El repertori de teatre català

Només cal seguir amb certa assiduïtat les cartelleres de Barcelona, València, Palma, Girona o Tarragona per adonar-se que un tant per cent molt elevat d’estrenes, vorejant el 90%, són o bé estrenes absolutes, és a dir, de nova creació, o bé “clàssics” internacionals, és a dir, pertanyents al repertori d’altres tradicions teatrals. Això no passa en altres llocs, on, a més d’una autoestima envejable, tenen un repertori robust, editat, estudiat, reinterpretat L’huracà, Avarícia. És probable que a Londres no passi un sol dia a l’any sense que s’hi faci un Shakespeare o un altre.

Què podem anomenar “repertori teatral”? Podríem dir que és un coixí de peces d’una tradició literària susceptibles, per les seves qualitats o característiques o capacitat comunicativa o interès artístic o altres, de ser gaudides pel públic més enllà del seu moment de creació estrictament contemporani, i que poden ser doncs reinterpretades escènicament amb resultats acceptables des del punt de vista de la recepció. És això el mateix que un clàssic? No necessàriament, perquè pot tractar-se d’un text teatral escrit i estrenat fa poc temps i no necessàriament un clàssic ha de poder ser traduït a una teatralitat contemporània. El repertori, per tant, no estableix un cànon, però sí que permet visualitzar un mapa global d’una determinada tradició literària i escènica, i sovint, com en el cas català, senzillament revelar-ne l’existència a la majoria del públic. El primer que necessita per existir un repertori teatral és ser fàcilment accessible als professionals del teatre que poden fer-ne ús o als estudiosos que volen acostar-s’hi sense ànim erudit. Uns i altres poden descobrir l’existència d’aquest repertori i trobar-hi obres adequades a les seves necessitats, des d’un teatre nacional fins a un grup d’aficionats. El segon que necessita és ser accessible en edicions fiables que no suscitin els dubtes dels que se’n volen servir. És evident que a casa nostra ni una cosa ni l’altra es donen.

Històricament, el teatre català ha patit l’estigma d’una tradició “dolenta” i “maleïda”, que, de fet, és el resultat d’un prejudici i d’un desconeixement generalitzats. Aquest complex de literatura coixa continua vigent. Altres branques de la literatura van aconseguir superar-lo, gràcies al modernisme i al noucentisme. En canvi, el teatre, que va sobreviure mercès a l’empenta dels períodes anteriors, continua alimentant-lo. Bona part dels directors de teatre i dels mateixos autors reneguen i s’avergonyeixen dels Pitarra, Rusiñol, Vallmitjana, Soldevila, Sagarra, com si el veritable teatre català, capaç de dialogar amb el de qualsevol de les grans tradicions literàries que ens envolten, hagués nascut amb Benet i Jornet.

Els directors supleixen aquesta vergonya amb l’adaptació de novel•les (Rodoreda, Villalonga, Soldevila, Sales), algunes d’escriptors ells mateixos autors de teatre no estrenat o només excepcionalment estrenat, tot creant una mena de falsa tradició de mentida. Del teatre anterior a la Renaixença, ja ni en parlem. Tanmateix, el concepte de “Decadència” fa temps que s’ha superat en els estudis literaris. I la punta de llança d’aquesta revaluació i recuperació és precisament un autor de teatre, Francesc Fontanella, a qui s’han dedicat dos col·loquis internacionals i se n’hi dedicarà un altre a la Universitat de Girona aquest mes de març (VII Col·loqui Internacional Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga: “Les confluències artístiques en la literatura barroca”). Doncs bé, Fontanella s’està revelant d’una dimensió literària i teatral que demana a crits una intervenció escènica.

Per les vicissituds polítiques i socials que ha patit, mancada d’un estat que li doni cobertura institucional i poder, l’escena catalana no ha tingut les possibilitats de construir un contínuum sòlid en el temps. Únicament en l’àmbit del teatre popular més tenaç (misteris, passions, pastorets, sainets) i de l’escena amateur més activa hi ha hagut una pervivència temporal i un ressò amplis del passat escènic. En l’àmbit professional, resulta simptomàtic que s’ignori tan flagrantment el repertori propi. I les institucions polítiques autonòmiques, a les quals es deleguen parcialment funcions d’estat, han fet l’orni en aquesta qüestió i han deixat el tema en mans de la professió.

El més greu és que aquest menyspreu de la pròpia tradició d’autors i directors és fruit de la ignorància més impúdica, apuntalada per aquesta manca de visibilitat i d’accés que dèiem més amunt. No coneixen els textos del propi repertori i els menyspreen per defecte. És una conducta habitual, una impostura intel•lectual que té repercussió en la política de les institucions culturals: malgrat els plantejaments programàtics fundacionals del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), malgrat els vint anys de singladura, no ha aconseguit encara crear un repertori escènic plural, operatiu i obert, de l’època medieval, la moderna o la contemporània, per a la cultura i la societat catalanes. Si no ho fa el TNC, és lògic que altres teatres públics i privats no tinguin gaire interès per un repertori invisibilitzat.

