La talla de roba, el color de la pell o dels cabells, o l’accent estranger, marquen el seu perfil en un ofici al qual es dediquen fa dècades.
Itziar Castro, Carol Muakuku i Jenny Beacraft diuen prou i reivindiquen la interpretació sense etiquetes. En un context social on el fenomen de les sèries és global, la pluralitat s’imposa, igual com al carrer. Mentre l’audiovisual marca el pas pel bon camí, correm el perill que el nostre teatre es quedi enrere acomodat a la normativitat i la cara coneguda.
Itziar Castro, l’èxit políticament incorrecte
Als tres anys feia classes de dansa amb la seva veïna, Margarita Cabero, professora de l’Institut del Teatre. Manifestava maneres d’artista i ho va tenir clar als deu quan va veure Mar i cel. De l’inici com a actriu de teatre musical va passar a treballar amb directors com Calixto Bieito (La ópera de cuatro cuartos) o Ramon Simó (Ball de titelles) i a escriure i dirigir projectes com Subterrànies. Fa pocs anys sorprenia fent circ a Pals, estrenat al Grec, i dominava el burlesc a Taboo de la Sala Apolo. Ja fa 23 anys que no para de treballar, però els dos darrers li han portat la fama, sobretot amb el personatge Goya de la sèrie Vis a vis. En cinema, els treballs més recents són Campeones (2018), Matar a Dios (2018), on també és productora associada, i Pieles (2017). Ha fet història amb el seu nu a Harper’s Bazaar i ha patit un acomiadament polèmic a Operación Triunfo. “Com que soc políticament incorrecta en els cànons establerts, tot el que faci serà polèmic, sigui un nu o posar-me un vestit..”
Una de les seves facetes menys conegudes és la d’ajudanta de direcció de càsting, feina que va fer durant tres anys, o combinada amb alguns projectes esporàdics. D’aquesta experiència afirma: “Vaig aprendre a estar darrere la càmera, a entendre la indústria i a treure’n partit. Aquí es fan molts càstings publicitaris internacionals, on es demana un perfil, no un actor o model: rossa ulls blaus, venia la Jenny; negra, venia la Carol, amb elles ens coneixem de fa temps.” En aquest sentit, Castro entén que cadascú té una particularitat que ha de fer valer: “El més important és trobar el teu lloc i explotar la diferència. Un cop t’has fet un nom, això passa a segon pla i pren relleu l’ofici. A mi sempre m’han trucat per grassa, excepte a Matar a Dios, aquí sí que va arriscar el director. Si busquen la grassa del cine espanyol em cridaran a mi. N’hi ha més, però ara no hi pensen perquè soc allí.”
En una societat grassofòbica com la que vivim, l’actriu suporta insults cada dia a les xarxes socials, que acostuma a respondre amb ironia. Diu que ho aguanta bé perquè se sent molt realitzada. Tot i que no ho ha buscat, la fama també l’ha convertida en una mena de representant de diferents reivindicacions. “M’han fet abanderada de feminista, de lesbiana, de grassa, de dona canyera. Jo soc jo i no he volgut ser representant de res. El que existeix és el classisme, i si surts dels estàndards marcats, siguin quins siguin, t’assenyalaran.” Les seves declaracions són fermes i contundents, només en un instant se li trenca una mica la veu per l’emoció: “En els darrers temps molta gent em dona les gràcies, sobretot nois i noies que m’escriuen dient que es volien suïcidar i que gràcies a veure’m a mi tenen ganes de viure.”
Quan mira enrere nota que ha aconseguit el seu somni. “A la vida m’han dit moltes vegades que no i, malgrat això, ets allí i funciona. I ja és massa quan ve gent que admiraves de petita com Concha Velasco, que en part soc actriu perquè volia ser com ella, i et diu que t’admira; o quan altres companys de professió t’expliquen que els agrada el que fas.”
