Quatre exemples de professionals nascuts als noranta que exemplifiquen l’allau de talent mentre combaten els efectes de la precarietat i la incertesa Auca#172
No es coneixien abans de l’entrevista, no pertanyen a cap família teatral canònica. Cap dels seus noms no actua de reclam en els cartells de la fama, però penquen cada dia com el que més. Encara que intentem que no monopolitzi el debat, la conversa comença amb la precarietat com a tret definitori generacional.
L’actriu i creadora Carla Coll lamenta que molts companys de quinta ja “estan buscant un pla B perquè no poden subsistir de les arts escèniques”. Tanmateix, l’actriu Míriam Bartés recorda que a casa li ho van advertir clarament: “Feina no en trobaràs de res. Dedica’t al que vulguis”, un “pessimisme generalitzat” no tan compartit per les generacions precedents, en què la formació era la clau per destacar: “Som una generació amb titulitis. Però tots els títols no determinen res, tampoc la feina”, remata Bartés.
“Amb 29 anys visc a casa dels meus pares: si hagués de llogar un pis a Barcelona no em podria dedicar plenament a la interpretació”
La crisi posterior al 2008 ho va marcar tot, com reconeix el director i dramaturg Oriol Morales i Pujolar: “Quan vaig acabar la primera carrera, el món per al qual m’havien educat no existia. Hem après a conviure amb la precarietat de forma perenne i acceptar-la com la normalitat del nostre sector”. La conjuntura adversa fa virar la mentalitat, la visió del món. “Abans hi havia el relat de si tu construeixes una cadira, hi podràs seure, tot això del mèrit, el treball i l’esforç”, subratlla l’actor Gerard Franch, “però la nostra generació ja no s’ho empassa, això. Amb 29 anys visc a casa dels meus pares a mitja hora de la ciutat. Si hagués de llogar un pis a Barcelona no em podria dedicar plenament a la interpretació”.
Es corre el perill que només la classe benestant pugui dedicar-se a la cultura, grups de privilegiats amb contactes que viuen prop dels grans centres de producció i influència. Tots quatre són nascuts fora de la capital, i reconeixen la dificultat de trencar la llosa que diu que “si no passa a Barcelona no existeix”. Morales recorda que “estan començant a passar coses fora de Barcelona. Teatres municipals com Lloret o Figueres produeixen i donen oportunitats a artistes que no són els de sempre”. Coll ho confirma des de l’experiència de la seva companyia, Col·lectiu Desasosiego: “Nosaltres no seríem on som sense els pobles, sense el suport del Festival Z, de FiraTàrrega. Cal una descentralització i fer costat a les joves companyies”.
Hibridació digital
Més trets definitoris: han crescut entre pantalles. Avantatges? “Jo era molt reticent a les xarxes”, confessa Bartés, qui manté actiu un canal en català a TikTok. “Em negava a acceptar que la meva carta de presentació com a actriu haguessin de ser les xarxes socials. He vist càstings on et diuen que si no tens tants seguidors no cal que et presentis”. Però alhora en reivindica el seu ús: “Et donen un altaveu que abans no existia”. Canal obert sí, però també amb perill de la popularització de la figura del creador de contingut, com apunta Coll: “És una arma de doble tall, perquè per una banda democratitza l’accés a la professió, però per l’altra també promou l’intrusisme de gent sense formació”.
Però a banda de les xarxes, quan parlen de referents comuns emergeix una barreja curiosa, popular: Harry Potter, apunta Franch, “volia fer que el meu món fos també màgic”; el Club Super3, per a Coll, “volia ser actriu com la Lila i el Fluski”. Hi ha el pes simbòlic de l’audiovisual, del cinema, referents híbrids que també han donat formes de treballar menys compartimentades. “La figura total que fa de dramaturg, director, creador, productor beu molt de la falta de mitjans”, destaca Morales. “La multiplicitat de rols porta a una hibridació de llenguatges. Quan no tens mitjans també et sents més lliure per fer el que vols”.
