Coincidint amb el nou muntatge de Desig al TNC i la temporada que que li dedica la Sala Beckett, escoltem les ressonàncies de la figura de Josep Maria Benet i Jornet en el teatre català
Al bell mig de la part més dura de la pandèmia perdíem una baula essencial per al teatre català. El desaparegut Josep Maria Benet i Jornet ha deixat una empremta inqüestionable, com reconeixen els seus diversos hereus. La seva figura no necessita passar pel purgatori, i així els homenatges no es fan esperar. La Beckett, per exemple, li dedica l’actual temporada de la sala i el TNC estrena una adaptació de Desig.
“Tots els dramaturgs d’ara som fills d’en Papitu. Va batallar molt per un teatre en català en un temps molt difícil i va exercir de pont generacional”, resumeix Josep Maria Miró, un dels alumnes avantatjats de Josep Maria Benet i Jornet, Papitu per als amics, dramaturg que ens va deixar el 6 d’abril del 2020, víctima del coronavirus. “És un clàssic contemporani; igual que a França tenen Koltès i a Gran Bretanya, Pinter”, compara Miró, que subratlla la necessitat que sigui present a les programacions i en l’àmbit acadèmic per revisar i entendre la seva figura. Això ha fet la Sala Beckett, dedicant-li una temporada que va obrir amb Descripció d’un paisatge, amb posada en escena del mateix director de la sala, Toni Casares. “Ell s’estimava molt aquesta peça i li feia ràbia que no es representés”, explica Casares, que valora una obra que parla de Barcelona però ho amaga amb la forma d’un conte situat a un lloc imaginari. Al director li sembla “una gran injustícia” que quan es parla dels grans escriptors que han retratat Barcelona no se’l citi, que es limiti als autors de narrativa. “Ell va ser testimoni d’una època; va retratar com ningú la Barcelona de la postguerra.”
Sergi Belbel, un altre hereu destacat i amic d’en Papitu, destaca, com també ho fan Miró i Casares, la seva “aferrissada defensa” del teatre de text, d’insistir que el teatre també és literatura, dramàtica, però literatura al capdavall. “Va començar a escriure en uns anys (seixanta i setanta) en què el teatre ‘d’autor’ semblava que estava a punt de desaparèixer”. Va resistir la gran eclosió d’una teatralitat no basada en la paraula (teatre de gest), amb col·lectius com Els Joglars, Comediants, La Fura dels Baus…, que van arraconar l’ofici d’escriptor. La gent volia festa.
“Es va mantenir ferm en la defensa de l’autor de text, a vegades sense poder representar els seus textos”, continua Belbel, que estrenarà a la Beckett al juny una lectura dramatitzada de l’últim i inèdit text de Benet i Jornet, Estiu ardent, escrit mentre la malaltia d’Alzheimer feia el seu curs en l’autor. És un retorn al teatre “realista” dels seus orígens, explica el director, i transcorre el 1947, “quan la gent passava gana i la corrupció i la violència del poder esclafaven sense escrúpols la població”. “La protagonista és un personatge del qual sempre parlava: una amistançada, la querida, una vídua d’un republicà que per sobreviure accepta ser la concubina d’un poderós franquista català”. A la mateixa sala, Belbel muntarà amb el grup Peripècies, un laboratori d’investigació, les peces breus Apunts sobre la bellesa del temps. Per la seva banda, la Sala Gran del TNC acull aquests dies el nou muntatge de Desig, amb direcció de Sílvia Munt.
Referent per a les noves veus
El llegat de Benet i Jornet va molt més enllà de la qualitat i la vigència de la seva obra dramàtica. L’empremta que ha deixat en les noves generacions és fonamental, coincideixen els que van seguir les seves petjades. Recorda Belbel que a partir de finals dels vuitanta es va mostrar sempre al costat de les noves veus que sorgien, ajudant-los. “El fet que es recuperés el teatre d’autor va suposar per a ell un reconeixement que el va convertir en referent per a tots els nous.”
“Tenia un esperit molt jove”, afirma Miró, que constata la seva generositat —”em deia que volia llegir coses meves”— i empatia. El va descobrir a BUP llegint La revolta de bruixes, on per primera vegada es va trobar una temàtica “propera i reconeixible”. Anys després, l’autor d’El principi d’Arquimedes va coincidir, al T6 del TNC, gran pedrera de talents del teatre català, amb Carles Mallol, Marta Buchaca, Jordi Casanovas i Cristina Clemente.
