Un ritual nadalenc de base popular amb una sorprenent capacitat d’adaptació al pas del temps.
Per les dates de Nadal, els escenaris d’arreu del país s’omplen de dimonis males peces, pastors voluntariosos i àngels obedients. Els Pastorets, com la majoria de les tradicions que corresponen a la cultura popular del nostre país –danses, castells, festes del foc, passions…– es reafirmen en les dates nadalenques com a celebració comunitària. Això passa als Països Catalans més que enlloc, ja que ha estat el poble el que ha preservat i fet evolucionar aquestes expressions de cultura tradicional gairebé sempre amb oposició institucional, ja sigui per la repressió espanyola o pel proverbial desinterès de les mateixes institucions catalanes. En un país on la llengua ha patit i encara pateix tensions, les representacions dels Pastorets han servit sovint com a refugi i com a espai de normalitat lingüística. Són, també, un bell exemple de sincretisme: enllacen el relat religiós amb l’humor terrenal dels pastors i l’exuberància d’àngels i dimonis, una barreja que explica part de la seva vigència i que té ressonàncies en tradicions d’altres països de l’arc mediterrani, sobretot a Itàlia (Gelindo, al Piemont, o La cantata dei pastori, a Nàpols).
Els Pastorets, hereus dels drames litúrgics nadalencs de l’època medieval, van ser adaptats recurrentment fins a adoptar la forma de peça teatral, encara amb una gran orientació litúrgica, a finals del segle XIX. Textos en vers que narren el naixement de Jesucrist, als quals es van acabar introduint elements profans i que s’han obert a la modernitat, en uns casos més que d’altres. Tot i l’evolució, o gràcies a aquesta, els Pastorets continuen essent un dels rituals col·lectius més potents de la cultura catalana, no només per la seva càrrega simbòlica, sinó també per la manera com s’han sabut articular en un espai de convivència social, transmissió cultural i creativitat teatral.
Es tracta d’una eina de cohesió subtil però eficaç, perquè poques pràctiques culturals aconsegueixen reunir sota un mateix sostre infants, joves i adults amb un objectiu compartit. Els assajos llargs, la necessitat de cooperar i el repte d’aixecar un espectacle compleixen una funció de ferment comunitari que va molt més enllà de la representació final. Cada poble fa “els seus” Pastorets, i en aquesta apropiació col·lectiva hi ha una part essencial del seu encant: tothom hi té un lloc, tothom hi pot participar independentment de la seva capacitat interpretativa, i això genera un sentiment d’arrelament que es transmet de generació en generació, a banda de constituir una pedrera de vocacions amateurs i professionals de primer ordre.
Hi ha localitats que mantenen el text gairebé inalterat des de fa una pila d’anys, n’hi ha que l’han variat molt poc, n’hi ha que n’han fet barreges d’uns i altres, i també n’hi ha que han creat personatges expressament per a un intèrpret en concret: la meva experiència fent de Llucifer més d’un quart de segle als Pastorets de Girona, amb la direcció de l’enyorat Joan Ribas, em permet posar com a exemple d’això la inoblidable Belcebuna, interpretada amb mestratge durant més de tres dècades per la genial Mariàngels Buisac. Textos similars són posats en escena de maneres absolutament diferents gràcies a la capacitat de les diferents comunitats d’aplicar a aquest espectacle nadalenc la imaginació popular.
Escola escènica
Si voleu recomanacions, Els Pastorets de Mataró, a la Sala Cabanyes, són un tresor i un paradigma de participació popular. Els de l’Ametlla de Merola (Puig-reig, Berguedà), La flor de Nadal, els més antics que es fan al país (1878), són una mena de peça d’orfebreria teatral amb tots els decorats de paper, també antiquíssims, que mantenen el seu text intacte i s’han de veure una vegada a la vida com a mínim. Els Pastorets de la Joventut de la Faràndula de Sabadell són dels de gran format, i per tant l’espectacularitat tècnica és assegurada; els de Banyoles compten amb la participació de membres de Cor de Teatre i l’Escola Municipal de Música, de manera que excel·leixen en l’aspecte musical. La música en directe és un altre reclam, i hi ha un bon nombre de representacions que compten amb la participació d’orquestrines o formacions de cambra, com a Figueres (la Cate), Molins de Rei o Valls. En total, arreu dels Països Catalans es fan cada any entre 150 i 200 representacions diferents, que mobilitzen fins 5.000 persones implicades directament en algun aspecte, segons la Coordinadora de Pastorets de Catalunya.
És un clixé, però és ben cert, que els Pastorets funcionen com una autèntica escola d’arts escèniques: actors, músics, cantants, figurinistes, escenògrafs, il·luminadors o tècnics hi troben un primer contacte amb l’escenari que sovint marca vocacions futures. És un tipus de teatre total, que exigeix coordinació entre dramatúrgia, música, moviment i escenografia. Per norma general s’omplen totes les funcions que es programen de públic fidel, que repeteix any rere any, generació rere generació, i els més espavilats ja han entès que en l’actualitat es tracta sobretot d’un espectacle familiar, més que no pas d’un de sacre i moralitzant.
La seva estructura permet un joc de contrastos –entre el drama sacre i la comicitat popular– que continua sent teatralment eficaç i sorprenentment modern. I tot plegat sense renunciar a la capacitat de reinventar-se: cada any hi ha qui en renova el llenguatge, qui explora lectures contemporànies o qui experimenta amb nous dispositius escènics. Potser aquesta és la seva virtut més gran: que, malgrat ser una tradició centenària, els Pastorets no han quedat momificats. Són vius, permeables, oberts a l’evolució. I en un temps en què sovint confonem cultura i consum, aquests espectacles continuen recordant-nos que la cultura compartida –la que es fa junts i per a tothom– és la que realment arrela.
