Des del trasllat de la Beckett i el seu litigi previ per salvar la sala de Gràcia no ha cessat el degoteig de teatres que es veuen amenaçats per l’especulació i, en alguns casos sonats, fins i tot abocats al tancament.
Somia Barcelona que és cultura, i viu amb aquest engany. Però com diu Ferran Murillo, director del Tantarantana, “fa quatre o cinc anys que Barcelona mira Madrid i no a l’inrevés, com solia ser”. El degoteig de sales que han anat tancant justament en l’últim lustre ha desbordat el got amb l’anunci del tancament del Club Capitol, una ferida en plena Rambla de Barcelona. En la capital del turisme, l’especulació immobiliària arrasa amb la cultura local, i si al principi van perdre les sales petites, el mal avui amenaça el teatre de format mitjà.
Primer va ser la Sala Beckett. Després de vint-i-set anys a Gràcia, l’històric teatre es traslladava a Poblenou el 2016, i pel camí es va transformar en fàbrica de creació. Deu anys abans, Núñez i Navarro, el grup immobiliari propietari de l’edifici, va decidir canviar les condicions del lloguer. “Teníem un contracte indefinit des de 1989 i al principi guanyem el judici, però hi recorren en contra i en el segon litigi van guanyar ells”, explica Toni Casares, director de la sala des de 1997.
A pesar que van transcórrer deu anys de tragèdia, Casares reconeix que, al final, el projecte va créixer i la Beckett hi va sortir guanyant. D’una sala petita va passar a tenir-ne dues, sala d’assaig i bar en 3.000 metres quadrats. “Rebem el suport de les institucions que van creure en el projecte amb un obrador per fer costat als creadors”, reconeix el seu director, per a qui el rotund èxit seria “que cada barri tingués una Beckett”. Encara que per a Casares Poblenou va guanyar un teatre, Gràcia el va perdre: “I amb això, tota la xarxa que havíem creat allí”. El pressupost anual ascendeix a dos milions d’euros, dels quals ajuntament i Generalitat aporten al voltant del 60%.
El cas de la sala Beckett és excepcional i va suposar la salvació d’un teatre que continua sent de petit format, encara que dins dels petits sigui el més gran, amb entre 200 i 250 butaques per sala. “Ni els privats ni les institucions estan invertint en el format mitjà i la política no té un pla”, critica Casares. Però en comptes de perseguir l’ajuntament o la Generalitat, proposa exigir als grans propietaris un exercici de responsabilitat amb els seus locals.
Sense sales per estrenar
Marta Buchaca és una d’aquestes creadores que s’ha anat quedant sense espais on explotar les seves creacions. El 30 d’octubre va estrenar el seu últim text, Rita, durant tres setmanes a la Sala Beckett. Vol tornar a sala, però no ha trobat un altre espai més gran a Barcelona perquè no n’hi ha. “De format mitjà i d’iniciativa privada només queda la Villarroel”, es queixa la directora, que per rendibilitzar una producció confessa que ha de portar-la a Madrid.
“Es veu amb un exemple molt fàcil: Jordi Casanovas és català i la seva obra, Jauría, és segurament el fenomen d’aquesta dècada. On s’estrena i es queda setmanes omplint? A Madrid. A Barcelona va haver-hi 4 bolos“, sentència Buchaca. Jauría es va reestrenar al Teatre Kamikaze de Madrid el passat 8 de gener amb [així era previst abans de la covid-19] passada diària fins al 4 de juny. L’obra girarà per Espanya i l’Amèrica Llatina amb quatre funcions a Mataró, Viladecans, Badalona i Figueres. Cap a Barcelona.
Creadors i directors coincideixen que falta un pla per protegir la cultura des de les institucions. Buchaca considera que la inestabilitat del Govern de la Generalitat no facilita les coses i “que fa temps que la cultura no és la seva prioritat”. Igual que en el cas de la Beckett, en el d’altres sales com el Tantarantana l’ajuntament actua “improvisadament”, com reconeix Daniel Granados, delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona. “Fins que la Generalitat i l’Estat no regulin el lloguer, el nostre marge de maniobra està molt limitat”, denuncia.
El model Tantarantana
Quan l’any 1992, Julio Álvarez i Víctor Suañez van fundar el Tantarantana, a penes hi havia espais per a la creació de petit format. Avui el que manca a Barcelona és el graó intermedi entre sales que arriben fins a les 200 butaques i els grans teatres com el Liceu o el TNC. “Estem perdent la classe mitjana del teatre, no sols en l’aforament, sinó també en la programació, i els creadors no troben els espais intermedis per saltar als grans teatres: o el que es fa és experimental, alternatiu o comunitari, o són obres tipus musical”, amplia Ferran Murillo, director de l’actual Tantarantana.
El teatre va sofrir primer la crisi econòmica i després la cultural. “Almenys, amb això recuperem la mirada al nostre entorn i girem la promoció cap a l’autòcton”, aclareix Murillo. El Tantarantana va començar a aportar recursos de la taquilla a la producció i el suport a creadors i va iniciar diverses línies de treball comunitari, com per exemple amb l’institut veí, el Milà i Fontanals. Vuit anys després de començar tots aquests projectes, les propietàries, dues germanes que posseeixen molts altres espais, els comuniquen que volen vendre l’edifici. “Va ser una gerra d’aigua freda just quan ens estàvem recuperant”, recorda el director.
