Per a la construcció dels relats alternatius calen artistes que s’expressin des d’eixos diferents dels discursos dominants. La mirada de la feminitat i el punt de vista de les classes desfavorides són dues constants en l’obra d’una directora que s’expressa des de la perifèria d’Europa. La seva última creació s’ha transformat en un petit fenomen del teatre internacional, èxit que encaixa des de la humilitat i el respecte pel seu ofici. Misericordia es podrà veure al Teatre Lliure des d’avui fins al 30 de desembre.
“Viva Emma!”, clamava Le Monde al juliol, salves cap a la “papessa heretge de Sicília”, responsable de la “revifada” del passat Festival d’Avignon. “Grazie mille, madame Dante”, agraïa també La Terrasse, diari ben popular a la mostra provençal. En la mateixa línia, The New York Times, que advertia que Misericordia deixava “la impressió més duradora” entre totes les estrenes de l’últim any.
Són, a tall d’exemple, algunes de les mostres de l’entusiasme que ha generat una de les creacions d’una petita formació italiana alternativa, la Compagnia Sud Costa Occidentale, que capitaneja Emma Dante (Palerm, 1967). Sobre el paper es tracta d’un espectacle que parla sobre la maternitat i la relació d’aquesta amb la formació de la identitat. Tot això en un context de sordidesa en què la violència de gènere i la brutalitat emergeixen en contrast amb l’humor i la tendresa. L’experiència personal de la directora, quan va passar per una adopció, va acostar-la al tema, que definitivament va agafar la forma amb un encontre fortuït. “Un dia a l’hospital”, ens explica, “em vaig trobar un nen autista que feia voltes sense aturar-se. La seva alegria infinita en la mirada i en el cos em va commoure profundament”. Aquella mateixa nit, Dante va veure al teatre la feina del ballarí Simone Zambelli, qui li va transmetre la mateixa sensació: havia trobat el seu protagonista.
Intento guiar els intèrprets cap a un diàleg en què la paraula i el cos són fonamentals i complementaris.
Tres prostitutes cuiden d’un adolescent amb diversitat intel·lectual. Elles són la veu, la cultura que es transmet amb la paraula; ell és el moviment, l’instint. Totes dues vessants es combinen donant peu a la varietat de llenguatges escènics que conformen l’espectacle. “Intento guiar els intèrprets cap a un diàleg en què la paraula i el cos són fonamentals i complementaris”, explica Dante. “Parlem del que som, els contraris que portem a dins: seny i bogeria, força i feblesa”. I, per acabar d’explicar el sentit de l’espectacle, l’autora remet al seu títol: “Hi trobem dues paraules significatives que són al centre del meu teatre: misèria i cor. És necessari tenir una mirada misericordiosa que no vull perdre quan escric històries, un esguard que es gira cap als més petits, els necessitats, els desesperats. Necessitava parlar d’un entorn degradat en què sobretot les dones són una presa innocent”.
Donar a llum
La maternitat en primera persona ha estat històricament un tema subsidiari, a causa segurament del monopoli de l’autoria masculina. Les coses, per sort, canvien de mica en mica. A casa nostra, alguns grans èxits teatrals dels últims anys ens parlen sobre temes relacionats amb el procés de donar a llum. En són exemples Llibert, de Gemma Brió, o les últimes peces de la dramaturga Clàudia Cedó. Per Dante, la maternitat té un paper fonamental en la seva dramatúrgia, també el que significa la criança més enllà del concepte de donar a llum. “La idea de les mares substitutes o adoptives és encara més estranya. No estan acceptades perquè són poc convencionals o inadequades per a la idea de família tradicional.”
Anna, Bettina i Nuzza, les tres dones protagonistes, es prostitueixen, i no ho fan per elecció sinó per necessitat. Venen els seus cossos per sobreviure a la misèria. “Són tres putes obscenes quan ofereixen els seus cossos i tres mares molt tendres en el gest d’amor pel seu fill discapacitat”, apunta. “La mare o el pare són figures ambigües dins d’una família, no són figures definibles. Un nen o nena pot ser feliç amb dues o tres mares, sense perdre la figura del pare, o viceversa. La nostra societat ha de comprendre finalment la necessitat primordial del nen, que no ha de limitar-se als rols de la família tradicional.”
Crear des de la perifèria
Fundada a Palerm el 1999, la consolidació de la Compagnia Sud Costa Occidentale és lenta a causa de la indiferència de les institucions locals. La formació no s’ha finançat mai amb diners públics i sempre ha viscut dels espectacles que produeix pels seus mitjans o en col·laboració amb altres teatres, com el Piccolo de Milà, que cofinança Misericordia. Més que pel resultat final –consideren l’espectacle com un “teorema de la mentida”–, s’interessen per arribar a una reflexió profunda de la vida, assajar cada dia per posar a disposició de la història les experiències vitals dels integrants. Aquesta forma de crear té molt a veure amb l’arrelament al territori, a Sicília, i a un mode d’entendre la creació lluny dels circuits més elitistes i de les lògiques comercials dels centres de poder.
En aquest eix té un paper fonamental l’ús de la cultura i dels referents locals; per exemple, la utilització del dialecte sicilià. “Els dialectes sempre han acompanyat la meva escriptura”, apunta Dante. “El dialecte és per a mi la llengua materna, la llengua salvatge, grollera, la llengua de la infància formada per sons i crits d’animals. Palerm és un gran escenari on la representació és present a diari al carrer, a la plaça. És una ciutat exhibicionista, per bé o per malament.”
Segueixo qüestionant-me amb el mateix entusiasme i angoixa que quan tenia vint anys.
Sobre l’èxit que suposa per a la companyia haver estat un dels espectacles més aplaudits del passat Festival d’Avignon, Dante reconeix estar “feliç i contenta, tot i que la meva forma turmentada de fer teatre no canvia, i segueixo qüestionant-me amb el mateix entusiasme i angoixa que quan tenia vint anys. L’èxit ens agrada però no ens fa presumptuosos, la meva companyia i jo som artistes humils que sempre entren de puntetes al temple”.
El teatre segons Emma Dante
L’espai buit com a forma de treball, el precepte de Peter Brook que Dante aplica al detall: “Em sembla un gran desafiament convidar el públic a fer servir la seva imaginació per completar allò que no veuen, estimular la seva capacitat d’inventar. Tots, actors i espectadors, hem de fer un esforç creatiu”. Entre tots els referents que han influït en la seva feina, la directora en destaca un, Tadeusz Kantor: “El vaig veure un cop i vaig quedar enlluernada. Se situava d’esquena al públic, de cara a la seva feina. Em vaig adonar que la recerca era això, aquell gest”. Per Dante, per tant, el teatre és només “un signe per mentir, per jugar. Jugo al teatre com si jugués a la meva vida. El valor més gran que té per a mi un gest artístic és l’ofrena de la mateixa misèria i dignitat”.