El 2010 vam idear un projecte que intentés fer front a aquestes mancances. El vam batejar “Repertori de Teatre Català” (RTC) i pretenia oferir, especialment a les companyies i als directors teatrals, un ventall de textos de tots els temps susceptibles de ser revisitats de manera periòdica pel seu valor representatiu. L’objectiu fonamental era constituir un repertori articulat d’obres que facilités a) l’accessibilitat a un conjunt de textos per a la representació i b) la divulgació d’un corpus dramàtic a un públic tan ampli com fos possible (professionals del teatre, estudiants d’arts escèniques, lectors de literatura dramàtica, aficionats, etc.). El corpus textual havia de ser consultable, de manera lliure i gratuïta, en una pàgina web confeccionada ex professo.

Inicialment, el projecte RTC era promogut per la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut del Teatre de Barcelona (ITB), el TNC i el Teatre Principal de Palma. En qualitat d’entitats assessores, hi participaven l’AADPC, l’Obrador de la Sala Beckett, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears i el Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB, de manera que es garantia una àmplia representativitat tant territorial com dels sectors. Cadascuna d’aquestes institucions disposava d’un representant en el comitè assessor, integrat també pels coordinadors generals, que s’encarregava de supervisar el projecte.

Els coordinadors generals assumíem la tria dels curadors, la confecció del pla de treball i del calendari, el seguiment i la revisió dels textos i la supervisió general dels continguts del web. Comptàvem amb la col•laboració d’una nòmina important d’investigadors teatrals, que es responsabilitzaven de la transcripció i edició dels textos d’acord amb uns criteris preestablerts i, des d’una òptica divulgativa, de la redacció de pròlegs que situessin succintament cada obra en el context i en les coordenades estètiques, d’una presentació general i d’una fitxa de lectura amb les dades bàsiques d’identificació (autor, títol, edicions, estrenes, nombre de personatges, temàtica, espais, sinopsi, citacions i bibliografia selecta).

Respecte al corpus, tot i que l’RTC es va plantejar com una proposta oberta, en una primera etapa volíem centrar-nos en un centenar de textos, bo i prioritzant els estrenats en un passat relativament recent que fossin escenificables per companyies actuals. En aquest punt, vam establir de manera deliberada una proporció que donava molt més pes al teatre contemporani: 10 títols per al teatre medieval i modern, 20 per al del segle XIX, 30
per al teatre contemporani de la primera meitat del XX i 40 títols per al de la segona meitat del XX i començament del XXI.

Els criteris de tria dels textos es basaven, en concret, en el valor estètic i la pragmatibilitat escènica, així com en la seva representativitat en relació amb el període teatral en què s’inscrivien. D’antuvi, ens proposàvem de fer anualment una selecció de 10 títols: 1 de teatre medieval o modern, 2 de teatre del XIX, 3 de teatre contemporani (primera meitat del XX) i 4 de teatre de la segona meitat del XX i de començament del XXI (un dels quals seria d’un dramaturg en actiu).

D’altra banda, pel que fa a les qüestions logístiques, l’ITB es feia càrrec de la gestió dels drets d’autoria per publicar els textos digitalment, i també la part tècnica i el manteniment del web. En aquest aspecte, totes les institucions participants en el projecte, tant les promotores com les assessores, van convenir que crearien un enllaç als seus webs respectius que remetés a la pàgina del RTC per garantir-ne d’aquesta manera la màxima difusió. A més, la revista Estudis Escènics dedicaria una secció especial per informar sobre el projecte de l’RTC i per crear un debat paral·lel al voltant del repertori teatral català.

L’RTC va començar a caminar a partir de les primeres reunions que vam mantenir, el 2010, els membres del comitè assessor. Hi vam decidir els dos primers títols i una “llista de treball” provisional, resultat de fusionar diverses propostes embrionàries dels membres del comitè assessor (vegeu la taula 1). També es van triar 10 peces per editar de manera prioritària (vegeu la taula 2). La intenció era publicar els dos primers textos i presentar el web de l’RTC a la primeria de gener del 2011.

Malauradament, les retallades successives a les diferents administracions i a les institucions copartícips del projecte van reduir de manera dràstica el pressupost que s’havien compromès a destinar a l’RTC. Malgrat això, abans de plegar veles per la manca d’un mínim finançament, vam poder tirar endavant el predisseny del web per l’editorial Punctum i l’edició dels dos primers títols: Lucrècia o Roma libre, de Joan Ramis i Ramis, a cura de Sergi Marí Pons, que, val a dir-ho, el 2014 muntaria el text excel·lentment, i El ventríloc, de Joan Brossa, a cura de John London.

Comptat i debatut, l’RTC, tot i haver-se quedat a les beceroles, intentava obrir un espai de consensos amplis per fixar una relació de títols ineludibles del teatre català de tots els temps i per facilitar-ne l’accés, amb només uns quants clics, a companyies i directors teatrals, tant professionals com amateurs, però també a un públic lector com més heteròclit millor interessat en el patrimoni dramàtic català. En un període fundacional com el que vivim actualment, ens fa contents, com a impulsors del projecte, que l’ITB n’hagi recollit el guant i se l’hagi fet seu.

Publicitat