TOT VA COMENÇAR…
Els grans projectes sorgeixen, tot sovint, de la manera més inesperada. Aquest fou el cas de l’Entreacte, una revista que va començar a gestar-se el dia que Albert Dueso, membre de la Junta de l’AADPC, va proposar adquirir un PC a través del Col·legi d’Aparelladors. Allà, Enric Cervera, un dels actors associats, va anar-hi diversos dies per conèixer a fons les característiques d’aquell aparell a fi de treure’n més rendiment, i va adonar-se que podia ser útil per a la comunicació de l’Associació.
Corria la tardor de 1988 quan el número zero treia el nas als quioscs, amb l’esperit reivindicatiu i tot el coratge d’un equip que es llançava a l’aventura editorial amb empenta. Cervera, pare de la revista, recorda aquella experiència.
RECORDS EN PINZELLADES
Per Enric Cervera, actor
Recordo el 1988 quan el president Alfred Lucchetti va voler crear una revista i una quinzena de neòfits de l’edició ens vam implicar amb entusiasme i voluntat en el projecte. Després de quatre mesos de trobades de treball, en què retallàvem i enganxàvem, vam aconseguir treure el número 0; la portada marcava ja un estil incipient, una fotografia luctuosa i reivindicativa, el solar del recentment enderrocat Teatre Martínez Soria, l’antic Talia del Paral·lel. Recordo aquell ordinador que hi havia a l’Associació sense disc dur, que ja vam utilitzar com a substitut de la màquina d’escriure amb aquells arcaics discs flexibles de cinc polzades i quart. Recordo també com em vaig implicar en la tecnologia de l’autoedició i en altres disciplines editorials, i em vaig formar i vaig aprendre una nova professió per posar-la al servei d’aquell projecte. Recordo també les riques relacions establertes amb els col·laboradors de la revista i els autors dels textos teatrals d’aquella col·lecció de textos inèdits que s’editaven i es distribuïen conjuntament amb la revista. Recordo el 1993 quan vam entrar a formar part de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, pel que va significar per al reconeixement de la consolidació del projecte, i els estímuls al creixement i a la promoció afegits que vam rebre. Celebrem, doncs, els vint-i-cinc anys de l’Entreacte. Els moments durs i les penúries, com les meigas gallegues, no tenen lloc per als records.
LES ETAPES DEL PROJECTE
Com és habitual en el món de la premsa, en vint-i-cinc anys de vida l’Entreacte ha modificat el seu disseny diverses vegades, per adaptar-lo a l’estètica de cada moment però sense trair la seva forta personalitat –portades arriscades, predomini del text per sobre de la imatge, etc.
També la periodicitat de la publicació ha anat variant al llarg de tot aquest temps, per voluntat de la Junta i de l’equip editorial que van assumir cada etapa: el fet que una revista sigui mensual, bimestral o trimestral condiciona els continguts i, sobretot, el tractament d’aquests continguts, i sacrifica la immediatesa per l’aprofundiment dels temes.
1988-1997
El primer exemplar de l’Entreacte no va portar el número 1, sinó el 0. Era l’esbós de la revista que, de mica en mica, s’aniria consolidant com un pràctic instrument de comunicació entre associació i associats. L’Entreacte naixia modestament, sense cap altra pretensió que la de ser útil a la professió; poc es devia pensar cap dels components d’aquell primigeni consell de redacció que la publicació aniria sumant números i anys, mentre es van posar a redactar el text inicial de presentació: “La revista, si podem permetre’ns el luxe d’anomenar-la així, és fruit d’uns quants companys que l’han dotada d’una estètica i d’unes seccions que han cregut adequades a la nostra realitat (unes quantes de serioses, d’altres d’informatives i d’altres de lúdiques en un poti-poti que trobem equilibrat). Tot és susceptible de modificació i d’enriquiment i serà la vostra participació activa la que ha de proporcionar l’estructura ideal perquè sigui allò que ens cal: un vincle de comunicació per a tots els professionals que formen part de l’Associació.”
Una fita: l’any 1993 la revista va entrar a formar part de l’APPEC, tota una confirmació de la seva bona marxa.
