Tindrà raó l’encadenat príncep de Calderón de la Barca quan afirma que la vida no és més que un somni? Doncs si li preguntéssim a la Molly Bloom, la joyciana protagonista del nou espectacle que l’esplèndida Needcompany dirigida per Jan Lauwers es disposa a presentar al festival Temporada Alta, probablement replicaria que la vida s’assembla més aviat a un permanent estat d’insomni. Un estat d’insomni que ens porta un cop i un altre de tornada cap als orígens de tot plegat, mitjançant trajectes circulars amb més bifurcacions memorístiques i salts temporals que una pel·lícula de Christopher Nolan.
No és quan dormo que hi veig clar (com diria el poeta pastisser J. V. Foix) , sinó més aviat quan no puc dormir. Llavors, el cap no para de donar voltes a un passat que s’escola per totes les escletxes del present decidit a seguir projectant-se en el futur. Arribat l’últim capítol del seminal Ulisses de James Joyce, la Molly es pren la revenja. I després d’haver estat absent —més enllà de la seva constant presència latent— al llarg de la resta del llibre, pren ara la paraula de matinada, amb el marit dormint la mona al seu costat, i servint-se d’un memorable monòleg que flueix amb aquella mena de desordre propi de l’associació lliure. I que per això mateix no admet —el text no els té— cap signe de puntuació: posar-li punts a aquest flux de pensaments desbocats (i li podeu donar també a la paraula flux totes les connotacions sexuals que vulgueu; el torrent verbal de la Molly en va ple) seria com posar-li portes al camp.
El bonic fracàs de la llengua
Parlant del llenguatge: arran de l’estrena de Begin the Beguine, l’espectacle construït a partir d’un mai filmat guió cinematogràfic de John Cassavetes, els protagonistes del qual no paraven tampoc de fer-li l’ullet al passat des d’un decrèpit present sense gaires sortides, Jan Lauwers afirmava que era ben bonic veure fracassar la llengua en un teatre. Però que no s’espanti aquesta Molly que un cop agafa la paraula ja no pot fer altra cosa que seguir parlant pels descosits. Lauwers es referia amb això al plaer que li ha donat sempre veure com a un escenari es barregen tant les més diverses llengües com els més diferents llenguatges escènics.
El 1986, Lauwers va fundar la Needcompany mà a mà amb Grace Ellen Barkey, que n’ha marcat l’empremta coreogràfica.
No és estrany que Lauwers (que no ha deixat mai tampoc d’exercir com a prestigiós artista plàstic, i que —ho sentim per tu, Ivo van Hove— és per ara l’únic creador teatral belga guanyador del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia) afirmi també que li sembla una bona pèrdua de temps “la xerrameca interminable sobre la llengua i la multiculturalitat”. Quelcom ben comprensible, si tenim en compte que la multiplicitat creativa ha estat una constant a les seves propostes des que, a inicis de la dècada dels vuitanta, es va convertir en el principal dinamitzador d’Epigonentheater, un col·lectiu que va sacsejar la plàcida escena flamenca del moment amb la seva agosarada forma de fer confluir a l’escenari el teatre amb un potent component visual, la música i l’ús de la paraula. Quelcom que, atesa la freqüència amb la qual ara mateix es produeix aquesta mena de concupiscència creativa, fa d’ell un dels pioners que va anar obrint camí per un territori actualment ben transitat. D’aquell col·lectiu en va acabar sorgint l’any 1986 aquesta Needcompany fundada per Lauwers mà a mà amb Grace Ellen Barkey, la perfomer d’orígens indonesis que ha marcat des de llavors l’empremta coreogràfica de la formació.
Frank Zappa al gabinet de les curiositats
Posats a assenyalar noms emblemàtics que marquen la trajectòria de la Needcompany, et topes de seguida alhora amb les sonoritats creades des del 2001 per Marteen Seghers, l’arrauxat i també ben donat a la performance compositor que fa un parell d’estius ens va presentar un caòticament desconcertant Concert by a Band Facing the Wrong Way que deixava a la vista la vessant més dislocada, gamberra i rockera de la Need. Però també et topes de forma ineludible amb la grandària interpretativa de Viviane De Muynck, que abans de donar-li cos a la desvetllada senyora Bloom li havia donat també ànima a la memorable protagonista d’Isabella’s Room, potser el més emblemàtic espectacle de la formació.
Des de la ceguesa física, la quasi centenària Isabella busca que el far en el qual va passar la seva infantesa il·lumini puntualment el desert en el qual es troben les seves veritables arrels biològiques. Des de la ceguesa física, Isabella recorre la pell d’antics amants, i mentre ho fa recorre també en gran manera la pell de tot el segle xx, servint-se d’aquell punt de la síndrome de Diògenes que ataca sovint el mateix Lauwers. L’escenari està ple d’objectes que podrien formar part d’un desordenat museu d’antropologia, però que en realitat formen part de la col·lecció d’objectes que el pare va anar acumulant a la llar familiar al llarg de tota la seva existència.
L’art compleix una funció insubstituïble a l’hora de reflectir com les petites històries individuals es projecten en la gran Història.
I aquests objectes, barrejats amb els que guarden a les golfes de casa els altres integrants del grup i els quals la companyia ha anat acumulant com a attrezzo al llarg de més de tres dècades, s’escolen també a la instal·lació/performance The House of Our Fathers, que ha estat recuperada i rebatejada recentment amb el nom de The House of Fathers!/ Mothers of Invention. Segur que a cap aficionat al més teatral i polititzat rock amb elements de jazz fusió del segle xx se li escapa l’homenatge que Lauwers li ret així a la mítica banda creada per aquell mateix Frank Zappa que un dia va afirmar “per a mi, l’absurd és l’única realitat”, una afirmació que ha estat reivindicada sovint per la Needcompany.
Històries familiars que conformen la història col·lectiva
La història d’Isabella (imaginada per Lauwers just arran de la mort del pare) forma part d’un tríptic en el qual ella representa tot allò que té a veure amb les marques que deixa el passat. Per la seva banda, els personatges de The Deer House ens parlen de la forma com el present tràgic (en aquest cas, la mort a trets a Kosovo del germà d’una ballarina de la companyia) modifica la mateixa creació teatral. I els de The Lobster Shop es pregunten com enfrontar-se al futur quan aquest està marcat per l’absurda mort accidental d’un fill. Tant el dol com l’humor, servits sempre amb una narrativa que defuig la narració convencional, formen part de les constants presents a l’univers temàtic i estètic de la Needcompany.
Diu Lauwers que “tot és política, i l’art no ho és tot. L’art queda enxampat sovint entre les pàgines de la Història”. Però mentre afirma això, deixa també constància que l’art compleix una funció insubstituïble a l’hora de reflectir de quina manera les petites històries individuals es projecten a la construcció de la gran Història amb majúscules. Històries com ara la del soldat israelita d’elit Elik Niv, convertit en ballarí professional després de patir un accident que el va condemnar a un molt dur procés de rehabilitació. De tot plegat ha nascut All the Good, un espectacle en el qual hi participen fins a cinc membres del clan familiar de Lauwers.
És o no és tot un signe de multiplicitat, això de reclutar un soldat que és tot un veterà de guerra i integrar-lo en una proposta que també té alguna cosa d’autoficció? Però tampoc tu, espectador/a, t’escapes de formar part d’aquest paisatge escènic, perquè tal com ho veu Lauwers, “tot l’art és un autoretrat de l’observador”.