SÍ QUE EXISTEIX EL CLASSISME, I SI SURTS DELS ESTÀNDARDS MARCATS T’ASSENYALARAN
En aquest moment dolç mira la indústria audiovisual i reivindica les sèries com a l’espai que propicia la diversitat, per exemple a Vis a vis. “Fa uns anys una aposta així era impensable. Gràcies a les sèries, estem exportant. Aquí es crea producte internacional, això no entén ni d’idiomes ni de colors de pell ni de físics, cada cop és més global. Els productors arrisquen més perquè està funcionant molt, mentre que al teatre no ho fan, es queden amb la cara coneguda perquè hi vagi la gent.” Està al cas del que passa a fora i aspira a un model en creixement: “Fas d’actriu en una sèrie que t’agrada, després produeixes per formar part de l’engranatge i més tard dirigeixes un capítol. Passa a Big Little Lies i és una bona manera per canviar les coses.” També és partidària de les quotes en l’àmbit de la gestió, de direccions d’equipaments o a l’hora d’atorgar subvencions. Per contra, considera que “coartar la creativitat amb quotes per a mi és perillós. Si un autor o autora ha de decidir els personatges en funció de la diversitat o la capacitat, no hi crec. En els llocs de poder s’ha de legislar, en la creativitat, no”.
Semblaria que professionalment Itziar Castro ja ho té tot. Però no: “Jo vull fer una comèdia romàntica típica, la del noi que està boníssim i s’enamora de la noia, però de la noia grassa. Això seria un canvi d’estereotip.” Mentrestant, l’agenda del 2019 és plena. La veurem a les sèries Terror y feria del director i guionista Benja de la Rosa i Déjate llevar de Leticia Dolera. Durant la primavera estrenarà la pel·lícula Ajedrez para 3 d’Inés de León. Passarà part de l’any a Xile i l’Argentina, on rodarà dues pel·lícules. I, tot i que l’audiovisual domina ara la seva carrera, aviat tornarà al teatre.
VULL FER UNA COMÈDIA ROMÀNTICA TÍPICA, LA DEL NOI QUE ESTÀ BONÍSSIM I S’ENAMORA DE LA NOIA PERÒ DE LA NOIA GRASSA
Carol Muakuku, la reivindicació racialitzada
La seva vida personal està arrelada al barceloní barri de les Corts, on va créixer i encara viu. Enguany també hi vincularà la seva vida professional amb un projecte que qualifica d’ambiciós: “Serà una escoleta de teatre que es dirà Shakespeare and Friends, perquè els infants des de ben petits puguin reforçar les habilitats, parlar en públic o vèncer la timidesa a través de les arts escèniques. Volem donar l’oportunitat a tothom de tenir un espai accessible per desenvolupar-se.” Assumeix el repte des de l’experiència de la maternitat −té mainada de vuit, set i quatre anys− i la novetat del perfil docent.
Muakuku començà a estudiar Biologia, però a la facultat descobrí el teatre amateur i el musical i ho deixà per anar al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC), on es graduà en interpretació. Després continuà estudiant a l’Institut del Teatre. El 2007 es llicencià amb el Premi Extraordinari d’Interpretació i amb algunes feines professionals sota el braç, com un personatge a la sèrie El cor de la ciutat des de l’any anterior o a l’obra de teatre Èric i l’exèrcit del fènix, dirigida per Pere Planella. Aquestes bones referències d’inici, però, venien marcades per personatges estereotipats: “Molts profes em deien: tranquil·la, d’aquí pocs anys això canviarà i no seràs la migrant. Podràs interpretar papers del que sigui.” Paradoxalment, ella, de pare guineà i mare catalana, no és migrant; encara més, afirma contundent i riallera: “Soc molt de barri i catalaneta. És que et feliciten perquè parles bé català, t’ho creus? T’agafen ganes de dir: i tu també!”
Aquesta reacció ingènua per la seva llengua materna lliga amb el fet que mai no s’ha sentit discriminada per la pell a la vida privada, fins al punt que “no vaig ser conscient que era negra fins als 10 anys en una baralla de pati d’escola. Sempre he dit negra o mulata; ara dic racialitzada, perquè és un terme que no exclou ningú ni es limita a una sola procedència. Darrerament estic aprenent molt, llegint, buscant referents. M’agrada molt Chimamanda Ngozi Adichie”. A la vida professional, però, ha comprovat com la seva feina d’actriu ha estat condicionada: “Saps aquell anunci dels JASP? Era el 95 i jo m’hi sentia molt identificada. Resulta que només era per als blancs, no per a nosaltres.”