Un canvi: el 1995, el president de l’AADPC, Alfred Lucchetti, va dimitir del càrrec per no incórrer en incompatibilitats professionals –va convertir-se en empresari teatral per muntar Filumena Marturano–; ja al gener (Entreacte n. 30), Jaume Comas li va agafar el relleu com a president en funcions. I amb la voluntat de donar a la revista més presència i professionalitat, el novembre de 1995 Comas va assumir per primera vegada el càrrec de director de la publicació i es va crear un consell de redacció format per ell mateix, Armonia Rodríguez, Jaume Melendres, Jaume Nadal i Enric Cervera, que va continuar, a més, com a cap de redacció. La periodicitat de la revista –4 o 5 números a l’any– es va mantenir inalterable.
1997- 2002
El número de juliol de 1997 va ser l’últim que va sortir al carrer amb la capçalera amb caràcters de pinzell, creada per l’actor Gal Soler –també col·laborador en el disseny inicial, la il·lustració i la tira còmica En Joan Associat. L’aposta de la nova Junta Directiva de l’AADPC (encapçalada ara per Hermann Bonnín), pel que fa a l’Entreacte, va ser donar-li un aspecte més sobri, més informatiu –editat a dues tintes, relegava la imatge gràfica a un segon pla–, proper al dels diaris de l’època, a partir del número 41 (octubre de 1997). Tal com es pot llegir a la primera pàgina, el canvi responia al desig de trobar un format que plasmés la renovació i la vitalitat de l’Associació en la nova etapa que començava. Uns mesos després (març de 1998), l’Entreacte va aconseguir per fi la imatge que millor s’ajustava a les necessitats del nou equip gestor. El canvi també va passar per la periodicitat de la revista: entre l’octubre del 97 i el desembre de 2009 va ser mensual, per establir una comunicació continuada amb els associats.
< strong>2002-2008
Amb Hermann Bonnín com a president de la Junta, l’Entreacte va començar l’any amb alguns retocs: la portada tornava als seus orígens, amb imatges d’impacte que sintetitzaven gràficament el tema principal de la revista, i l’ús del color en aquest plec de coberta. L’interès per mantenir-se dintre de l’APPEC va fer possible la recuperació d’un disseny més creatiu i menys auster.
Gràcies a Bonnín, que va donar suport a la feina que es feia a l’Entreacte i al seu cap de redacció, Enric Cervera, es va poder superar una etapa en què els continguts de la publicació, per voluntat de la Junta del 97, la van convertir únicament en un butlletí intern.
L’any 2005 es produeix un relleu en la presidència de l’AADPC: Arnau Vilardebò conduirà l’Associació durant un període de tres anys (fins a l’any 2008), i abans de la convocatòria de noves eleccions, Ferran Rañé va exercir provisionalment com a president en funcions.
També a la revista hi ha un canvi: Andreu Solsona és nomenat director de l’Entreacte (2007-2008). Solsona va acceptar la funció amb una condició: que Enric Cervera continués sent-ne el cap de redacció.
UN PARÈNTESI
Per Andreu Solsona Planas, actor
Mai no he cregut ser un director de revista apropiat. Van ser les circumstàncies, en bona part desafortunades, que van empènyer perquè assumís el compromís de la direcció de l’Entreacte. Si pel cap baix s’accepta que vaig ser el pont entre Enric Cervera i Tona Gusi, sense responsabilitat en l’exclusió de l’Enric i sí en la tria de la Tona, i que vam conformar un equip de redacció, ja em dono per satisfet per la gosadia d’haver-ne acceptat la direcció. He valorat l’existència de l’Entreacte, com a eina de comunicació d’una professió, des de la seva aparició i en voldria seguir gaudint molts anys més. Felicitem-nos-en per l’aniversari.
