En els últims anys s’han impulsat diverses polítiques i plans centrats en legislar l’accés a la cultura, ho analitzem.
L’any 2021, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar un Pla de drets culturals, que es desplegaria en una desena d’accions temàtiques, en àmbits com la cultura als barris, la cultura de base i el dret a la creació, la relació entre cultura i educació, o la cultura feminista. Així mateix, l’actual Pla estratègic de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona es defineix com un Pla de drets culturals, i s’estructura al voltant de conceptes com accés, participació i coneixement. Mentrestant, la Generalitat de Catalunya ultima la tramitació de l’avantprojecte de Llei de drets culturals, heretat del mandat anterior i que, si tot va bé, el Parlament hauria d’aprovar en els anys vinents. El Ministeri de Cultura també preveu publicar un Pla de drets culturals abans de l’estiu.
Malgrat l’efervescència actual, la noció de drets culturals no és nova. En sentit contemporani, ens podem remetre a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), que a l’article 27 afirma que tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural i a fruir de les arts, i a altres documents del dret internacional, com el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966), que s’expressa en termes semblants. Aquests marcs internacionals expliquen que tant la Constitució espanyola com l’Estatut de Catalunya facin referència als drets d’accedir i participar en la vida cultural.
Cal subratllar, així, que l’accés o la participació en la vida cultural formen part dels drets humans i que, per tant, són reconeguts, almenys formalment, com a aspectes inherents a la dignitat de tota persona. És a dir, igual que des de la perspectiva dels drets humans es reconeix el dret a l’educació o el dret a la salut, i això estableix obligacions perquè les administracions els garanteixin, l’afirmació del dret a la cultura estableix compromisos i obligacions per part dels poders públics. És evident, amb tot, que tal com passa en tots els drets humans (pensem en el dret a l’habitatge o en el dret a no patir tortures), l’afirmació en la normativa no sempre implica un compliment real dels drets.
La centralitat de les persones, l’equitat i la diversitat, entre els compromisos de la normativa
Més enllà de la normativa i les polítiques, també fa molts anys que els drets culturals, de manera conscient o inconscient, explícita o implícita, inspiren la feina de moltes entitats de base, col·lectius artístics, equipaments de proximitat i altres iniciatives culturals que vetllen per assegurar l’accés i la participació de tothom en la vida cultural, fomentar la diversitat en la vida cultural i fer coherent la seva actuació amb l’entorn social. En aquest sentit, que avui es parli més de drets culturals hauria de servir per reconèixer el valor d’aquestes propostes i donar-los més suport.
El que defineix o hauria de definir el treball basat en els drets culturals és, d’entrada, posar les persones al centre de la vida cultural: entendre que els processos de creació, producció, difusió o accés a les obres, o la conservació i divulgació del patrimoni, tenen valor en la mesura que expressin idees, aspiracions, imaginacions o coneixements de les persones que els han creat, o que siguin accessibles per a diversos grups socials.
D’aquí es desprenen una sèrie de compromisos. En primer lloc, amb l’equitat, per tal que tothom tingui les mateixes oportunitats per expressar-se, definir lliurement la seva identitat, accedir a propostes culturals, etc. Això també comporta ser conscient de les desigualtats i vetllar per reduir-les: abordar qüestions com la descentralització de les activitats culturals, l’educació i la mediació per afavorir l’accés a propostes culturals, la igualtat de gènere en la creació de continguts i l’accés a càrrecs, etc. En segon lloc, cal un compromís amb la diversitat, que pot portar a reflexionar sobre els cànons establerts, reconèixer el valor de formes d’expressió diversa, incloent-hi aquelles que tradicionalment han quedat fora dels espais més visibles, i reivindicar que, com a públic, tenim dret a accedir a relats i coneixements diversos.
En darrera instància, situar les persones al centre de la vida cultural també pot servir per enfortir-ne la dimensió democràtica i col·lectiva. La ciutadania, més enllà de ser “públic” o “consumidora” de cultura, pot participar activament en la configuració de la vida cultural, en tasques de creació col·lectiva, o en el disseny i la gestió de projectes i equipaments. La dimensió democràtica també ens recorda que el dret a la llibertat d’expressió artística, un dret cultural, ha estat violat sovint i segueix patint avui, davant els discursos d’odi, algunes decisions judicials o l’assetjament a les xarxes socials. Finalment, en una societat fragmentada i individualitzada, els drets culturals subratllen que la cultura es construeix col·lectivament i remarquen la necessitat d’un espai públic en què es visualitzi i s’accepti la diversitat, es dialogui i es creïn significats compartits.
