Quan es parla de teatre musical a Catalunya encara sento a dir: “És que això dels musicals aquí fa quatre dies…”. Hem vist en articles anteriors que tenim més de 160 anys documentats i la recerca encara no ha finalitzat. Doncs si tenim les dades, per què continua aquesta idea?
Avui, a la segona dècada del segle XXI, és senzill adquirir el llibret de The Black Crook, de Charles M. Barras, estrenat el 12 de setembre de 1866 al Niblo’s Garden de New York, o Naughty Marietta, amb lletra i llibret de Rida Johnson Young i música de Victor Herbert, estrenat el 7 de novembre de 1910 al Teatre Olympia, l’actual New York Theater de la ciutat que mai no dorm. Com també Ziegfeld Follies of 1919, amb llibret de Gene Buck, Dave Stamper, Rennold Wolf, George Lemaire, Eddie Canter i lletres d’Irving Berlin, Gene Buck, Rennold Wolf i Dave Stamper, estrenat el 16 de juny al New Amsterdam Theater de New York, tots ells editats el 2015 per TAP (Theatre Arts Press) dins Historical Libretto Series.
Però no només són els llibrets, també és fàcil adquirir tota mena de llibres de partitures, des de l’antologia per a piano i veu d’Irving Berlin (1888-1989) fins a The Prince of Egypt, A New musical, editades per Hal Leonard l’any 2020 —un dels espectacles estrenats recentment i que està a l’espera d’apujar el teló quan la situació sanitària ho permeti. És cert que en altres països hi ha una tradició, com a mínim, més coneguda que la nostra. Doncs si la nostra sembla que no és tan coneguda, per què no la donem a conèixer?
A principis dels anys vuitanta, l’Institut del Teatre, en una meravellosa iniciativa, va editar, traduir i publicar diverses col·leccions de llibres d’autors teatrals universals que una cultura, una llengua, un poble, han de tenir, i en alguns casos, en va publicar l’obra completa. Es reivindicava el català com a llengua igualment vàlida per a les arts escèniques. Res a dir. Però avui, el 2020, dramaturgs i lletristes de teatre musical internacional, com per exemple Stephen Sondheim o Oscar Hammerstein II, revolucionaris de la dramatúrgia musical, no formen part d’aquestes col·leccions, per no parlar dels contemporanis. Aquí sí que hi tenim coses a dir.
No hi ha cap obra o autor de teatre musical que a dia d’avui mereixi ser-hi i que es pugui interpretar en català? De veritat? De moment tenim les lletres que apareixen a les obres indispensables de Bertolt Brecht. També cal recordar que el Teatre Lliure va tenir la genial idea d’incorporar el text de l’obra al programa de mà; malauradament, un dia ho va deixar de fer.
Resulta demolidora la manca de material pedagògic en català, sabent que fa més de 25 anys que hi ha escoles que formen professionals
A aquesta descura cal sumar-hi que no s’han reeditat els llibrets que haurien de bastir la tradició del teatre musical català, cosa que els ha fet caure injustament en l’oblit. Per sort, altres editorials com l’Editorial Millà, Llibres del Mall, Edicions 62, Arola o Columna, entre d’altres, van editar textos aïllats d’espectacles musicals catalans i, fins i tot en algun cas, hi incloïen la partitura.
Gosaria dir que tot Catalunya coneix l’espectacle musical Mar i Cel, i que moltes corals, grups no professionals, escoles d’interpretació i cant, escoles de música, etc., canten els seus temes, com també de Flor de nit o d’El petit príncep. Però no canten obres com ara Gaudí, Poe, La granja animal o Don Joan de Serrallonga. Per què? Si no les editem, els grups, les escoles, el públic no les podrà revisitar i, en el millor dels casos, quedaran en el record.
Una altra dada: en els darrers 30 anys s’han editat una quinzena de llibres de partitures d’espectacles musicals en català, o el que és el mateix: 1 llibre de partitures cada 2 anys. Comencem a tenir respostes del perquè. Una descura, tenint en compte les facilitats que ens ofereix el món digital, per si la principal dificultat fos el cost de l’edició en paper. Resulta encara més demolidora la manca de material pedagògic en català, sabent que fa més de 25 anys que hi ha escoles que formen professionals.
La normalitat la trobaríem si poguéssim escollir un autor internacional, clàssic o contemporani, i tinguéssim, com a mínim, una versió en català.
Com treballen en aquests estudis, doncs, alguns d’ells amb titulació equivalent a un grau universitari, per fer escenes de teatre musical en català? En el millor dels casos, si el professorat o l’alumnat coneixen algú que hagués treballat en una producció concreta d’una obra de teatre musical que es va fer en català, mirarà de posar-se en contacte amb aquesta persona, a veure si per casualitat conserva aquell guió i així pot cantar un Cole Porter —per dir un autor clàssic a l’atzar— en català. Si aquell guió s’ha perdut, tocarà treure la lletra del CD —en el cas que aquell espectacle s’hagués enregistrat.
I si aquell tema, sigui clàssic o contemporani, no s’ha representat mai a Catalunya? La majoria de vegades tocarà al professorat o al mateix alumnat traduir-lo, adaptar-lo per poder treballar a la classe, i si hi ha pressupost encarregar-ne la traducció. Si no hi ha res de tot això, tocarà treballar sempre aquelles escenes que tenim en català.
La normalitat la trobaríem si poguéssim escollir un autor internacional, clàssic o contemporani, i tinguéssim, com a mínim, una versió en català, i evidentment convivint amb les reedicions de les obres musicals catalanes, les partitures i els llibrets. Ens hi posem?