Franch adverteix dels perills del fes-t’ho tu mateix, que sovint és una imposició estructural: “Estàs forçat a tenir una companyia i una estructura, treure’t les castanyes del foc. M’agradaria centrar-me en el meu rol d’intèrpret sense haver de preocupar-me de pressupostos, subvencions, beques, dossiers…”. Bartés introdueix el gènere: “La precarietat ha col·lectivitzat els projectes i ha servit per trencar rols masclistes en què el director era sempre un home. Les dones s’han hagut d’ajuntar i això ha generat processos més diversos, molt més rics que els basats en una sola veu autoritària. Diuen que som una generació molt individualista, i no és cert, treballem molt bé de forma col·lectiva, i crec que això ens pot salvar”.
Han crescut entre crisis constants i la pandèmia els va robar mesos de formació i oportunitats, però ara s’esforcen per viure del sector escènic, amb tot el que això representa.
Segons les taxonomies, són entre les generacions Y i Z, millenials i centennials, persones nascudes en la dècada dels noranta, i per tant tenen entre 25 i 35 anys. Han crescut entre crisis constants i la pandèmia els va robar mesos de formació i oportunitats. Ara s’esforcen per viure del sector escènic, amb tot el que això representa. Són digitals nadius i tenen referents compartits, influències eclèctiques, llenguatges hibridats. Han arribat per quedar-s’hi, per canviar tot el que puguin.
Carla Coll
“Noto un pessimisme generalitzat, però en realitat som una generació privilegiada, amb més oportunitats de formació que mai”. Actriu i dramaturga, Carla Coll (Sant Feliu de Guíxols, 1997) va despuntar el 2022 amb el primer espectacle del Col·lectiu Desasosiego, la relectura lorquiana Un segundo bajo la arena, peça encara en gira juntament amb Breu visita a la Gola del Llop, segona proposta de la companyia. Treballa també com a ajudant de direcció amb creadors com Llàtzer Garcia i Els Pirates, i amb aquests últims estrenarà al febrer L’Estiueig a El Maldà Teatre.
Gerard Franch
“Cal que trenquem amb el tap generacional i amb els modes obsolets de tanta gent que ara ocupa les poltrones”. Actor, cantant i creador, Gerard Franch (Olesa de Montserrat, 1996) enceta la tardor amb un calendari intens: al setembre presenta Els Pastorets de la Mercè al MAC Festival; al novembre a l’Espai Lliure torna a Els Miserables (on té un paper musical espaterrant) dins la trilogia millennial de Miquel Mas Fiol; al gener el veurem al Tantarantana amb Salomé, de la cia. La Cremosa, i al febrer al Teatre Eòlia amb Berenguera, entre altres projectes. Frenètic.
Oriol Morales i Pujolar
“Comença a haver-hi un canvi: apareixen noves productores descentralitzades que donen feina i ajuden a crear nous públics, també en l’entorn infantil i juvenil, que és on més falta fa”. Pertany al tall generacional pel pèls. El director i dramaturg Oriol Morales i Pujolar (Figueres, 1990) estrena el 19 d’octubre a Esparreguera És aquesta pluja, text seu dirigit per Gerard Sancho amb LALTRE col·lectiu. A la primavera girarà Com es moren els ocells, estrenat a la Brossa la temporada passada, i també el 2026 arribarà a la Sala Melmac Quería ser maricón pero nací sudaca, amb acompanyament seu.
Míriam Bartés
“Al sector hi ha una qüestió de privilegi, el sistema no està creat per a la gent que no té diners i no pot mantenir-s’hi”. Míriam Bartés (Santa Oliva, Baix Penedès, 1997) reivindica la seva condició d’actriu per damunt de la incertesa laboral. Graduada a Eòlia i formada en teatre social a l’Institut del Teatre, ha transitat entre l’escena, la docència i la programació de l’off del teatre del Vendrell. Mentre es forma en clown i arts de carrer, manté canals ben actius a Instagram i TikTok (@miriam.bartes / @pocsenparla), convençuda que, passi el que passi, la seva vida continuarà lligada a l’escenari.
