El Conde de Torrefiel estrena ‘La Plaza’ al Festival Grec. Del 5 al 6 de juliol al SAT!
“Això no és a mi a qui ho has de preguntar”. És la resposta que em dóna Tanya Beyeler, una de les meitats d’El Conde de Torrefiel (juntament amb Pablo Gisbert), quan li plantejo com és que a fora se’ls rifen i aquí amb prou feines podem veure un parell de funcions dels seus espectacles, i sempre emmarcades en festivals com el TNT, el Sâlmon o la setmana de programadors del Temporada Alta. “Aquí, el circuit de creació contemporània en teatre no està tan desenvolupat com en d’altres països -m’explica-. Jo no considero que el que faig sigui ni radical, ni experimental, ni minoritari. L’argument que no hi ha públic per a aquest tipus de propostes és absolutament fals. El públic hi és. El que fa falta és una mica de valentia, començant per les institucions. Han de donar més llibertat als programadors, no exigir-los respostes estadístiques. I que algú tingui ganes d’erigir-se en l’abanderat del teatre contemporani a Catalunya. Llavors tot vindrà rodat”.
Aquí, el circuit de creació contemporània en teatre no està tan desenvolupat com en d’altres països
Tanya Beyeler
De moment, fins que això no passi, ens haurem de conformar amb petites victòries, com el debut d’El Conde de Torrefiel al Grec. Hi arriben amb La plaza, la peça que van estrenar al maig al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i que ja ha passat també per Frankfurt, Lisboa, Viena i Atenes. El títol fa referència a l’esfera pública, a l’obligació de conviure amb els altres, i amaga una de les constants en els muntatges d’El Conde de Torrefiel: la tensió entre individu i societat. Una tensió que s’accentua amb l’ús del text projectat, un mecanisme també molt marca de la casa. Sovint, allò que llegim no té res a veure amb el que veiem en escena. “És el mateix que passa al nostre dia a dia. Anem pel carrer absorts, el nostre cap mai no s’atura, els nostres pensaments van per una banda i la realitat per una altra”, explica Beyeler.
La novetat és que, per primer cop, el text utilitza la segona persona del singular. “És un dispositiu que volíem explorar. La segona persona no només interpel·la directament l’espectador, sinó que pot arribar a violentar-lo”, diu Beyeler. De fet, amb La plaza, El Conde atorga al públic un rol central: “Ens ho hem jugat tot a una carta, si l’espectador no hi entra, no hi ha res a fer”. Beyeler defineix la peça com una experiència immersiva i psicològica: “És l’exploració de la ment d’un espectador hipotètic d’El Conde de Torrefiel. El veiem sortint d’un dels nostres espectacles i l’acompanyem fins a casa”.
Per aprofundir encara més en aquesta experiència immersiva, els performers no tenen rostre. Utilitzen màscares sentai, una mena de mitges que els cobreixen la cara i els converteixen en un llenç en blanc on l’espectador pot projectar les seves emocions. Beyeler confessa que van tenir-hi una mena de relació amor-odi: “Ens va fascinar, és un element estètic molt potent. Tant, que no les teníem totes. Hem lluitat molt per eliminar-lo, però s’ha resistit i, finalment, allò que més ens molestava d’aquest material s’ha convertit en un dels temes més radicals de la peça: la tirania de la imatge”.
“Quan crees des del no-res, sense un punt de partida concret, sense un text al darrere, no et pots limitar als típics dos mesos”
TANYA BEYELER
L’estrena de La plaza arriba després de la presentació de Las historias naturales, a mitjans de febrer, dins el festival Sâlmon. Li pregunto a Beyeler sobre el procés artístic d’El Conde: “Quan crees des del no-res, sense un punt de partida concret, sense un text al darrere, no et pots limitar als típics dos mesos i mig d’assajos, seria del tot frustrant. El que fem és anar creant materials, provant, descobrint… i de tant en tant ens és molt útil confrontar aquests materials amb el públic. Això es tradueix en peces com Las historias naturales. D’alguna manera tenen entitat pròpia, però no deixen de ser el camí que ens portarà a una peça acabada i que entrarà en la dinàmica d’un circuit d’exhibició”. En aquest sentit, Beyeler assegura que Las historias naturales i La plaza tenen molts punts en comú, sobretot pel que fa a temàtiques i conceptes. No puc evitar comentar-li que amb Las historias naturales (una peça sense intèrprets, molt propera a la instal·lació artística) vaig tenir la sensació que El Conde encetava un nou camí. Ara, amb La plaza, tornen els performers a escena.
Què va passar, doncs? Era una idea que no va funcionar i que han descartat? En absolut. “A nivell formal, Las historias naturales jugava molt dur, era una aposta molt extrema. Vam provar uns materials totalment nous per a nosaltres i ens vam adonar que se’ns obria un camí molt interessant. Ara bé, faltaven menys de tres mesos per l’estrena de La plaza a Brussel·les i no teníem temps de perfeccionar aquestes tècniques. Algunes de les idees de Las historias naturales van quedar aparcades per a La plaza, però no hi renunciem, les continuarem treballant”, diu Beyeler. Moltes ganes de veure La plaza i de comprovar com plasmaran aquesta recerca d’un nou llenguatge formal en la seva propera peça. I esperem que la puguem veure dins la programació estable d’algun gran teatre de la ciutat.
