha treballat mai assessorant polítics, sí que detecta que tenen greus mancances a l’hora de fer arribar el seu discurs. A les rodes de premsa els veus incòmodes davant de preguntes compromeses i sovint estan més pendents del que no han de dir que del que sí que han de dir. Per ell, Obama és el paradigma del polític amb carisma, que projecta veritat i que es creu el que diu. Però, remarca, darrere seu hi ha un equip increïble. I molta preparació i molts assajos! Casado està d’acord amb Bravo i Frauca: Els nervis són l’enemic número u de qualsevol persona que vulgui parlar en públic i no hi estigui entrenada.
Un discurs no és un monòleg
Com que enviar el missatge és bàsic i el contingut, crucial. Bravo escriu discursos per a polítics i els treballa amb ells, diu, a través de diferents emocions, per tal que es puguin oblidar del text i que tinguin més recursos. No es tracta que el converteixin en un monòleg teatral, però sí que se’l facin seu i que siguin capaços de transmetre emocions. També els dic que si hi ha expressions que no senten seves, que les canviïn. Entre els seus alumnes hi ha tant polítics que es mouen a primera línia com d’altres que es presenten com a candidats a l’alcaldia de municipis petits, i que, un cop elegits, han de parlar als plens. Amb aquests no treballem escenificacions com les dels nord-americans, explica, però aquestes persones també fan política i han de fer arribar el seu missatge. No tothom ha de ser Obama.
Bravo, Frauca i Casado han estat testimonis d’evolucions sorprenents. En els polítics que realment han volgut treballar he vist canvis, perquè també hi ha gent que et contracta i després no vol fer res!, comenta Bravo. Amb algunes persones amb qui he treballat bastant de temps m’adono que ara són molt més directes, més concises i desprenen més energia, quan abans eren monòtones i divagaven. Crec que molta gent encara separa política de comunicació i aquest és un paradigma que cal canviar. Alguns dels seus alumnes han après a comunicar millor i això fa que guanyin capacitat de lideratge.
És ben bé el que escriu Arthur Miller en el llibre citat a l’inici d’aquest article: “Els líders polítics de tot arreu han acabat per comprendre que per governar han d’aprendre a fer d’actor”.
De l’activisme a la primera línia
La professió teatral ha apostat històricament per l’activisme polític, però ara alguns gosen fer el pas a la primera línia. Com l’actor Juanjo Puigcorbé, que a principis de març de 2015 va anunciar que es
presentava com a número 2 a la llista d’ERC per a les eleccions municipals de Barcelona. Segons informava BTV en aquestes dates, l’actor té encara tres pel·lícules per estrenar, però ha cancel·lat altres projectes artístics per dedicar-se plenament a la política. Quan l’alcaldable Alfred Bosch el compara amb Sean Connery, Puigcorbé addueix que “no sóc 007, però sí Pepe Carvalho”.
La política busca fitxar cares populars del món del teatre, el cinema, la literatura i el món universitari com un revulsiu dels perfils més tecnòcrates que solen poblar les llistes electorals. L’atractiu mediàtic té un pes molt important en política i encara més en un moment en què els casos de corrupció s’han fet amos dels titulars als mitjans de comunicació. Cal saba nova. Hi ha altres actors coneguts que han precedit Puigcorbé. El 2011, l’actor Toni Cantó es va estrenar com a diputat al Congrés per UPyD (càrrec que deixa per desacords amb la líder Rosa Díez) i Alberto San Juan s’ha integrat al Consejo Ciudadano de Podemos a Madrid.
…i el teatre es venja de la política
Si els polítics utilitzen les arts del teatre… des del teatre s’utilitzen els escàndols polítics més recents com a material dramàtic per denunciar el que s’amaga a les clavegueres del poder. Jordi Casanovas i Alberto San Juan han dut a escena l’obra Ruz-Bárcenas, un diàleg entre el jutge i l’extresorer del PP; Jorge Yamam-Serrano signa Camargate, recreació de la famosa conversa entre Alícia Sánchez Camacho i Victòria Álvarez al restaurant La Camarga; el madrileny Teatro de Barrio presenta Las guerras secretas, muntatge basat en la famosa entrevista de 1995 que Iñaki Gabilondo va mantenir amb Felipe González a l’entorn de la implicació d’aquest darrer en el cas GAL. I la llista segueix, malgrat que la realitat sempre acabi superant la ficció.
Fins i tot el dramaturg Jordi Casanovas clavarà queixalada als embolics de la família Pujol amb l’espectacle Pujol, president. “Només” hauran passat trenta-quatre anys després de la cèlebre Operació Ubú dels Joglars, quan els fills de l’aleshores president encara eren petits…
