Fundador de companyies decisives del teatre independent i docent de referència a l’Institut del Teatre durant més de quatre dècades.
El director teatral Francesc Nel·lo ha mort dimarts a l’edat de 94 anys. Nascut el 1931, era fill de l’escenògraf Francesc Nel·lo i Ventosa i va ser una de les figures decisives del teatre independent a Catalunya. Va fundar el grup L’Òliba i el Grup de Teatre Independent (GTI) i, a partir del 1971, va exercir com a professor de direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, on va desenvolupar una intensa tasca pedagògica fins a la jubilació.
El president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, ha destacat a les xarxes que Nel·lo va ser “un nom cabdal del teatre català, membre molt destacat d’aquella generació de gegants a la qual devem el redreçament cultural teatral i la fortalesa actual de l’escena en català”.
Nel·lo va publicar un primer llibre de narracions, La pell de magrana i set contes més (1958), però la seva veritable formació teatral va arribar amb la vinculació a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), on va entrar en contacte amb figures com Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany i Carme Serrallonga, una constel·lació que va marcar profundament la seva mirada artística.
La seva participació en la formació del teatre independent va ser determinant. A la temporada 1966-1967 va contribuir a la creació del GTI del CICF, implicat en l’operació de l’Off Barcelona, i va impulsar el grup infantil L’Òliba, que va trobar plataforma als Cicles de Teatre Infantil Cavall Fort. En aquest marc va adaptar i dirigir clàssics per al públic jove com La comèdia de l’olla de Plaute (1967), El metge a garrotades de Molière (1967), La farsa del mestre Pathelin (1969) o Guillem Tell de Schiller (1971).
A l’Aliança del Poblenou, Nel·lo va signar dues direccions de gran ressò: Les noces de Figaró (1967) de Beaumarchais i Els baixos fons (1968) de Gorki, amb escenografia de Fabià Puigserver, amb qui va col·laborar estretament. En el marc del GTI també va participar en projectes dirigits per Mario Gas i Feliu Formosa, com Tot en patates de Wesker o una primera versió d’El retaule del flautista de Jordi Teixidor.
Formador d’artistes
La renovació institucional impulsada a inicis dels anys setanta pel director Herman Bonnín va permetre la incorporació de Nel·lo a l’Institut del Teatre, on va dur a terme una tasca pedagògica sostinguda, especialment en la direcció de tallers, clau en la formació de generacions d’intèrprets i creadors, tot i que sovint allunyada del focus públic.
Nel·lo també va participar en els primers temps de la televisió en català, al vell edifici de Miramar, amb adaptacions com Pilar Prim de Narcís Oller i la direcció i dramatúrgia d’El casament dels petits burguesos de Brecht. Més endavant, amb la creació del Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea, va assessorar i dirigir muntatges com Peer Gynt (1982) i Espectres (1988) d’Ibsen, així com Fanny (Civilitzats tanmateix) de Carles Soldevila. La major part de les seves adaptacions i traduccions han estat editades en volum.
Amb la mort de Francesc Nel·lo desapareix una figura discreta però fonamental, un home de teatre que va contribuir decisivament a bastir els fonaments artístics, pedagògics i institucionals de l’escena catalana contemporània.
