La caiguda mortal d’una artista reactiva una reflexió pendent sobre pràctiques, protocols i formació.
El món del circ de tot Europa va quedar commocionat el passat 27 de setembre. La jove artista mallorquina Marina Barceló, de només 27 anys, va morir després d’una caiguda dalt del trapezi. L’accident va passar a la ciutat de Bautzen (Saxònia, Alemanya) durant una actuació al circ Paul Busch. No es coneixen les causes exactes que van envoltar l’accident mortal, però la desgràcia deixa oberts alguns interrogants. Quines són les normatives que han de garantir la seguretat dels artistes de circ? N’hi ha? Es compleixen? Podrien millorar-se, aquestes normatives?
La casualitat va fer que just després de l’accident, l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC) publiqués Confluentia. Circ i Arquitectura, un extens informe que aborda la qüestió. Segons el document, els elements de suspensió –eslingues, grillons, ganxos o trusses– han d’estar certificats segons normatives europees i portar un marcatge clar amb la seva càrrega màxima d’utilització (CMU) i la traçabilitat del fabricant. La seva vida útil no depèn del temps, sinó de l’estat: un petit tall, una corrosió o una etiqueta il·legible són motius suficients per retirar el material.
La titulació de rigger, una necessitat
En els darrers anys, destaca l’estudi, ha sorgit una figura clau: el tècnic en seguretat de circ o rigger, especialista en muntatges en alçada i ancoratges complexos. Tot i que aquest perfil s’ha anat incorporant progressivament en festivals i produccions, encara no hi ha una titulació oficial que en reguli la formació. En el document, els seus autors, Leandro Mendoza i Mavi Sánchez, defensen que la seva presència hauria de ser habitual tant en teatres com en companyies, i que la planificació dels muntatges –amb plànols, càlculs i elecció del mínim material necessari– és indispensable per reduir riscos i errades.
La creació d’una titulació oficial de rigger és “claríssima i urgent”, afirma Mendoza. Considera que una formació reglada milloraria la seguretat global i facilitaria que teatres i festivals contractessin professionals qualificats per inspeccionar i muntar instal·lacions. A més, Mendoza assenyala un problema estructural: “Moltes normatives ja existeixen però sovint no es fan servir perquè el cost de certificar tots els elements és molt elevat, i ni programadors ni companyies l’assumeixen”.
Per la seva banda, l’APCC assenyala que la manca de normativa específica és un dels principals obstacles per avançar cap a una estructura més segura i professionalitzada. Actualment les companyies han d’adaptar la Llei de prevenció de riscos laborals a les particularitats del circ, però no hi ha un redactat propi que consideri les singularitats dels muntatges aeris. Per això, l’associació treballa en formacions de rigging, cursos especialitzats de prevenció de riscos i assessoraments amb experts internacionals. A causa d’aquest buit, el Ministeri de Cultura INAEM prepara un manual de riscos laborals d’acròbates aeris que es podria publicar a l’hivern.
Autoprotecció
La trapezista mallorquina Marilén Ribot té molt a dir en relació amb la seguretat. Les seves caigudes i lesions –va estar en coma després d’un accident a Itàlia– han inspirat la seva última creació artística: Cuirassa oberta. Amb més de dues dècades de trajectòria, pensa que els artistes aeris han de saber muntar i revisar els seus propis aparells. Per ella, es tracta d’un principi bàsic de seguretat i d’autonomia professional. “La teva vida depèn d’aquell aparell”, subratlla Ribot, que des de l’inici de la seva carrera s’ha anat especialitzant: ha fet cursos de treballs verticals, ha après a muntar motors i sistemes de suspensió, i ha revisat constantment allò que altres tècnics muntaven per a ella en diferents companyies.
Els artistes aeris han de saber muntar i revisar els seus propis aparells
Ribot explica que, al llarg de la seva carrera, s’ha trobat artistes que no sabien muntar els seus propis aparells ni revisar-los. “Això no pot passar”, repeteix amb èmfasi. Davant d’aquesta situació, coincideix en la necessitat de crear una titulació específica per a regidoria tècnica i muntatges aeris, un buit formatiu que genera inseguretats dins el sector. La trapezista recorda un episodi recent a València, on unes artistes no sabien utilitzar correctament un polipast, la politja habitual en circ i dansa aèria: “Jo no podia fer-me responsable del seu muntatge. La responsabilitat és seva, perquè s’hi pengen elles”.
Accidents per cansament
Segons Ribot, ni tan sols en companyies grans –com Let’s Go Company, on ha actuat en espectacles com el cabaret Hole– l’artista pot delegar completament la seva tranquil·litat: “Encara que intervinguin tècnics experimentats, tu t’has d’assegurar que està ben muntat”.
La trapezista diferencia clarament els accidents provocats per un mal muntatge dels que provenen del cansament, la desatenció o un mal tempo escènic. Recorda diverses caigudes de la seva carrera. Una a la ciutat italiana de Torino provocada per una entrada a escena mal programada mentre el públic encara sopava, o una altra a Estocolm, quan ella i la seva companya, exhaustes, no van aconseguir agafar-se durant una figura acrobàtica i Ribot va sortir disparada més enllà dels matalassos de seguretat. “Són coses diferents”, insisteix. En aquests casos, no hi va haver un error de muntatge: “Hi havia mesures de seguretat, però va ser mala sort, cansament, errors humans”.
“No pots dur proteccions que impedeixin el moviment, perquè si no, no seria circ”
Marilén Ribot
Tot i defensar la seguretat i la formació tècnica, Ribot assumeix que el circ manté un component inevitable de risc. Parla dels números de dansa aèria i trapezis giratoris, els quals només poden executar-se amb el cos lliure: “No pots dur algunes proteccions com la lonxa [cinturó de seguretat] que impedeixin el moviment, perquè si no, no seria circ. El circ és la poesia del risc”.
Per això, creu que certes mesures extremament protectores –com matalassos permanents o sistemes que impedeixin la llibertat del moviment– no s’han d’imposar universalment: “No crec que comencem a posar matalassos a tot arreu. No s’ha fet mai i no crec que passi”. “A més, en alguns casos com els números de prisma aeri”, recalca Ribot, és “millor el terra pla i no pas un matalàs”.
La coincidència entre totes aquestes veus és clara: el circ necessita formació reglada, protocols compartits i una cultura col·lectiva de seguretat que impliqui artistes i tècnics. La professionalització del rigger, la capacitació dels artistes per entendre els seus propis aparells i la inspecció rigorosa de cada estructura no són luxes, sinó condicions per sostenir un art que continua emocionant a través del risc.