Van demanar que Benet i Jornet fos el seu tutor, recorda Clemente, que emfatitza la relació personal que va establir amb ells i el seu interès per les seves inquietuds. “Ens va ensenyar que ser autor de teatre era possible en el nostre país. Gràcies a ell vam créixer amb referents i amb un teatre català sense complexos”, diu aquesta autora, que cita dues obres que la van “impactar” especialment: L’habitació del nen, amb “molta complexitat dramatúrgica”, i Una vella, coneguda olor, retrat d’un temps que ella no havia viscut però que tenia moltes connexions amb el seu present.
Valorar la tradició
El respecte per la tradició va ser també clau en el seu magisteri. “Animava a llegir Guimerà, Sagarra, Rusiñol, Rodoreda…, però sense renunciar a l’avantguarda”, apunta Casares. Tenia una gran consciència de patrimoni, corrobora Miró: “Feia una picada d’ullet als autors que havien dibuixat el seu paisatge, i alhora estava atent a les tendències d’altres llocs”. Gràcies al seu amic, Belbel va descobrir la “potència teatral” de Guimerà i la resta dels grans autors de la literatura dramàtica catalana. “No reneguis de la tradició si no la coneixes. Un cop l’hagis llegida, aleshores, si ho vols, caga-t’hi”, li va dir en Papitu.
L’amor per la llengua el va portar a defensar les publicacions dels textos teatrals, i tenia una inquietud profunda per investigar la forma i el llenguatge. “Sempre estava buscant espais nous; no té res a veure Una vella, coneguda olor amb Descripció d’un paisatge o Soterrani”, detalla Miró, que cita com a tret comú en la seva molt extensa producció (més de 50 obres) la seva voluntat de proximitat: “Buscava una llengua quotidiana; d’alta qualitat, però accessible”. Els seus protagonistes, exposa Casares, mai són grans herois, mai són bons o dolents. “L’interessava parlar de la gent del carrer, les classes populars, i era molt comprensiu i benèvol amb la misèria humana, les pors, els errors, les contradiccions…”.
El director de la Beckett remarca la “profunditat política” del teatre de Benet i Jornet, que va retratar la transició “amb lucidesa i de manera molt subtil”. “Mai pontificava. Per ell, ideologia i vida íntima van sempre de la mà; el compromís polític està condicionat per les qüestions personals”. Va tocar molts pals —teatre realista, simbòlic, pinterià, existencialista…—, sempre “amb una exigència i un rigor molt forts”.
Un peu a l’audiovisual
Amb el mateix rigor va treballar com a guionista de televisió, on també té un lloc d’honor. Va crear el primer gran serial de TV3, Poblenou, i més endavant, Nissaga de poder, El cor de la ciutat, Ventdelplà… “Per primera vegada veiem una ficció que passava als carrers de la nostra ciutat, i amb Nissaga de poder va ensenyar-nos que també podíem tenir històries truculentes ben nostrades”, destaca Clemente.
L’interès de Benet i Jornet a reflectir el món que l’envoltava el va portar a trencar tabús, tant a la televisió com al teatre, parlant de l’homosexualitat, l’incest, el càncer, l’Alzheimer… També tractà, afegeix Belbel, la violència exercida pel poder: “Va destacar per la seva valentia”. Per Belbel podem identificar un estil benetià en les temàtiques, en les piruetes estilístiques i en una manera d’observar el món, “entre tràgica i patètica, amb sentit de l’humor. I, sobretot, amb un gust destacat per la llengua, pels seus registres tant populars com elevats o literaris”.
Si hi ha un tema central i transversal en tota la seva obra és el dolor, observa Belbel, que n’afegeix un altre de relacionat: la misèria. “Parlava de la part obscura, subterrània de les persones. La part més negra. Ell també la tenia, però malgrat aquest aspecte fosc, retorçat, del seu pensament, el Benet i Jornet era per a mi i per a molts de nosaltres llum, energia positiva, força, entusiasme, passió i ganes de viure”. De fet, convé Casares, li feia terror morir-se. “Deia que la vida era absurda, sense sentit, però que algun dia s’hi trobaria una explicació”.
