La seva petjada és visible en l’estil de nombrosos directors que, ho reconeguin o no, beuen encara dels seus plantejaments teòrics i pràctics. L’etiqueta de mestre li queda curta a una figura que ha fet del teatre una forma de vida, un pensament. Amb 96 anys, Peter Brook continua en actiu, insuflant alè poètic a nous muntatges i desencadenant ovacions en les seves comptades aparicions en públic. Una de les últimes a Barcelona, a propòsit de la presentació de Tempest Project, testament literari de Shakespeare que sovint s’interpreta en clau de comiat.
“La resta és silenci” són les darreres paraules del príncep Hamlet, i també les d’una conferència magistral d’aire improvisat que Peter Brook va oferir just abans de la funció del seu últim espectacle, presentat al Festival Grec el juliol passat. El seu nou acostament a La tempesta vibrava de ressonància –paraula amb què va jugar en el seu parlament–, un eco en què es confonen els diàlegs elegíacs de personatge, autor i director. Gairebé un segle de teatre amagat entre els plecs d’una veu ja feble però apuntalada de lucidesa.
Aquell mateix matí, el director, nascut a Londres el 1925, s’havia trobat amb la premsa, un grup reduït de periodistes desitjosos de saber què pensa sobre el teatre dels nostres dies. Ens va explicar detalls de la seva infància, com quan muntava per a la seva família teatrets de quatre hores de durada en què ell feia tots els papers. El seu pare, en acabant, li va dir que mai seria actor, i això no li ha calgut per a una reeixida carrera que va començar a principis de la dècada dels quaranta. Sempre lligat a les grans obres de Shakespeare, tampoc han faltat en el seu currículum contemporanis com Peter Weiss, de qui va transformar en clàssic el Marat/Sade.
Sempre fidel a un estil recognoscible, els trets del seu llenguatge han creat escola. Però com és obvi, el seu estil no és un bolet en mig del bosc. S’ha parlat molt de la nova escena britànica de finals dels cinquanta, però la llavor s’havia plantat abans. Cal remuntar-se al final de la Segona Guerra Mundial, quan un jove Brook, de vint-i-un anys, munta Treballs d’amor perduts i, poc després, un Romeu i Julieta (1947) que causa commoció en trencar l’encarcarat cànon isabelí, amb actors joveníssims –com diu el text—portadors d’un accent cockney dels suburbis de Londres que esgarrifa els puristes.
Contagis i contaminació
Tres són els grans mestres de qui Brook es va sentir deutor, i així ho va deixar escrit. En primer lloc de William Poel, de qui va aprendre la voluntat de fidelitat als textos i l’economia de recursos en els decorats, que l’evocació arribi mitjançant la paraula, com en època de Shakespeare. D’Edward Gordon Craig va agafar part de la seva recerca cap als rituals primigenis que es troben en l’origen del teatre. Finalment, va seguir també els plantejaments de Harley Granville-Barker sobre una interpretació precisa i clara, amb l’abandonament de l’afectació i altres elements decoratius.
“Si mai em sento orgullós d’alguna cosa, poseu-me sota una dutxa i traieu-me de sobre tot el pes de l’arrogància.”
N’hi ha més. La transformació definitiva del teatre brookià arriba per influència i contaminació d’altres plantejaments d’avantguarda. Del compromís radical d’Antonin Artaud, per exemple, inspiració que el va portar a formar un laboratori –Teatre de la Crueltat— per investigar els preceptes dionisíacs del teòric francès. I òbviament Jerzy Grotowski, de qui es poden llegir alguns dels plantejaments místics a èxits indiscutibles com el Mahabharata de nou hores que va rodar per tot el món. El happening, el compromís polític i de vida de companyies col·lectives com el Living Theater, la llibertat metodològica de la dansa de Merce Cunningham, un mapa d’influències que Brook sempre va tenir sota la lupa, agafant d’aquí i d’allà el que més li va convenir.
Espai buit, poesia plena
De tota l’amalgama d’aprenentatges va formar un corpus propi, plasmat en diferents treballs, el més famós dels quals, L’espai buit (publicat l’icònic any 1968), encara avui és un manual de referència. Preguntem al mestre per la vigència dels plantejaments del llibre cinquanta anys després: “Hi parlo de netejar, netejar, netejar… El teatre d’altre temps era complicat, replet de mecanismes i decoracions. Per començar a explicar una història cal un espai buit. Totes les imatges i la participació de l’espectador són essencials i fan que l’espai comenci a vibrar. La màgia del buit és potser una de les raons per les quals vam voler fer La tempesta reduïda que es va veure a Barcelona”.
“El teatre d’altre temps era complicat, replet de mecanismes i decoracions. Per començar a explicar una història cal un espai buit.”
Vist en perspectiva, hi ha un contrast entre aquell teatre mistificat de final de segle xx i una certa dèria tecnologitzant de creadors actuals que marquen tendència, com Robert Lepage i Katie Mitchell. És la tecnologia una arma de doble fil? Per a Peter Brook, l’essència continua estant en l’actor, així ho expressa en relació amb el treball dels assajos: “Sí, a vegades m’adormo al teatre si s’ha perdut la seqüència o el ritme… Però sobretot és important, per a l’actor, la renovació. Per exemple, La tempesta reposa sobre els actors. Si en un espai buit els actors no t’atrapen, llavors et pots avorrir terriblement. Mai es podrà reemplaçar la part humana”.
El llegat
El comiat de Pròsper a l’obra La tempesta s’ha interpretat també com el del seu autor, Shakespeare. Sota la direcció de Brook en la part final de la seva carrera també pot solapar-se un adeu. De quina entre totes les seves petjades se sent més orgullós? “M’agrada donar suport als joves”, respon Brook, “n’hi ha pertot arreu amb molt de talent, alguns que fan servir també altres formes instal·latives, noves maneres d’entendre el teatre, com la meva filla Irina, per exemple, però també altres actors que ara són a la companyia, com el mexicà Hèctor Flores; Alexander Zeldin, que va ser el meu ajudant… i tants d’altres. Però en resposta, si mai em sento orgullós d’alguna cosa poseu-me sota una dutxa i traieu-me de sobre tot el pes de l’arrogància”.
Amb l’escenari gairebé buit i un subtil lloc d’il·luminació que va consumint-se, l’actor Ery Nzaramba pronuncia el discurs de comiat de Pròsper a Tempest Project. La seva interpretació és subtil i natural, però reposa en les paraules precises que sonen en tota la seva màgia: “D’aquest encanteri / lliureu-me amb el vostre aplaudiment. / Que el vostre alè infli les meves veles / o fracassarà la meva idea, / que va ser agradar”.
També t’interessarà…
– Gardenia, deu anys després, per Clàudia Brufau