2009-2013
La Junta, presidida després de les eleccions per Joan Maria Gual, decideix externalitzar la revista sense renunciar al seu tarannà artístic i, per primer cop, encarrega la direcció de l’Entreacte a una figura aliena a l’AADPC: una professional dels mitjans de comunicació. Tona Gusi en va agafar les regnes i va renovar l’estructura de la revista, amb noves seccions i una mirada externa, més periodística, a la tasca desenvolupada per l’Associació. El disseny de la revista és de Lalo Quintana, que hi dóna, ja a la portada, un caràcter ben especial, amb la capçalera al mig, separant dos dels actes que els lectors trobaran a l’interior. Un altre canvi: la revista passa a ser trimestral –quatre números a l’any.
UN CONSELL DE REDACCIÓ D’ÈXIT PER A UNA NOVA REVISTA IMPRESA I DIGITAL, ENTREACTE 2009-2013
Per Tona Gusi, periodista
Com que ja he escrit sobre els objectius i la feina feta durant aquest període (Entreacte 166 pàg.4 i 182 pàg.3), ara que celebrem els vint-i-cinc anys de la revista de l’AADPC –i per molts anys!– deixeu-me esplaiar sobre el nostre reeixit Consell de Redacció d’aquests quatre anys.
Amb la direcció d’Andreu Solsona, després de l’etapa d’Enric Cervera, iniciem el 2009 una bona època de feina col·lectiva. Quina directora no es vantaria d’un equip capaç de reflexionar des de dins del món del teatre i de l’audiovisual, copsar-ne l’actualitat, ser molt crític, verificar i contrastar les dades, ensumar l’esdevenidor i posar-hi el coll per suplir urgències no pressupostades? O de moure’s per tots els territoris de llengua catalana i demanar comptes a representats polítics i responsables de la cultura. Aquest Consell de Redacció de l’Entreacte va tenir el mèrit de configurar una revista nova de dalt a baix, de fer la primera revista digital i presentar-la en tota la seva diversitat artística i territorial, en català i en un llenguatge no sexista i inclusiu.
La meva tasca sempre exercida amb la complicitat de les secretaries de Cultura de la Junta de l’AADPC, representades per Carme Sansa, Ester Bartomeu i Rosa Andreu, i colze a colze amb Andreu Solsona, Elsa Corominas, Elisabeth Fuentes i Martí Peraferrer i, més tard, amb Edgar Manjarrés, Anna Molins i Txell Sota.
No és gens estrany que celebrem regularment la nostra amistat al voltant d’una taula amb tants bons àpats com converses plaents sobre la professió.
Per Molts Anys, ENTREACTE! I que arribi aviat a tota la gent que estima el teatre i el cinema del nostre país.
Avui
La mateixa Junta Directiva que va sortir escollida el 2009 repeteix mandat, disposada a establir ponts encara més ferms i directes amb els membres de l’Associació, d’una banda, i de donar a conèixer la realitat de la professió a qualsevol persona interessada en les arts escèniques, d’una altra. Una de les vies per aconseguir-ho passa per una petita revolució a l’Entreacte, que sota la direcció de Carme Tierz canvia de disseny, format (de la mà de la Fundació Tam-Tam), així com diverses seccions. Malgrat la seva edat, la nova revista és encara jove i, de mica en mica, se sotmetrà a petites modificacions que l’ajudaran a créixer. Un projecte ambiciós, però que s’afronta amb la mateixa humilitat amb què l’Entreacte va néixer, fa vint-i-cinc anys.
EDICIÓ DE LLIBRES
1989. Desembre. L’Entreacte n. 6 s’acomiadava de la dècada amb una novetat important: la publicació incorporava una separata amb textos teatrals sorgits del Premi Textos Teatrals Inèdits, lliurat en el marc de la Festa de la Professió, i dels Premis de l’AADPC.
Més tard, el 1995, els textos es van començar a editar en petits llibrets que s’adjuntaven a la revista (cada dos mesos). La Col·lecció Teatre-Entreacte va mantenir-se viva fins a l’any 2008. En total, van editar-se 78 llibres d’autors tan diversos com Pere Anglas, Ruth Vilar, Martí Peraferrer i Lutz Hübner.
ELS ARTICULISTES
No hi ha prou espai aquí per anomenar tots els articulistes de renom, habituals o ocasionals, que al llarg d’aquests anys han col·laborat en l’Entreacte. Hem volgut, però, recordar-ne alguns, en representació de molts altres,
per deixar constància de l’alt nivell de col·laboradors de què ha gaudit sempre la publicació.
