De com els puritans de les “bones pràctiques” tracten d’imposar un suprematisme moral.
No diguis AIXÒ; no diguis això EN AQUEST CONTEXT;
Stephen Packard
no diguis això D’AQUESTA MANERA; TU no diguis això;
no diguis això FENT AIXÒ.
Els artistes escènics han trigat temps a avenir-se sense reticències amb un estatut respectable i integrat de promotors d’una cultura cívica; a assumir l’aixovar de solideses que la funció comporta: un índex analític de responsabilitats, sensibilitats i imperatius d’adequació de les poètiques. Són actualment carn de canó per a una “política de correcció” astuta fins a la sanya. És un canvi sense precedents en la topografia de les seves angoixes. Els veig empantanegats fins a la catatonia poètica en càlculs morals de tota mena; assetjats pels rigors de la neollengua inclusiva; tenallats per mil xantatges.
La darrera censura en ordre de temps és sempre la bona
La censura és censura. El seu tic discursiu és presentar-se com una reparació necessària de censures pretèrites. La darrera censura en ordre de temps és sempre la bona, perquè repudia els criteris opressius i interessos ideològics que van dictar els costums censors pretèrits; instaurant-se en nom de la “llibertat”, optarà sempre per un rigor primmirat. Els puritans i assessors de “bones pràctiques” reemplacen així tots els vells suprematismes per un suprematisme moral, el seu. No anhelen suprimir la infracció, sinó incrementar el nombre d’infractors potencials. El seu objectiu no és destruir el discurs, sinó obstruir-lo i potser entubar-lo: aixecar el soroll d’un consens genèric a utopies molt genèriques.
El nou Museu de l’Art Prohibit de Barcelona, inaugurat a so de bombo i platerets a l’octubre per integrar l’oferta de la ciutat en museus molons, és una expo de dinosaures: els vetos, rebutjos i esclats que conformen la seva casuística venen generalment d’autoritats censores de caire conservador, reaccionari o religiós. Mentre ratifica el visitant en la impressió balsàmica de pertànyer al bàndol dels bons, no fa gaire esment de les censures que, lluny d’afectar obres o artistes “singulars”, repercuteixen sobre el conjunt de la creació i dels creadors, quan un ministeri resignat fa temps a la “despesa d’imatge” de finançar una creació artística de qualitat exigeix als artistes que paguin l’almoina fent-se dòcils divulgadors d’una imatge virtual d’estat culte i altruista.
Els paroxismes immunològics sempre produeixen una baixada de defenses. Una penya (d’estudiants, espectadors, usuaris de cultura) protegida contra qualsevol ofensa a la seva integritat emocional, intel·lectual i física només es tornarà més vulnerable i exposada, per immunodepressió mental, a les infeccions ideològiques. No es veu com un art pot executar el mandat de proporcionar armes de defensa poètica i intel·lectual a la col·lectivitat, quan la col·lectivitat s’entesta a desarmar-lo. Dubto que un art sense defensa pugui defensar la causa que sigui.
L’evangeli de la correcció política defuig una sèrie de fets capitals:
• Que la guerra al teatre i al seu arsenal d’ambivalències és un gest d’hostilitat més envers la realitat que no pas envers la ficció.
• Que, convertint-se en un museu de veritats falses o falsejades, l’art està renunciant al magisteri, que era inalienablement seu, de la falsedat verídica.
• Que l’art és per definició impur, culpable i producte de robatoris, igual que tota la Cultura (i tota cultura).
• Que una obra d’art incapaç d’ofendre qui sigui no és obra d’art.
• Que l’estatut d’artista no té res a veure amb la innocència —consisteix, de fet, a fer el millor ús possible de la culpa.