Però alguna cosa s’està movent arran de la polèmica al voltant d’Àngels a Amèrica, estrenada al Teatre Lliure. “Ens hem unit un col·lectiu d’artistes racialitzats que ja ens coneixíem i hem creat Tinta Negra. Cal fer molta pedagogia, tot i que ens resulta estrany haver de dir que Catalunya és diversa, que som catalans, i que no cal que ens donin els papers estereotipats que els caucàsics s’imaginen de nosaltres.” De la reacció emotiva al fet puntual, han passat a construir un discurs en positiu. “Sense retrets a ningú i amb bon rotllo. Hem de donar referents. Ara no en tenim, ni en generacions anteriors ni en la nostra, perquè no ens han donat l’oportunitat. La societat està preparada per veure-ho, però hi ha algun filtre aquí a Catalunya que diu: encara no, anem al més segur, al normatiu perquè ens funciona.”
La implicació en l’associacionisme professional no és nova per a l’actriu, ja que és secretària de finances de l’AADPC i membre de la taula de gènere del Pla integral del teatre que prepara l’Associació. Li agradaria que hi hagués una mena d’auditor de gènere quan es reben ajuts, “els privats que facin el que vulguin; però hi ha un deure en tot el que emani de les subvencions públiques. El mateix que demano en gènere, també hauria de ser en diversitat. Només cal sortir una mica, en altres països s’ha avançat fixant quotes”. A la nostra cartellera és evident que encara es viu en l’excepció. Un bon exemple ha estat Taques de tardor, la lectura de funció única a partir d’Otel·lo de Denise Duncan al cicle “Clàssics degenerats” del Teatre Lliure. “Era la primera vegada que dos actors negres junts parlaven en català, Malcolm Mc-Carthy i jo. I després ens creiem moderns”.
NEGRA O MULATA: ARA DIC RACIALITZADA, PERQUÈ ÉS UN TERME QUE NO EXCLOU NI ES LIMITA A UNA PROCEDÈNCIA
El balanç que fa després de gairebé vint anys de carrera és que, deixant de banda el món publicitari, i sense comptar el paper de fada a El somni d’una nit d’estiu dirigida per Joan Ollé al Teatre Nacional de Catalunya, sempre ha treballat en papers clarament estereotipats. “Em pregunten: pots fer de cubana? Fer l’accent dominicà? I jo penso: mare meva, si soc catalana. Quan podré fer una trama de mestra d’institut i ja està? Vull poder interpretar papers de dones racialitzades que siguin un exemple per a la societat, no només la que neteja o la que dona plaer als homes. Jo també vull ser la Julieta.” De moment, la temporada que ve té un projecte teatral a la Sala Gran del TNC. Per primer cop, en un rol sense marca racial.
EM PREGUNTEN: POTS FER DE CUBANA? I JO PENSO: MARE MEVA: SI SOC CATALANA
Jenny Beacraft, fugir de ser la norma
Va arribar a Barcelona el 2007 per amor a una persona i s’hi va quedar per amor a la ciutat. “Hi ha moltes coses que m’agraden de viure aquí”, afirma aquesta actriu americana d’aspecte guiri, un terme que de seguida fa notar que no li agrada gens. Cinc anys abans obtenia el BFA del Conservatori del Teatre de la Universitat de Carnegie Mellon, formació que va completar a l’Escola Philippe Gaulier a Londres i París, i amb Anne Bogart i la SITI Company a Nova York.
La normativitat també pot ser un estereotip. En el seu cas, l’eterna rossa d’ulls blaus, l’esvelta turista d’ara que fa pocs segles podia ser una senyora blanca de classe alta. “Per a mi la idea és que aquí no soc un individu, sinó que represento un grup. Crec que amb la comunitat afrocatalana passa el mateix. Tot el que sigui un perfil diferent significa que no se’t mira com una actriu que pot fer qualsevol paper.”
