Un breu panorama del teatre alemany contemporani
Hi ha poques relacions d’admiració tan fortes i continuades en el temps com la que les artistes i espectadores catalanes (i em refereixo, amb aquest femení, a tots els gèneres i orientacions sexuals possibles) semblen haver professat dècada rere dècada al teatre alemany. Ja sigui arran de la fascinació burgesa per les òperes de Wagner al segle XIX, a causa de les promeses de subversió intuïdes en el cabaret i el llegat de Brecht, o, més recentment, arran de la reiterada invitació d’artistes alemanyes als teatres i festivals més potents de casa nostra, sembla que mai ha faltat ningú que sotgi amb interès els escenaris alemanys, ni ningú que no estigui immediatament disposat a introduir, traduir, reproduir o, directament, calcar (amb més o menys reconeixement de les fonts emprades) allò que s’hi està esdevenint.
Aquesta història reincident d’admiració i desig d’emmirallament ha donat forma a una percepció col·lectiva de l’escena alemanya contemporània en forma de llista de noms: dels més familiars (Thomas Ostermeier, Heiner Goebbels, Rimini Protokoll) a altres de més recents (Katie Mitchell, Susanne Kennedy) o que potser encara no hem sentit mai (Thom Luz, Boris Nikitin). Inevitablement, ens hem acostumat a un llenguatge que els descriu en termes d’originalitat, “excepcionalitat creativa” i “personalitat pròpia”.
Traçar un panorama artístic, en aquests termes, és una tasca problemàtica. Preferiria començar per un altre lloc: dir, per exemple, que el teatre, a Alemanya, disposa d’una dimensió institucional profunda i consolidada. L’exemple més clar és el model de l’Stadttheater: pràcticament cada ciutat disposa del seu propi teatre públic, amb un pressupost prou generós per mantenir una companyia pròpia, produir noves peces cada temporada i convidar espectacles d’altres teatres. Un exemple menys evident és el de la Freie Szene, que sovint traduïm com a “escena independent”. En fer-ho, correm el risc de passar per alt que l’escena independent, on es produeixen els treballs més experimentals i on trobem les relacions laborals més horitzontals, té un suport immens de les institucions i disposa del seu propi circuit de centres de recerca, creació i distribució: Künstlerhaus Mousonturm a Frankfurt am Main, PACT Zollverein a Essen, Hebbel am Ufer a Berlín, Hellerau a Dresden o Kampnagel a Hamburg són alguns dels espais consagrats a la creació contemporània i parcialment finançats per fons estatals o regionals.
Aquesta xarxa converteix el teatre alemany en un ecosistema, caracteritzat per un intercanvi constant d’informació i col·laboracions. Si les institucions promouen i donen suport a l’escena independent, aquesta acaba nodrint i influint en el discurs de les institucions. Aquest intercanvi constant manté els espais de creació en un estat d’alerta contínua davant els debats o inquietuds més puixants en les artistes i la societat: des de l’increment del preu de l’habitatge fins a la imaginació de nous futurs, des del racisme estructural fins a la desigualtat de gènere. Rere cada programació es troba sovint un intent d’articular un discurs, de fer-se unes preguntes que són col·lectives i a les quals es respon, també, de manera col·lectiva i plural.
En un país com el nostre, que tant ha tractat d’importar i emular les maneres de fer germàniques, potser cal parlar menys de creadores úniques i excepcionals i fer-ho, en canvi, d’ecosistemes i circuits de creació.