Per evitar l’especulació, la supervivència de cada teatre s’ha d’analitzar cas per cas.
Una vegada la llavors regidora de districte, Gala Pin, i el tinent d’alcalde de Cultura, Jaume Collboni, van conèixer el projecte, van decidir apostar per salvar l’espai. Va ser molt ràpid. Un milió quatre-cents mil euros després, es va salvar l’edifici. A canvi, el Tantarantana –després de superar un concurs públic– passava a ser un espai d’exhibició i suport a la cultura dins del programa de fàbriques de creació, que paga a l’ajuntament el mateix lloguer que a l’anterior propietat: 35.000 euros anuals.
Tots somien el que són, encara que cap ho entén. Perquè malgrat criticar la falta d’un pla per a la cultura, Murillo també entén que per evitar l’especulació immobiliària els problemes de supervivència de cada teatre s’han d’analitzar cas per cas. “L’ajuntament no pot sortir a cop de talonari constantment i alimentar aquest tipus de lucre”, explica Granados, delegat de Drets Culturals.
La gentrificació teatral
“Tal com estan les coses, qualsevol activitat és ara en risc“, interpreta Granados. La gentrificació no sols afecta els teatres, sinó també les sales de concerts o el comerç de proximitat. Però en aquest cas s’hi suma la falta d’una llicència definida que protegeixi el teatre del fet que els propietaris canviïn l’ús de l’espai, com en el cas del Club Capitol, que pot destinar-se a ús comercial i fins i tot residencial.
L’ajuntament prepara una bateria de mesures per protegir la “cultura de base” i la seva relació amb l’Administració. És a dir, no sols subvencions, sinó també “nous espais i normatives per desenvolupar-se amb garanties”. A Ciutat Vella es va provar, per exemple, en el cas dels comerços, el programa de Baixos de Protecció Oficial, una sèrie de locals propietat del consistori que es van adjudicar per concurs a aquells negocis que tinguessin com a client el veí, no el turista. Amb el teatre s’anunciarà una iniciativa similar, entre d’altres que protegeixin el dret a la cultura.
El món teatral convé que una de les solucions implica blindar les llicències, però a l’ajuntament no ho veuen tan fàcil. “Això dependria d’Urbanisme, i la planificació de la ciutat és un assumpte més sofisticat i complex. Per canviar l’ús d’un espai també cal indemnitzar la propietat, així que seríem en el mateix punt que en l’actual”, es justifica Granados.
Per on passa llavors la solució per a l’executiu municipal? Per establir una aliança estratègica amb els equipaments culturals per reclamar una solució estable a la Generalitat i l’Estat. “És el que es va fer en el tema de l’habitatge amb moviments com la PAH per aconseguir que s’aprovés la mesura que obliga a destinar el 30% dels pisos nous de Barcelona a habitatge assequible”, diu el delegat.
I ara l’Antic Teatre
Mentre aquesta batalla continua, altres víctimes cauen pel camí. Després del Club Capitol, va anunciar el seu tancament La Vilella, per una barreja de precarietat i cansament davant la lluita de portar un projecte cultural endavant. I en les últimes setmanes ha estat l’Antic Teatre el que ha donat la veu d’alarma. La directora del projecte, Semolina Tomic, va fer públic que per renovar el contracte de lloguer més enllà de 2027, l’Antic hauria d’assumir una pujada del lloguer del 500%, de 1.500 a 7.500 euros al mes. Però Granados assegura que en el temps que li queda, set anys, “l’ajuntament no es posarà de perfil i està ja intervenint per salvar el projecte”.
La cultura poques vegades és rendible i l’ajuntament insisteix que hi intervé, però són els propietaris els qui han de respondre, no la institució.
El fàstic en una ciutat com Barcelona, on tirar endavant un projecte es converteix en odissea, és transversal. La cultura poques vegades és rendible i l’ajuntament insisteix que hi intervé, però són els propietaris els qui han de respondre, no la institució. La situació econòmica i la falta de perspectives de futur també van propiciar el tancament de la Sala Muntaner després de vint-i-quatre anys. Malgrat un comiat elegant, al seu director Joan Estrada, encara li deuen mesos de salari, que un any i mig després de la clausura segueix sense cobrar.
“El xou ha de continuar, sobretot perquè en aquesta professió cadascun va a la seva”, critica Estrada. També culpa els mitjans “pel seu amarillisme, perquè els interessa més l’olor de mort que la vida”. Però si ha de resumir tots els mals de la cultura, li brillen els ulls amb una sentència lapidària: “Al teatre el volem més els treballadors que qualsevol propietari”.
Aquest article forma part del Dossier ‘Tancament de sales’ de l’Entreacte 208. També t’interessarà:
1970-2010. La victòria final de l’escena teatral en la història de les mutacions entre sales de cinema i teatre
Del teatre de risc al risc dels teatres
La Rambla és teatre