Els tres primers són Ignasi Roda, escriptor, dramaturg, director d’escena i creador perseverant, com demostra el seu Nevares que podrà veure’s al Grec d’enguany; Care Santos, que va donar les primeres passes en el món de la informació, entre d’altres mitjans, en aquesta mateixa revista i que avui és una reconeguda escriptora que ha conreat amb èxit la novel·la, la narrativa breu (adulta i juvenil) i la poesia, i Rosa Victòria Gras, dramaturga veterana i assagista de prestigi.
No voldríem oblidar, tampoc, autors com Rosa M. Isart, Gerard Vàzquez o Lluís-Anton Baulenas. I molt especialment, volem incloure en aquesta petita selecció alguns noms que van deixar empremta, com ara el mestre Ricard Salvat, home excepcional, el crític i escriptor Jordi Torras, Jordi Teixidor, Jaume Melendres i Pere Daussà, homes de teatre en el sentit més ampli de l’expressió. Tots han marxat, però els seus escrits fan que els tinguem sempre ben presents.
L’ENTREACTE DIGITAL
L’any 2008, la xarxa acollia per primer cop l’Entreacte digital (www.entreacte.cat), un producte que havia de funcionar, d’una banda, com una hemeroteca completa amb tots els articles, entrevistes, convocatòries i altres continguts de l’edició impresa, i d’una altra, com un espai per a l’actualitat més immediata i l’intercanvi d’impressions entre els artistes i l’Associació.
Coincidint amb l’última renovació de l’Entreacte tradicional, la Junta Directiva de l’AADPC ha volgut transformar també la seva germana cibernètica, tasca per a la qual compta amb Manuel Pérez i Muñoz com a administrador de webs (webmaster). El nou Entreacte digital ha nascut aquesta primavera, però en el poc camí que ha recorregut ja registra una intensa activitat, senyal de l’èxit del format.
No volem tancar aquest breu repàs als vint-i-cinc anys de l’Entreacte sense demanar disculpes a tothom que hi ha passat i no s’hi ha trobat representat: aquestes pàgines són, ja ho sabem, insuficients per fer encabir tanta història, però prou per donar una idea de la transcendència que ha tingut, i té, una revista d’aquestes característiques per al sector.
I, per descomptat, tampoc no volem oblidar que, malgrat que al tancament de l’edició encara no l’haurem recollit, l’APPEC ens lliurarà el seu premi 2014 a la nostra trajectòria. Un premi, no cal dir-ho, que és de tots.
UN QUART DE SEGLE DE LA NOSTRA REVISTA
Per Joan Maria Gual, president de l’AADPC
Quan un observa el pas del temps des de la perspectiva de simple “consumidor”, sovint li entra un calfred i una espècie de vertigen que li indiquen que s’han consumit un munt d’oportunitats, de projectes per fer, de somnis incomplerts i desitjos insatisfets, i que la velocitat amb què han transcorregut les coses sembla que no ens hagi donat oportunitat de gaudir-ne; especialment, d’aquelles que realment han estat importants per a nosaltres i han ajudat a conformar, d’alguna manera, el que som ara mateix.
Però hi ha signes del pas del temps que deixen empremta de manera contundent i ens fan veure que el temps el que ha fet és donar-los una dimensió de presència i perdurabilitat, situant-los com a elements de referència, que han contribuït a construir la nostra realitat individual i col·lectiva, i que alhora han esdevingut testimoni de la feina i de l’esforç de molta gent. Aquest és el cas de la nostra revista, ja entranyable i estimada, Entreacte.
Que Entreacte hagi assolit aquesta categoria ha estat gràcies a molts companys i companyes que han treballat per fer-ho possible d’una manera exemplar i amb una dedicació i una professionalitat encomiables i a un quart de segle de tenacitat i de feina ben feta.
A elles i ells, moltíssimes gràcies per la seva generositat, que ha fet possible que avui Entreacte, amb els seus vint-i-cinc anys al darrere, sigui més viva que mai.
Endavant, que això tot just ha començat!!!
