Sobre la separació entre la censura política i institucional dels debats estèrils sobre autocensura.
Imagino que en un dossier especial sobre la censura s’espera que parli de qüestions polítiques i de continguts relacionats directament amb el tema. I ho faré, i també parlaré de mi, i em faré autoreferències i tot, però primer vull parlar sobre la forma artística que s’ha imposat en les programacions teatrals. En els darrers quinze anys, el teatre contemporani ha assumit l’autoficció com el format estrella per a la comunicació dels “missatges importants”. Temes polítics i d’actualitat són tractats als escenaris fent servir la persona real –molts cops a escena i si és possible acompanyada dels seus familiars més propers– per explicar-nos el seu relat. En una barreja de transgressió, voyeurisme i morbositat, les programacions s’han omplert d’històries reals amb persones reals. És una mena de norma implícita dictada per modismes que ens empeny cada cop més a l’hiperrealisme. I jo em pregunto: es pot fer teatre contemporani sense mirar-se tant al melic? Com Hamlet, no seria més interessant veure reflectides les històries de les nostres famílies en una ficció per així reflexionar sobre la complexitat de les relacions?
No sé si ho puc dir, però ho diré: l’autoficció m’avorreix, estic cansada de les autoreferències, el docuteatre és un documental molt limitat i el biodrama en moltes ocasions ratlla la pornografia. Ja està, ja ho he dit. Juguem a confondre realitat amb ficció, cosa molt interessant en si mateixa, però ara, en comptes d’obrir-nos als debats, tinc la sensació que ens tanquem, que ens limitem a mirar la realitat individual i simplificada, en un exercici d’egocentrisme romàntic que censura l’aparició d’idees noves, abstractes i més complexes. Mentre ens centrem a mirar-nos el melic, deixem la ficció en les mans del teatre comercial. Desaprofitem el potencial transgressor de la creativitat en pro de l’immediatisme del debat del moment, que ha d’esdevenir teatre.
Jo he nascut i crescut al si d’una família d’artistes –músics, actrius, escriptores i pintores figuren en el meu arbre genealògic de primera i segona generació. He dit que parlaria de mi. Fins als deu anys, vivíem sota una dictadura militar, la qual aquí gairebé no es coneix. La dictadura brasilera va durar vint-i-un anys i és, sense cap explicació lògica, la gran ignorada de les dictadures llatinoamericanes. Jo vaig viure amb ulls de nena les detencions de familiars i amics. En aquell moment vaig sentir les conseqüències de la censura, abans d’entendre els motius polítics que l’envoltaven. Posteriorment, vaig saber que alguns d’ells van ser torturats i arrosseguen fins avui seqüeles inesborrables. La censura deixa una marca profunda i canvia el transcurs de les coses. Encara que no vulguem, encara que li plantem cara i lluitem amb totes les nostres forces, la censura és amiga íntima de la por, i la seva mera presència fa que tot canviï. És justament per aquest motiu que els mecanismes per protegir-nos d’ella, per evitar que aparegui, que es pugui colar a les institucions, als llocs de poder i d’influència i en última instància, als nostres caps, són tan importants.
La censura és amiga íntima de la por i la seva mera presència fa que tot canviï
Ara bé, saber diferenciar la censura política i institucional dels debats estèrils sobre autocensura també és molt important. Són clarament dues coses molt diferents. No voler reflexionar sobre els privilegis, negar-se als canvis basant-se en el discurs de la llibertat individual i amagar-se en l’acusació d’una suposada censura és banalitzar les seves conseqüències nefastes. No podem confondre’ns d’enemic i caure en diletantismes. És per això que advoco per la tornada de la ficció. No crec que estancar-nos en una idea autoreferencial ens ajudi a créixer com a societat. Recuperar la ficció com a eina transgressora ens farà escriure un nou relat històric, inclusiu, feminista i molt més complex. Perquè per més que digui la dita, estic convençuda que la ficció sempre superarà la realitat.
