Jordi Galceran a la Comédie des Champs- Elysées l’any 2019, Lluïsa Cunillé a la Comédie-Française al 2020. Dos dramaturgs catalans trepitgen en dues temporades dos prestigiosos teatres, públic i privat, de la capital francesa. Tot plegat podria ser una feliç coincidència per al teatre de Catalunya si no fos la conseqüència d’una presència consolidada de les arts escèniques catalanes en diferents nivells de la programació teatral francesa des de fa mig segle.
Sí, Els Joglars van ser un dels primers viatgers del renovat teatre català per terres franceses a final dels anys seixanta, oferint una poètica predramàtica i postdramàtica que llavors connectava amb el fons cultural europeu, tant les arrels populars i medievals comunes com les noves experimentacions neobarroques. Al llarg de les tres dècades següents, França va ser part del somni i repte d’un teatre independent i dels seus avatars a la recerca d’una legitimació internacional. Comediants, Ricard Salvat, La Fura dels Baus, Joan Baixas, Cesc Gelabert, Carles Santos… van integrar-se a poc a poc en el paisatge exòticament ibèric que atreia la societat francesa.
En part per la relació familiar que mantenia una població filla de l’exili i de les onades d’immigració espanyola. En part també perquè els altres francesos, els que no tenien cap vincle biogràfic directe, miraven amb ulls embadalits l’exuberància i la transgressió de les normes d’aquestes propostes escèniques tan diverses, associant-les a una mateixa concepció folklòrica de la cultura espanyola o catalana: passió del flamenc, compromís antifranquista, disbauxa de la Movida, rauxa de Dalís, Boadelles i més catalans.
La consideració francesa cap a la cultura catalana es gronxava en el passat entre l’avantguardisme visual i la cançó de solidaritat.
Espanya representava aleshores, en el sistema cultural dominant francès, una història exemplar de superació dels dimonis interns al mateix temps que el tarannà de convivència festiva dels del Sud. I Catalunya, mediterrània nació sense estat en un Estat que reconeixia la diversitat de les seves nacions històriques, n’era la millor il·lustració. La programació d’espectacles catalans s’inscrivia en una aproximació admirativa i benpensant (ai, la utopia del concert de les nacions) a l’herència pictòrica i política de Picasso-Miró-Tàpies i a la lluita musical compartida de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Paco Ibáñez.
La consideració francesa cap a la cultura catalana es gronxava llavors sobretot entre l’avantguardisme visual i la cançó de solidaritat, subordinant sovint la recepció de la literatura catalana a aquests dos pols. Si el teatre català dels anys vuitanta no hagués estat tan atextual (gestual, performatiu…) potser no hauria tingut la visibilitat que va aconseguir en tants festivals, com les memorables intervencions d’Els Joglars, dels Comediants i de La Fura dels Baus a Avinyó i a L’Odéon – Théâtre de l’Europe, dirigit per Lluís Pasqual.
Textos transfronterers
La darrera dècada del segle xx va eixamplar la base de la projecció del teatre català a França mitjançant la difusió a través de figures catalanes legitimades a França, l’acció paradiplomàtica de la Generalitat de Catalunya, la complicitat de programadors catalanòfils i l’interès de nous agents culturals, com la Irène Sadowska-Guillon, que va contribuir a fer conèixer a França José Sanchis Sinisterra, autor-director-professor-director de la Sala Beckett.
Aquest incansable promotor d’una nova dramatúrgia catalana (Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Carles Batlle, Beth Escudé, Mercè Sarrias…) va trobar en el públic francès un lectorat afí que acostumava a veure en aquestes obres catalanes ecos d’una doble tradició molt reivindicada a França: el formalisme creatiu (Nouveau Roman, teatre de l’absurd i l’Oulipo) i el perspectivisme (Jean-Paul Sartre, Deleuze&Guatarri, Bernard Koltès).
La nova dramatúrgia catalana va trobar en el públic francès un lectorat afí als ecos d’una doble tradició molt reivindicada a França: el formalisme creatiu i el perspectivisme.
L’autor estrella va ser Sergi Belbel, que va guanyar el Premi Molière al millor espectacle còmic el 1999 amb Després de la pluja. La peça va suposar un abans i després en la recepció de la dramatúrgia catalana a França, motivada per la presència a l’obra i a més peces d’autors catalans d’una perplexitat postmoderna amb la qual el públic francès s’identificava força. Anys abans, La Fura dels Baus havia impactat els espectadors francesos que cercaven sadollar-se d’una violència postindustrial irònicament encarnada. Així doncs, seny, humor i rauxa configuraven, a les acaballes del segle precedent, una visió francesa dominant de les arts escèniques catalanes.
Projectes de present
Els darrers vint anys han reforçat la visibilitat del teatre català. Més obres traduïdes, amb especial interès en les peces de Josep Maria Miró, que ha trobat en Laurent Gallardo un traductor brillant i molt actiu. Més programació d’espectacles de carrer, de teatre familiar, de circ, de dansa, de performance i instal·lacions (Pere Faura, Lali Ayguadé, Eia, Zum-Zum Teatre, Agrupación Señor Serrano, Baró d’Evel, Agnès Mateus, Cabo San Roque, Joan Català, El Conde de Torrefiel, La Veronal, etc.).
Més coproduccions d’espectacles catalans amb teatres francesos, en particular amb el Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà, que ha participat força en aquesta dinàmica de circulació internacional, tot i tenir menys recursos des que va deixar de rebre el finançament europeu pel projecte “Escena Catalana Transfronterera”. Millor entesa per a l’organització de focus catalans a festivals o sales: en són clars exemples l’aparador de creacions pròpies Avignon à la Catalane entre el 2012 i el 2016, la regular presència a La Mousson d’été (festival de dramatúrgia) o al festival de teatre de carrer de Ramonville.
Els darrers vint anys han reforçat la visibilitat del teatre català: Més obres traduïdes, més coproduccions i més iniciatives institucionalitzades de promoció.
En general, més iniciatives institucionalitzades de promoció del teatre català, des de la comunitat de traducció teatral (Maison Antoine Vitez, EuroDram), de la recerca acadèmica o directament de la delegació francesa de l’Institut Ramon Llull. La marca théâtre catalan deu molt a aquest organisme que promociona, identifica i certifica la denominació d’origen de les obres, a més d’ajudar econòmicament a la traducció, la sobretitulació i la gira d’espectacles de moltes companyies.
En aquest sentit, l’Institut Ramon Llull s’ha apropiat una certa catalanitat escènica alhora que ha diversificat la recepció francesa del teatre català. Li ha conferit una plusvàlua identitària, que fa ressaltar, per exemple, la comparació amb una fórmula théâtre espagnol molt més imprecisa. Al país del jacobinisme, el teatre català ja és independent o, com a mínim, és la il·lusió òptica que ens venen/ venem. Cofoisme o chauvinisme? Tornem-hi, que no ha estat res.
També t’interessarà
L’estiu que La Veronal va actuar a Avinyó, un reportatge de Manuel Pérez i Muñoz
