Els intèrprets no professionals no són l’única amenaça contra els actors i actrius de carn i ossos, el món dels efectes digitals planteja grans dubtes
L’ofici de l’actor té els dies comptats. O potser no. Però potser sí. Les estadístiques revelen que només un 8 % dels actors i les actrius d’aquest país poden viure de la seva professió. Les polítiques culturals no els protegeixen. Les subvencions funcionen com funcionen. Els teatres, ja ho sabem, lliuren una lluita constant per la supervivència i fer pel·lícules és un privilegi de pocs. Mentrestant, a aquests actors i a aquestes actrius condemnats a la precarietat se’ls exigeix una formació contínua; se’ls entabana perquè s’inscriguin en cursos i tallers que costen un ronyó, on s’alimenta l’eterna promesa que, quan menys s’ho esperin, els arribarà l’oportunitat que catapultarà la seva carrera.
Tard o d’hora, aquestes dinàmiques arrosseguen al desànim i, quan la precarietat arriba al desgast total, es manifesten certes suspicàcies. Així s’explica que més d’un se senti estafat quan resulta que, de sobte, el que busquen ara els directors de cinema i els caps de càsting són actors no professionals, gent de fora del gremi que no ha passat per una escola d’interpretació, ni ha pagat cursos ni tallers, però que el primer cop que es col·loca davant d’una càmera se la menja. La veritat que transmet el cos sense disciplina s’imposa a la tècnica de l’actor titulat. La naturalitat del gest, la fisicitat imperfecta i la besllum de les emocions autèntiques s’han convertit en monedes de canvi.
Però aquí no acaba la cosa. En les indústries cinematogràfiques d’altres llocs del món, els actors professionals s’enfronten a altres amenaces potser més perilloses. D’ençà que l’audiovisual va entrar en el parany de la revolució digital, la manera de fer pel·lícules ha canviat radicalment. El cinema, ara, ja no necessita una realitat preexistent per dur-se a terme, perquè se la pot inventar. El CGI és capaç de generar decorats que abans eren inimaginables, universos impossibles, monstres més temibles i, esclar, també nous cossos, humans i sobrehumans, que tot ho poden, que són elàstics, que no envelleixen, que no necessiten dobles, que es presten al que calgui perquè, tot i les aparences, no són cossos de debò.
El cinema ja no necessita una realitat preexistent, se la pot inventar
El cineasta israelià Ari Folman va convertir aquest tema en una faula dantesca en la pel·lícula El congreso (2013), una lliure adaptació d’El congrés de futurologia de Stanisław Herman. Robin Wright hi interpreta una versió de si mateixa: una actriu de qui se’ns diu que va triomfar, a la dècada dels vuitanta, en clàssics com La princesa promesa i Forrest Gump i que, arribada a la quarantena, ja no té feina. Un dia una productora li ofereix molts diners per escanejar la seva imatge, per digitalitzar el seu cos. La idea és fer-ne una rèplica hologramada que després serà utilitzada, a voluntat, per donar vida a l’atlètica protagonista d’una franquícia de pel·lícules d’acció. Robin Wright sap que no té alternativa i, a contracor, acaba firmant.
És inevitable pensar en El congreso com un conte distòpic sobre el futur del cinema. I, ben mirat, potser aquest futur de què parla sigui ja un present. La profecia que Ari Folman ens anunciava, fa nou anys, s’ha anat confirmant a través de casos tan polèmics com el de Rogue One: Una història de Star Wars (2016), de Gareth Edwards. La pel·lícula acabava amb un primer pla de Carrie Fisher amb 20 anys, l’edat que tenia el 1977, quan es va estrenar la primera entrega de La guerra de les galàxies. La seva cara havia estat recreada amb una sofisticada tècnica de modelatge digital sobre la cara de l’actriu noruega Ingvild Deila, que al seu torn havia estat escollida perquè algú havia considerat que hi tenia una retirada raonable.
