Repassem les diferents adaptacions teatrals que confirmen l’estret lligam de l’autora amb les arts escèniques.
El Teatre Nacional aixeca el teló de la temporada el 24 de setembre amb La mort i la primavera, un espectacle de Marcos Morau i La Veronal que transforma en dansa la inquietant novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda. La peça, que ja va fer parada d’honor a la Biennal de Dansa de Venècia l’agost passat, confirma la complicitat entre l’escena teatral i l’univers literari de l’autora més coneguda de la literatura catalana.
L’obra dramàtica de Rodoreda, en canvi, no ha tingut la mateixa sort. Els motius són diversos: es van donar a conèixer tard, no es van publicar amb tot el rigor necessari fins no fa gaire i algunes peces són força breus, però també és cert que la qualitat del conjunt dels seus textos teatrals és menor que la de la seva narrativa. Ara bé, també amaguen alguns elements interessants actualment, com ara la crítica a certs estàndards femenins de Maniquí I i II, que recorda Ionesco i Beckett, o la sororitat que es desprèn de La senyora Florentina i el seu amor Homer i de L’hostal de les tres Camèlies.
L’estrena absoluta de La mort i la primavera, anunciada així, en català, a la Biennal és alhora un nou reconeixement a Morau i la seva companyia, i una oportunitat per difondre a l’exterior una novel·la de Rodoreda que no forma part de les més traduïdes. Inacabada, però no incompleta, el primer cop que es va publicar, el 1986 –l’autora havia mort tres anys abans–, va generar més desconcert que admiració, però amb l’edició revisada per Arnau Pons el 2017 va guanyar interès entre els lectors, que hi van saber veure una obra rotunda, vigorosa i tremendament poètica. La mort i la primavera se situa en un poble sense nom i al marge del temps històric, dominat per una cultura del terror que provoca l’ofec del lector en conèixer els tèrbols rituals que s’hi descriuen. Obra lírica, grotesca, filosòfica, espiritual, tot això i més, ben lligat, per la veu d’un jove que es planteja el sentit de les coses i la possibilitat de ser lliure.
Ara bé, aquesta no és la primera vegada que La mort i la primavera puja als escenaris. Més enllà d’algunes lectures dramatitzades, com la que es va dur a terme el 2003 a la Universitat de Girona, amb música original de Rafel Plana, o la liderada per Albert Roig, el 2008, la principal proposta teatral a partir d’aquesta novel·la seria la dirigida per Joan Ollé el 2019 a El Canal de Salt (després es va poder veure al TNC), que recollia la imatgeria de la novel·la, però potser no aconseguia el to adequat.
Diamant per a l’escena
Als escenaris catalans, els espectacles que tenen com a punt de partida novel·les de Rodoreda han estat una constant des del canvi de segle. Les tres primeres adaptacions de La plaça del Diamant es van concebre i estrenar a la segona meitat de la dècada de 1990 a l’estranger, circumstància que va despertar un viu debat sobre el tractament que donem als nostres autors i les seves obres literàries a casa nostra. En aquelles propostes s’aprofundia en els vincles entre els esdeveniments històrics i la vida de Natàlia, es remarcava el seu origen humil i la interpretació de les actrius implicades era molt continguda. Més endavant, Ollé va dur a escena diversos cops aquesta novel·la, la primera, molt celebrada, el 2004, amb dramatúrgia de Carles Guillén. El director tenia pendent aquest projecte des del 1979, moment en el qual va aconseguir, amb l’ajut de Josep Maria Benet i Jornet, el permís de l’escriptora per traslladar al teatre la novel·la. L’espectacle seguia la línia de les propostes estrangeres, però amb dues particularitats remarcables: la protagonista era encarnada per tres actrius diferents, una per a cada etapa vital, i la història amb majúscules quedava en un pla secundari.
Com a obertura de l’Any Rodoreda, el 2008, a la tardor del 2007 el TNC va programar una dramatúrgia de Benet i Jornet de la mateixa novel·la, dirigida per Toni Casares. Es va considerar una proposta massa narrativa, poc teatral, i més aviat grandiloqüent per a una història tan íntima. El 2008, dos altres grans espectacles basats en novel·les de l’autora destaquen d’entre l’enorme quantitat de propostes de tota mena: Un dia. Mirall trencat, amb Manuel Molins com a dramaturg i Ricard Salvat a la direcció, i Aloma, adaptada per Lluís Arcarazo i dirigida per Joan Lluís Bozzo (Dagoll Dagom). Un va superar amb nota el repte de combinar una novel·la coral amb Un dia, un text dramàtic amb elements cinematogràfics que havia estat l’esborrany de Mirall trencat; el projecte no va ser acceptat per formar part de la programació del TNC, circumstància que va comportar diverses crítiques. L’altre tancava l’Any Rodoreda al TNC i va aconseguir amb èxit traduir als codis del teatre musical una novel·la amb dues versions (la del 1938 i la del 1969); en aquest cas, la protagonista es desdoblava en dues actrius.
El 2019, Paco Mir va plantejar La plaça del Diamant amb gran dinamisme, i quatre anys després, amb motiu dels quaranta anys de la mort de l’escriptora, el TNC va tornar a programar un espectacle a partir d’aquesta novel·la. Ferran Dordal en va signar la dramatúrgia en col·laboració amb la directora del muntatge Carlota Subirós. La posada en escena consistia a presentar un mostrari d’objectes per tal d’assenyalar el seu valor simbòlic i de memòria que atresoraven per a Natàlia, que aquest cop era encarnada per onze actrius, fet que convidava a entendre l’obra de Rodoreda en clau femenina i universal.
Certament, La plaça del Diamant i La mort i la primavera són dues novel·les monumentals. Ja ho va entreveure el 1961 Armand Obiols (Joan Prat), parella i confident literari de Rodoreda: “No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort”. Ara ha estat el torn de la bellesa obscura pròpia de Marcos Morau i La Veronal amb La mort i la primavera, creant, com anunciava en la presentació de l’actual edició de la Biennal de Dansa de Venècia el seu director, Wayne McGregor, “mites moderns transformadors que ens conviden a albirar realitats alternatives i explorar diverses maneres d’existir”.
| MÉS FORMATS |
Més enllà de les versions de novel·les més canòniques, cal destacar una altra adaptació teatral basada en Quanta, quanta guerra…, l’única incursió escènica de la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. Amb permís de la Fundació Mercè Rodoreda, els Farrés Brothers i cia. en van signar la producció, amb direcció i dramatúrgia de Pep Farrés i Biel Rossell. Estrenada el 2021 i en gira fins al 2024, va oferir 88 funcions, entre elles al Tantarantana, convertint-se en una proposta singular dins el repertori escènic rodoredià. Sobre altres textos de formats diversos, com per exemple els contes, cal mencionar també Mercè Rodoreda en el Triangle de París, un muntatge del Teatre Gaudí basat en els relats Nit i Boira i Paràlisi, que aborda temes com la guerra, l’exili, la solitud i la memòria. Proves abundants de la vigència i de l’interès que Rodoreda desperta a tota classe d’escenaris. Entreacte |
