Ha perdut l’escena de Barcelona el tren dels grans musicals? Repassem algunes de les claus d’un trencaclosques amb moltes notes discordants?
Si es pot fer amb Víctor Hugo, per què no s’hauria de poder fer amb Àngel Guimerà? Per entendre la significació que aquesta pregunta té en la història del teatre musical català cal situar-se temporalment. Som a mitjan anys vuitanta del passat segle, i després de dècades de dominància en el món anglosaxó del teatre musical amb orígens i ADN inconfusiblement nord-americans, els britànics s’han fet ara els amos del gènere, com no passava des dels temps en els quals les operetes de Gilbert & Sullivan —gairebé desconegudes a casa nostra fins que Dagoll Dagom va estrenar el llavors ja centenari Mikado— triomfaven d’allò més.
A partir dels vuitanta i fins al nou segle, el musical va viure a casa nostra una època d’esplendor
Els britànics fins i tot colonitzen Broadway (només cal pensar en Andrew Lloyd Webber, convertit després en el nostre olímpic “amic per sempre”), mitjançant un grapat d’espectacles dotats de pressupostos tirant a astronòmics, altament sofisticats des del punt de vista escenogràfic, gairebé sempre totalment cantats i sovint farcits amb certs aires operístics, i capaços d’agafar grans clàssics literaris i fer-los passar pel pentagrama. En aquests moments, l’adaptació musical de la monumental novel·la de Victor Hugo Les Misérables s’ha convertit ja en una sensació a nivell planetari. Doncs si tothom qui ha vist aquell espectacle ha quedat bocabadat davant la seva gran barricada revolucionària instal·lada damunt un giratori, per què no hauria de provocar similar efecte entre els catalans un gran vaixell pirata escapat del teatre de Guimerà que trenca les ones navegant cap al públic, i que va ple fins al pal major d’èpica multicultural i dramàtic romanticisme?
Som, no cal ni dir-ho, davant del Mar i cel de Dagoll Dagom, la ja llegendària companyia que, des que el 1978 li va posar música galàctica signada per Sisa a l’univers del Pere Calders d’Antaviana, no ha deixat mai de ser un dels motors fonamentals del musical català. I som davant de l’emblemàtic espectacle que, trenta-cinc anys després de la seva estrena i quan es parla ja d’una nova reposició, continua sent el fenomen popular més gran que ha generat el nostre teatre musical. Un fenomen que fins i tot va servir per introduir fórmules de captació de públic ben conegudes ja a les dues grans capitals anglosaxones del gènere: després de cada funció feien cua a les portes del Teatre Victòria un munt d’autocars, que es carregaven d’espectadors arribats des de tot el Principat per tal de gaudir d’allò que era vist com un veritable esdeveniment escènic. Quelcom que ens convida a formular-nos ja algunes preguntes que, tot partint del passat, inviten alhora a reflexionar tant sobre el present com sobre el futur del musical a casa nostra. Hem perdut o estem en risc de perdre la capacitat per convertir l’estrena d’un musical autòcton en un veritable esdeveniment? Com és possible que l’absoluta normalitat amb la qual llavors es gaudia d’un musical de gran format representat en català, independentment de la llengua que cadascú parlés a casa seva, sigui vista ara com un fet excepcional?
Precedents amb prestigi
En qualsevol cas, i tornant a l’any 1987, arribar fins a aquell punt no havia resultat pas una tasca ni fàcil ni ràpida. I per contra, potser sí que havia tingut quelcom de casual. I és que, i oblidant-nos de la revista amb tocs picants, la sarsuela a la catalana o a l’espanyola, o el cabaret a la berlinesa o a l’estil del Raval, cal dir que el teatre musical mai no havia arrelat gaire o gens ni mica entre nosaltres. El teatre musical al qual em refereixo, i deixant de banda altres variants contemporànies molt específiques també ben dignes d’atenció, és aquell que neix inevitablement marcat pel model anglosaxó, també quan aquest model s’adapta de forma permeable a un context autòcton i remarca les seves arrels. Fins i tot aquell satíric El retaule del flautista que el 1970 es va convertir en un reeixit precedent aïllat d’allò que encara trigaria bastants anys a arrelar, responia en gran manera a aquest model. I cal afegir que la indiferència general envers el musical era extensible a tot l’Estat: l’actual Gran Via madrilenya plena a vessar de franquícies i no franquícies de musicals d’èxit multitudinari (aquests que de vegades arriben a casa nostra amb uns quants anys de retard quan ja estan amortitzats a la capital) podia semblar encara un miratge fa tot just un parell de dècades. I això ens condueix cap a una nova pregunta: què hauria passat si llavors haguéssim pogut/volgut/sabut prendre la davantera, fent del Paral·lel la nostra Gran Via? O potser calia ja rebutjar d’entrada la possibilitat d’aquell model?
El cert és que a partir dels anys vuitanta i fins als inicis del nou segle, el musical va viure a casa nostra una època d’esplendor, el punt culminant de la qual (com a mínim, pel que fa a la seva rellevància simbòlica) el constitueix potser la mítica representació (desembre del 1995) del memorable muntatge de Sweeney Todd dirigit per Mario Gas al qual va assistir el creador d’aquella gran obra mestra del gènere, el mestre Stephen Sondheim en persona, i del qual, per cert, va sortir tan emocionat com ple d’admiració. Si havíem aconseguit una fita així, qui o què podia impedir que ens convertíssim també en la capital mediterrània del teatre musical, i que fins i tot poguéssim atreure aquell aficionat europeu a qui Barcelona li cau més a prop que Londres?
I és que, a petita escala, aquí s’estava gestant una dinàmica plena de transversalitat creativa que presentava certs paral·lelismes amb la que es pot reconèixer als dos grans centres neuràlgics d’aquest gènere. Una transversalitat (per posar-ne uns quants exemples) en la qual tant hi cabien un director agosaradament trencador com ara Calixto Bieito dirigint Company, com l’Àngels Gonyalons de Memory demostrant-te de la mà de Ricard Reguant que també disposàvem del nostre propi star system. I una transversalitat que et podia fer creure que el Versus tenia alguna cosa de teatre de l’Off Broadway tot acollint la presentació en societat d’una companyia anomenada El Musical Més Petit, mentre alhora el Liceu dirigit per Joan Matabosch era capaç de transformar-se en un gran cabaret broadwayià per tal que una estrella tan consagrada com ara la mítica Barbara Cook es pogués sentir ben a gust en el gran coliseu. No, no es tracta de lliurar-se a la nostàlgia, però sí de preguntar-se què s’ha perdut pel camí i quina part d’aquell miratge d’esplendor resulta encara recuperable, tot acoblant-la a les noves realitats dels nostres escenaris.