L’era del simulacre
Fa temps que vivim instal·lats en l’era del simulacre de Baudrillard i, tanmateix, cada dos per tres ens trobem davant de nous escenaris morals que reclamen una reflexió immediata. El cas de Rogue One va tenir un desenllaç més sinistre del que ningú podia esperar quan, pocs dies després de l’estrena de la pel·lícula, Carrie Fisher va morir. Tenia 60 anys. Molts dels espectadors que després de la seva mort van anar al cinema i es van trobar amb la mirada jove de la princesa Leia a la pantalla van sentir que s’havia transgredit un límit ètic, encara que ningú no va saber explicar ben bé en què consistia el delicte. Potser encara ens calgui desenvolupar el llenguatge que permeti encarar aquest debat amb justícia.
Els avenços tecnològics ens han facilitat el desenvolupament de les eines necessàries per crear cossos eterns que són més perfectes que els nostres cossos mortals. El mateix any que es va estrenar Rogue One, una altra superproducció americana, Capitán América: Civil War (2016), de Joe i Anthony Russo, proposava un truc similar en l’escena en què el personatge de Robert Downey Jr transita en el temps gràcies a una màquina portentosa que permet visualitzar moments traumàtics de la memòria i es troba dins del record de l’última vegada que va veure els seus pares. El cos de l’actor es desdobla i en un únic pla conviuen dues projeccions de si mateix: l’una, madura i actual; l’altra, rejovenida i virtual, generada per ordinador.
L’actor queda entre la voluntat de realisme i la farsa sistemàtica
Es diria que tots aquests exemples assenyalen el principi del regnat de la mentida, d’una època en què totes les imatges han perdut la connexió amb el món real. Fa certa gràcia pensar que potser aquesta era la idea que Martin Scorsese tenia al cap quan a El irlandés (2019) va recórrer a les virtuts de la cosmètica digital per practicar un rejoveniment facial a alguns dels seus actors habituals –entre d’altres, Robert DeNiro– tan exagerat que feia riure. El públic no s’ho va empassar i, en general, s’ho va prendre com un treball maldestre. Però i si en realitat aquesta era la intenció? I si el que Scorsese volia era, justament, posar en evidència els espectres falsaris de la vanitat humana que componen aquesta era amb presències espúries a què ens hem abocat?
La paradoxa i el dilema
L’expansió d’una cultura visual en què fins i tot l’element humà és un miratge tindrà, per força, les seves conseqüències. Qui sap si ens encaminem cap a un moment en què la força de treball d’un elenc suposarà una despesa de producció capriciosa i prescindible. Els antecedents estan sobre la taula i, tot i que encara és d’hora per dictar sentències catastrofistes que, ara per ara, només pertoquen als oracles, en l’últim racó d’aquest paisatge d’ombres errants s’entrelluca la silueta borrosa d’un pobre actor com el que invoca Shakespeare en el famós monòleg de Macbeth; aquell que segueix declamant sol, dalt de l’escenari, quan ja ningú no se l’escolta.
El cinema contemporani ens situa davant d’una paradoxa aclaparadora. D’una banda, s’hi detecta una tendència evident a filmar cossos desproveïts de consciència escènica; cossos que semblin més de veritat, menys impostats. De l’altra, s’hi cria un desig megalòman de reelaborar el cos humà a través d’un software, o de dibuixar-lo de zero, que dona la raó al crític i teòric J. Hoberman quan diu que avui dia tot el cinema es comporta com si fos cinema d’animació. On queda, en aquesta dicotomia, l’actor d’ofici? Entre la voluntat de realisme i la farsa sistemàtica que impregna les noves formes de representació, l’espai que li pertoca es va fent cada cop més i més estret.
Aquest article forma part del Dossier ‘L’ofici d’Intèrpret’ publicat al número 216 de la revista Entreacte, junt amb altres articles com:
