Deia Peter Brook que per fer teatre només es necessiten dos elements: una persona que faci una acció i una altra que la miri. Avui ens centrem en aquesta segona presència, reunint quatre persones molt diferents amb qui podem coincidir un dia qualsevol en una platea.
MARIA GIRBAU: “No ens faciliten les coses a la gent que tenim mancances mèdiques”
La Maria Girbau es considera “una friqui del teatre”, a qui li encanta veure’l però també fer-lo i parlar-ne. Defensa tot el que permeti estendre l’espectacle, sigui amb trobades amb els artistes o amb activitats pedagògiques. Secunda també els nous models de teatre per a l’adolescència, que construeixen un pont fins ara inexistent entre el teatre infantil i l’adult. Ara bé, recorda que perquè aquestes iniciatives funcionin, cal que els adults hi creguin.
En el seu cas, l’afició ha de vèncer més obstacles que la de la majoria. La Maria té espina bífida i hidrocefàlia, cosa que li comporta diverses dificultats cognitives i de mobilitat. L’accessibilitat és per a ella un requisit indispensable que va molt més enllà del tampoc sempre possible accés amb rampa o ascensor. Per exemple, cognitivament, “si en una obra hi ha vuit converses diferents, no se me’n quedarà cap”, explica. En aquest sentit, defensa els llibres teatrals que, amb frases curtes i sense grans paràgrafs, acostumen a ser molt més accessibles que altres tipus de literatura. Altres limitacions per a ella són l’econòmica, amb descomptes que considera molt puntuals, i la impossibilitat de planificar: “Per la meva patologia, em poso malalta molt sovint”. Recorda un cas paradigmàtic en què no va poder fer servir unes entrades per haver d’entrar a quiròfan, i ni tan sols enviant el justificant mèdic va obtenir cap alternativa de reemborsament.
La Maria també reivindica que els personatges amb discapacitat siguin interpretats per actors i actrius amb aquesta condició, de manera que la inclusió es treballi també en la realització de la peça. En aquest sentit, aplaudeix projectes recents com Mare de sucre i Fantàstic Ramon, de Clàudia Cedó, tot i que critica que hi hagi qui els estigmatitza, com si les persones amb discapacitat només poguessin veure aquestes propostes. La Maria ha fet teatre amateur durant quinze anys i ha interpretat tota mena de personatges, fins i tot Hitler, que tenia frases curtes i portava un bastó. Allò va ser amb un director que va saber aprofitar les seves capacitats, una mirada que no tothom té. En l’àmbit professional, apunta que fomentar que hi hagi més intèrprets amb discapacitat demana adaptar també els criteris d’accés a la formació.
MARIA PUJOL: “Per a la gent jove ara mateix hi ha moltes maneres d’anar al teatre amb uns preus molt normals”
La principal via d’accés de la Maria Pujol a la informació cultural són les xarxes socials, tot i que també llegeix i escriu crítiques en línia. Des de fa uns anys és membre de Novaveu, el projecte de l’associació Recomana que promou la prescripció escènica feta per i per a públic jove. Ella veu el teatre com “una eina per generar pensament i discurs”. I opina també que és difícil no separar l’obra de l’autor: “Quan tu ets un director que treballes malament amb els teus actors, el teu art també es veurà influenciat per la teva personalitat”.
“Hi ha alguns tipus d’autoficcions en què requereixes un nivell de coneixement per entendre-les”
La Maria creu que hi ha força descomptes per a menors de 35 anys, així que el problema del preu arriba quan passes aquesta frontera. Pensa que l’augment de produccions i d’estils heterogenis permet arribar a públics més diversos, però, alhora, detecta una certa endogàmia: “Hi ha alguns tipus d’autoficcions en què requereixes un nivell de coneixement de l’escena cultural d’aquí per entendre-les. A vegades ens trobem sempre els mateixos als teatres”, argumenta. Per a les persones que diuen no estar interessades en les arts escèniques, cal lluitar contra el prejudici i el desconeixement. També defensa que amb la programació escolar no n’hi ha prou i recorda que a ella mai la va atreure especialment. Va ser a l’adolescència que es va aficionar a les platees gràcies a la seva tieta, que la portava a veure teatre des del seu Olot natal fins a la capital, un tipus d’excursions que resulten quasi imprescindibles davant de gires pel territori insuficients.
SÍLVIA MILLAT: “Hi ha teatres que em generen confiança”
La Sílvia Millat té seixanta-tres anys, viu a Sitges però treballa i va al teatre a Barcelona. Ella no creu que l’escola o la família siguin portes d’accés assegurades: “A mi no m’hi van portar mai de petita”. En canvi, les seves filles sí que han anat al teatre durant la infància, tant amb la família com amb l’escola: “En tenen molt bon record, però no és suficient perquè ara hi vulguin anar”. Per a ella, el tema clau és la prioritat que hi doni cadascú. Factors com el desplaçament des de fora de Barcelona, especialment quan les funcions acaben tard, poden anar a la contra. En canvi, no troba que el preu sigui especialment problemàtic: “22 euros una entrada estàndard, en què no te’ls gastes? Si un menú de migdia quasi et costa 20 euros!”, manifesta.
“M’agrada llegir no només el que et venen, sinó altres opinions o crítiques”
A l’hora de triar els espectacles, la Sílvia es guia molt per l’espai. “Hi ha teatres que em generen confiança, perquè sempre que hi he anat a veure alguna cosa m’agrada”, explica. Amb tot, no li interessen els abonaments, “em fan una mica esclava”. A més del boca-orella, a l’escollir revisa les seccions culturals dels mitjans tradicionals: “Jo crec que últimament TV3 està parlant més de teatre que mai”, comenta. Ara bé, quan escolta alguna cosa que li pot interessar li agrada contrastar mínimament la informació i llegir “no només el que et venen, sinó altres opinions o crítiques”. La Sílvia forma part de la junta de l’Associació d’Amics de La Perla 29, des d’on fa anys organitzen activitats al voltant de les obres que programa l’equip d’Oriol Broggi, com ara un club de lectura teatral. La Sílvia no es considera lectora de teatre, tot i que a vegades llegeix obres que sap que anirà a veure, convertint l’espectacle en una segona revisió.
JOAN MALARET: “Per reduir el preu de les entrades t’has de buscar la vida”
El Joan va al teatre pràcticament cada dia, triant en funció de la fórmula per encabir tota la programació en el calendari: “Tinc les meves llibretes Moleskine, el meu Google Calendar i les meves planificacions amb un A3”, relata. Reivindica també els actes culturals en solitud: “Si parles amb algú, acabes no anant-hi”. A més, és lector de teatre, tot i que només d’aquelles obres que ja ha vist: “Prefereixo la sorpresa de l’espectacle”.
Sobre la despesa econòmica, argumenta que “t’has de buscar la vida. Has de comprar els abonaments del Nacional, del Lliure, dels teatres de proximitat, buscar al TRESC, a Atrápalo…”. Adverteix que a vegades hi ha descomptes que no estan publicats al web i que s’han de preguntar directament al teatre. I recorda també “les taquilles de la Rambla Last Minute, on tens el 50% de descompte en alguns teatres tres hores abans de l’espectacle”.
El Joan inverteix temps i energia per informar-se setmanalment de les estrenes. “Escolto molt la ràdio, però si parlen d’alguna obra, jo abans ja sé que la faran”. També fa servir les subscripcions a tota mena de butlletins i notícies, així com les xarxes socials: “Acabes coneixent i seguint actors, directors, teatres i crítics, i t’acaba arribant la informació del que estan fent o del que han anat a veure la nit anterior. I ja saps de qui et pots fiar”, conclou.
