La tecnologia accelera un canvi de paradigma que amenaça oficis i multiplica incerteses
A The Congress (2013), la visionària pel·lícula que Ari Folman va dirigir després de Vals amb Bashir (2008), Robin Wright encarna una actriu, inspirada en ella mateixa, que es troba en una cruïlla professional. Malgrat ser una estrella, la seva carrera ja no és tan exitosa com abans. A més, dedica molt de temps al seu fill, afectat d’una malaltia estranya. Aleshores, el seu agent li proposa un tracte.
L’estudi per al qual treballa està disposat a crear i adquirir els drets de l’avatar digital de l’actriu.
A canvi d’una suma generosa de diners, la Robin humana pot retirar-se de la feina. Mentrestant, el seu alter ego artificial seguirà fent pel·lícules i generant beneficis sense envellir ni provocar altres “problemes” a la productora.
La història de les estrelles de cinema és també la d’una indústria que des dels inicis ha fet el possible per disposar de la imatge dels intèrprets com si fos un producte diferenciat de les seves persones. Ja abans del naixement de Hollywood, les primeres productores nord-americanes s’esforçaven per amagar els noms dels actors i les actrius que l’audiència començava a reconèixer a la pantalla. Les primeres protoestrelles, Florence Lawrence i Mary Pickford, eren les “Biograph Girl”, actrius sense nom identificades amb l’estudi per al qual treballaven. I l’star system de Hollywood es va definir pel control ferri que les majors imposaven a les estrelles que contractaven. Els estudis construïen la seva imatge, dirigien la seva carrera i censuraven la seva vida privada, sovint amb la col·laboració de la premsa. Els actors i les actrius, per la seva banda, també han fet mans i mànigues per mantenir una certa independència respecte a les dinàmiques de la indústria, i així disposar de més llibertat a l’hora de prendre decisions sobre la seva trajectòria i sobre la imatge pública que volen projectar.
Somnis industrials
La irrupció de la intel·ligència artificial generativa sembla accelerar la concreció del somni humit d’una indústria que sempre ha considerat els intèrprets més un producte que no pas unes persones. El debat es va encendre aquest estiu quan l’empresa Particle6 va donar a conèixer una “actriu” generada per IA, que s’anomena Tilly Norwood. L’intèrpret era la protagonista d’un breu esquetx audiovisual, AI Comissioner, on una sèrie de personatges, creats també amb intel·ligència artificial, la presentaven i comentaven els avantatges que suposa una professional d’aquest tipus, mitjançant un guió escrit igualment amb ChatGTP. Durant el Festival de Zurich, la responsable de Particle6, l’actriu còmica Eline van der Velden, va anunciar que ja hi havia diferents agències disposades a representar Norwood. Això va encendre les alarmes del sector, que va considerar que es traspassava una línia vermella i s’avançava en el procés de substituir els intèrprets de carns i ossos per avatars digitals.
Mentrestant, Norwood, ja disposa de diferents comptes oficials (@TillyNorwoodOfficial) on seguir-la. La seva pàgina de Youtube ofereix diversos vídeos en què se la pot veure en un mostrari d’escenaris, gèneres i actituds vàries. El més curiós és que alguns d’aquests curts, lluny de certificar la qualitat òptima de la IA i la seva capacitat per suplantar una actriu humana, estan plens de mancances, glitchs, distorsions en l’edició i incongruències. Com si es volgués ressaltar que encara falta perquè el simulacre digital s’equipari a la representació humana. O, per al contrari, potser es vol deixar clar que, malgrat les irregularitats que encara queden per polir en aquestes demos, la IA ha arribat per quedar-se. Ara mateix sembla inevitable la seva implantació en formats de poc prestigi artístic (vídeos industrials, publicitat, divulgació, peces de creació domèstica…), mentre que els intèrprets de carn i ossos haurien de seguir dominant l’audiovisual en què la presència d’un actor i una actriu és un valor en si mateix.
Doblatges clònics
Però la veritat és que la IA ja està guanyant territori en un àmbit concret de la interpretació, el del treball amb les veus. Aquest mes de novembre es feia públic que Michael Caine i Matthew McConaughey eren els últims fitxatges d’ElevenLabs, una empresa especialitzada en la gestió de rèpliques virtuals de veus de famosos. En el cas del nonagenari actor britànic, la seva veu passa a formar part de l’Iconic Voice Marketplace, una plataforma que compta amb veus d’altres estrelles com Liza Minelli, Judy Garland, John Wayne i Laurence Oliver. ElevenLabs s’encarrega d’administrar els permisos per l’ús d’aquests avatars sonors per generar nous continguts. Pel que fa a McConaughey, la companyia produeix una versió en castellà de la seva newsletter parlada Lyrics of Livin.
La regulació mercantil de l’ús de veus clonades almenys compensa un altre fenomen recent, la utilització pirata de veus conegudes per a tot tipus de peces audiovisuals, com va denunciar l’actor de doblatge català Juan Antonio Bernal. Fins i tot les defensores acèrrimes de la versió original (l’única que respecta la integritat de la feina dels intèrprets), com servidora, no podem negar la importància de la indústria del doblatge (i de la subtitulació) a Catalunya, una de les sortides professionals per a actors i actrius en un país sense un gran gruix de producció audiovisual. Però ara mateix és el sector que veu amenaçat més llocs de feina per la IA.
Aplicacions com Rask.ai permeten traduir i doblar vídeos en més de 130 idiomes sense recórrer a serveis professionals. I costa imaginar que aquest fenomen tingui aturador. L’escenari presenta, per ara, dues sortides: blindar els drets dels professionals perquè les seves veus i la seva imatge no siguin utilitzades sense el seu permís i potenciar tots aquells àmbits artístics i professionals en què la presència d’intèrprets segueixi marcant la diferència. Llarga vida als cossos, les veus, els gestos i les emocions dels actors i les actrius reals.
