També en el seu idioma original té el significat de “cartografia”. Però en el camp audiovisual la paraula ha pres el sentit del resultat del treball en si mateix i podem dir “hem vist un mapping”. Per evitar que l’idioma s’ompli d’anglicismes, en algunes publicacions escrites s’intenta utilitzar, en lloc del vocable mapping, el neologisme “mapatge”. En el poti-poti mental de llengües que tots duem dins el cap, aquesta paraula pot induir a equívocs i recordar-nos el mamífer dels boscos americans que en castellà coneixem com mapache, tot i que en català la forma correcta d’anomenar aquest simpàtic animal és “ós rentador”. Però sembla prou difícil que aquest intent tingui èxit i el mot “mapatge” arribi a substituir el ja força arrelat mapping en la llengua oral i col·loquial.
La tècnica del mapping s’utilitza sobre qualsevol superfície, ja sigui plana o, sobretot, si és tridimensional, que té volums o relleus, i converteix aquesta àrea en una pantalla sobre la qual es projecten imatges en moviment. Fonamentalment, però, l’associem a les projeccions en façanes d’edificis emblemàtics de les ciutats, per la gran quantitat de públic que pot assistir a un esdeveniment d’aquestes característiques.
El mapping, pas a pas
Per fer un mapping primer de tot hem de fer una fotografia o un escanejat 3D de la superfície sobre la qual es vol projectar. I aquesta fotografia o escanejat s’ha de fer exactament des del mateix punt, distància, angle d’inclinació, en què, al final de tot el procés de creació, es voldrà situar el projector o els projectors, i el mateix ha de ser pel que fa a la perspectiva i l’òptica utilitzada. Aquesta imatge serà la base sobre la qual es farà tot el procés immediatament posterior.
El pas següent és el que dóna pròpiament nom al mapping. Consisteix a fer un mapa, a partir de la imatge obtinguda, de totes les línies que es poden observar. D’aquest moment del procés se’n diu mapejar, i aquesta paraula, “mapejar”, sí que és més utilitzada tècnicament, té més èxit col•loquialment que l’abans esmentada “mapatge”.
El primer que podem dibuixar, mapejar, és la silueta o relleu de la superfície que es convertirà en pantalla. Si mirem el vídeo en un ordinador, veurem que té un format rectangular, com qualsevol altre. Així doncs, la primera diferència que podem dir que hi ha entre un mapping i qualsevol altra projecció és que la silueta global de les imatges s’adequa a la silueta de la façana o superfície sobre la qual es projecta. Això es fa deixant les parts externes, les que han de quedar fora de l’àrea il·luminada per les imatges, en color negre. Així es crea la primera il·lusió: que la llum dels projectors afecta exactament una superfície no rectangular, quan en realitat hi ha parts del vídeo que realment queden fora, però no les veiem perquè en el disseny d’imatges les hem deixat en color negre, fosc.
Seguint amb l’exemple de les façanes, dibuixem, fem un mapa, de balcons, finestres, columnes, etc., convertint cada element en una secció diferent. Un cop obtinguda la plantilla, podrem treballar cada una d’aquestes divisions de manera independent o jugar a combinar-les entre si, i, quan ens convingui, utilitzar el total dels fragments junts, com a imatge completa. Podem donar-los diferents textures, animar cada secció pel seu compte i que es mogui al ritme de la música, posar-hi colors o imatges diferents, i també, crear ombres, provocar la sensació que la il·luminació va canviant sense necessitat d’utilitzar focus reals. Així, superposant la façana virtual amb la façana real, podrem crear la il·lusió òptica que és la façana real la que es belluga.
Una mica d’història
Buscant referències històriques que desemboquin en els actuals mappings trobem que els primers precedents de projecció d’imatges en una pantalla són les ombres xineses, dites així tot i que van néixer a l’illa de Java fa més de 5.000 anys, i que van arribar a Europa al segle XVII a través dels comerciants que viatjaven a Orient.
Podem trobar-hi semblances també amb els trompe-l’oeuil, expressió francesa traduïda al castellà com a trampantojo i que vol dir literalment “enganyaull”. Nascuts en el Renaixement europeu, acostumen a ser pintures murals de realisme accentuat dissenyades amb una perspectiva que, contemplades des d’un punt de vista determinat, fan creure a l’observador que el fons es projecta més enllà del mur o que les figures hi sobresurten. De la mateixa manera que amb els mappings actuals, hi ha trompe-l’oeuil tant en façanes com en superfícies de menor dimensió: parets interiors, taules, mobles. Els trompe-l’oeuil acostumen a ser pintures fetes en una superfície plana en les quals s’intenta crear la il·lusió òptica que hi ha volum; en canvi, en els mappings aquest volum ja hi és i el que es busca és crear la il·lusió de moviment.
Ja més a prop en el temps, podem pensar que els mappings, si més no en la seva vessant més artística, i a cavall de les innovacions tècniques de les últimes dècades, són una evolució de la videocreació o videoart, nascut en la dècada dels seixanta del segle passat gairebé en paral·lel al vídeo i a la televisió en color. El videoart va néixer com una alternativa més econòmica a la cara producció tradicional en cinema, com a proposta enfocada a trencar amb els paràmetres comercials habituals de l’anomenat setè art.
Sempre ha estat un mitjà molt eclèctic en el sentit que ha sigut utilitzat tant per realitzadors audiovisuals com per artistes plàstics de procedències diverses. En el videoart no és fonamental que hi hagi una narrativa o guió, i pot prevaldre, doncs, el criteri estètic. A l’hora de crear un mapping, però, calen uns coneixements tècnics dels programes d’efectes i d’edició, la qual cosa pot allunyar els artistes plàstics que, de vegades, únicament amb un concepte i una càmera podien i poden fer un producte que es pugui anomenar videoart.