En el debat sobre Àngels a Amèrica, Beacraft va assenyalar a les xarxes que aquí no es parla del privilegi blanc, i existeix. Ella mateixa és conscient que n’és un exemple: “He treballat amb Bigas Luna, Cesc Gay o Antonio Chavarrías perquè soc una dona blanca que té aspecte de turista, i de vegades perquè parlo anglès nadiu.” O el canta, com quan fou la muda Sarah de Traduccions / Translations de La Perla 29 dirigida per Ferran Utzet. El seu desenvolupament en el sector ha estat sense preguntes ni entrebancs. “Però tinc un amic senegalès que em diu: soc català però quan parlo amb els catalans blancs no ho dic.” A ella la sobta, perquè afirma que als Estats Units en certes qüestions racials estan en una altra fase: “Aquí això és més jove en comparació als EUA, d’on vinc jo, o França, on està més integrat. Aquí ara estem començant i cal teatre i audiovisual que representin la societat on vivim.” En canvi, confessa que el fenomen #MeToo li ha obert més els ulls: “Com a dona no n’era del tot conscient, de vegades no veia que se’m tractava d’una determinada manera. En realitat estem desemmascarant estructures de poder que no volen canvis. És increïble.” Explica que als Estats Units el canvi per aconseguir la presència de projectes escènics i audiovisuals igualitaris i amb diversitat s’ha fet gràcies a tres factors relacionats: “Les institucions hi donen més suport i subvencions; les escoles ho volen perquè és el que es viu a les aules i, finalment, els mateixos teatres i productors també hi creuen perquè així mostren millor la societat.”
El darrer muntatge teatral on ha participat és Realpolitik (2017) de la companyia de la qual forma part, Teatre de l’Enjòlit, un espai on se sent lliure i sense etiquetes. Ara emprenen un procés de treball peculiar al voltant de la lingüística com a ciència. De moment estan en la fase d’investigació, juntament amb un grup de recerca de la Universitat Pompeu Fabra. El nucli del contingut són les múltiples possibilitats del llenguatge i les maneres més convencionals o no tan d’utilitzar-lo, aspecte que es treballarà amb persones amb trastorns psíquics o diversitat funcional.
PER A MI LA IDEA ÉS QUE AQUÍ NO SOC UN INDIVIDU, SINÓ QUE REPERESENTO UN GRUP
Sens dubte, la llengua és un dels trets que caracteritza el treball de l’actriu. Però massa vegades l’accent també esdevé l’única marca o fins i tot la pèrdua d’oportunitats. “Quan treballo a Luxemburg no em passa. De vegades m’han arribat a donar un paper en francès tot i que no el parlo, simplement perquè volen treballar amb mi perquè els agrada. Et diuen: aprèn per fonètica. I no passa res amb l’accent, ni expliquen dins l’espectacle: ella ve de fora. És un altre món.” La seva relació professional amb aquest país va començar el 2010 amb l’obra Peanuts dirigida per Jill Christophe al Théâtre National du Luxembourg, un lligam que es manté. Ara és a ECH, creant un projecte en el marc de la programació per a la capitalitat de la cultura europea del 2022. Es tracta d’una obra amb el col·lectiu multidisciplinari Independent Little Lies. “Utilitzaré el mètode Viewpoints d’Anne Bogart, en el qual m’he especialitzat i que utilitzo normalment per dirigir projectes de creació. L’obra es basarà en la història de The Women’s March a Washington, la manifestació més gran en un sol dia en la història dels EUA, i recollirà temes com la democratització de l’espai públic i el canvi de paradigma necessari perquè les dones prosperin col·lectivament.”
La fase de directora no es limita a les arts escèniques, sinó que també dirigeix una empresa de contes en la qual treballa amb diferents actors que van a les escoles. Beacraft vol continuar vivint a la ciutat que la va enamorar i contribuir a la transformació de la nostra escena: “M’agradaria participar o fer teatre en el que en anglès es diu blind casting, en què als rols no importa l’aspecte físic, sinó la interpretació de l’actor. Pare xinès, mare negra i nena blanca catalana.” Potser gràcies a aquests càstings cecs veuríem d’una vegada i realment la societat on vivim.
M’AGRADARIA FER TEATRE EN QUÈ ALS ROLS NO IMPORTA L’ASPECTE FÍSIC, SINÓ LA INTERPRETACIÓ DE L’ACTOR