Festivals, estils
El primer Festival dedicat al mapping va ser el Mapping Festival, que va tenir lloc l’any 2005 a Ginebra, a Suïssa, i que encara se celebra anualment. Des de llavors ha plogut força, i amb el temps han prosperat arreu del món els festivals o mostres dedicades més globalment a la llum en general i a totes les seves possibles aplicacions als diferents espais públics. Dins d’aquests esdeveniments hi encaixen els mappings com alguns dels treballs que es poden exhibir. Al nostre país podem destacar el Festival LlumBCN, que té lloc des de fa uns quants anys a Barcelona el mes de febrer coincidint amb les Festes de la Laia, segona patrona de la ciutat. També dins les Festes de la Mercè, al setembre, es poden veure alguns mappings, tant el ja tradicional de la façana de l’Ajuntament com d’altres englobats dins el MAC Festival (Mercè Arts de Carrer). Així mateix, podem destacar el FIMG, Festival Internacional de Mapping de Girona, que té lloc en aquesta ciutat cada mes de juliol des de fa uns quants anys. Altres propostes més modestes però no per això menys valuoses sorgeixen arreu, com ara la Mostra Lluèrnia, a Olot, que ens demana cita cada mes de novembre.
Observant diferents mappings, podem notar que hi ha treballs en els quals s’utilitza la superfície il·luminada simplement com una pantalla no rectangular però que no aprofiten la principal característica tècnica pròpia del mapping, que és la de fer servir els elements singulars i els volums que ofereix la superfície per donar un color, unes característiques i un moviment a cadascun d’aquests elements. És a dir que gairebé el que mostren és una pel·líc
ula que podria ser mostrada en qualsevol altra superfície i l’únic que canvia és la forma no rectangular, la silueta retallada del conjunt de la imatge. En l’altre extrem hi ha els mappings en què es treu el màxim profit a l’hora de fer un mapa de totes les línies i les formes de la superfície, i així es pot donar un tractament independent fins i tot als elements més petits, com són les pedres d’una façana. Evidentment, entre un i altre extrem hi ha tota una gamma de combinacions amb les quals es pot jugar creativament.
L’altra gran diferència la podem trobar entre els mappings que manifesten una clara voluntat artística i, en l’altre extrem, els que tenen un objectiu obertament comercial, com és el cas d’empreses com Nokia, que va presentar un mapping a la façana d’un gratacels de Londres el 2011, o en esdeveniments multitudinaris com la inauguració dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro el 2016. Els mappings grans acostumen a ser força cars de pressupost, ja que, a part del lloguer de l’equip tècnic de projecció, representen mesos de feina d’un nombrós grup de persones. Per això és freqüent que, tant si és un Ajuntament com si és una institució cultural qui aporta els diners, aquestes entitats posin condicions sobre quins elements han de sortir representats o a què ha de fer referència el mapping en qüestió. Això indubtablement limita, encotilla, la llibertat dels autors.
D’altra banda, com que un mapping gran és un espectacle sempre épatant, que deixa bocabadat el públic per les seves dimensions, moltes poblacions grans o mitjanes volen tenir el seu mapping particular en algun edifici emblemàtic en dates singulars del seu calendari. Sembla com si tenir un mapping en la pròpia urbs o vila donés un cert segell de modernitat, com si impliqués una demostració “d’estar a l’última”. Aquí, doncs, el que és important no és la qualitat artística sinó l’espectacularitat. Una imatge força vista, repetida, és la d’una façana esfondrant-se, en què cauen totes les pedres i que queda en runes al terra. L’efecte és aparatós i sorprenent per al públic. Això parla de la voluntat dels autors de crear fascinació, de ser “efectistes”, però també de la seva poca implicació creativa a l’hora de buscar altres possibilitats. De tot això es pot deduir fàcilment que els mappings més interessants acostumen a ser aquells en què l’autor o autors tenen llibertat per expressar-se artísticament. I aquí ja entrem en el terreny sempre subjectiu, personal, de què o qui ens pot agradar més o menys; però, si més no, segur que ens apartem d’estàndards i de déjà vus.
Nous camins
Intentar imaginar cap on poden evolucionar les tècniques com el mapping, que treballen amb la llum i la imatge, és aventurar-se molt. Però sembla lògic que cada cop s’apliquin més a objectes de diferents mides i volums com poden ser estàtues i escultures, o a espais interiors, com ja succeeix en alguns restaurants en què es projecten zenitalment imatges sobre les taules, per exemple.
En relació amb les arts escèniques, ja s’ha utilitzat en òperes, concerts i en alguns grans espectacles teatrals, però sembla difícil que aquest ús pugui anar més enllà del que implica un mer element escenogràfic o una pel•lícula, per molta bellesa o significat que puguin aportar les imatges. Pel que fa a la innovació, el que segur que pot tenir més camí a recórrer és la relació entre la dansa contemporània i les noves tecnologies de la imatge i de la llum, ja que la captació del moviment humà a través de càmeres i la seva aplicació a programes informàtics dóna peu que hi hagi una veritable interacció en directe entre l’ésser humà i la imatge que el pot envoltar.
Tant en relació amb el món de l’escena com purament amb el treball amb la llum, la imatge o el so, sembla que els enginyers informàtics amb sensibilitat artística i voluntat creativa són, amb les seves combinacions de creació de programes i control de mecanismes, els veritables inventors de la nostra època i una font de sorpreses que convé seguir.
