Arran de l’estrena del film Alcarràs ens submergim en un debat sobre la vigència de l’ofici dels actors i actrius.
Què defineix la professionalitat en la interpretació? Quina és la situació actual de les persones que s’hi dediquen? Són les noves dramatúrgiques un perill per als actors i actrius? Aquestes són algunes de les preguntes que van sorgir en el debat organitzat per Entreacte i el portal de crítica Recomana.cat el passat 9 de febrer. Una hora que es va fer curta per a la quantitat de temes, dubtes i posicions que suscita aquesta bonica i complexa professió.
“Hem de defensar el valor de la nostra professió”Ester Bartomeu
L’actriu i formadora Ester Bartomeu es mostra contrària al fet que persones que no es dediquen a la interpretació comparteixin nominacions amb d’altres que fa anys que treballen per a això: “Mai se’ns acudiria pensar que qualsevol pot ser metge, ha de tenir una formació al darrere”, afirma. La vicepresidenta de l’AADPC advoca per la defensa de la professió com a base per posar fi a la precarietat. “Si qualsevol pot fer qualsevol cosa, per què tenim un conveni? Per què ha d’haver-hi una regulació salarial? No cal”. I no ho diu només per als actors actuals, sinó per als que han de venir: “Cada vegada hi ha molta més gent que s’hi dedica, és una professió que cada vegada està més acceptada”, destaca. Aquest increment és un problema si no creixen les oportunitats: “Hem de fer que les productores es guanyin la vida, que l’empresa cultural aposti per fer creacions i perquè es doni feina a la gent”. Les altres demandes són per a les administracions, perquè suportin la creació econòmicament i creguin realment “en la cultura com a pota del benestar social”.
Si, d’una banda, Bartomeu reconeix la virtut del teatre amateur en què “hi ha una formació de molts anys pujant a un escenari”, de l’altra critica la tria d’intèrprets en funció dels seguidors que tenen a les xarxes socials: “Per què la comercialitat o el màrqueting han d’estar en contra de la creativitat?”, es pregunta. En aquest aspecte recorda el valor de la versatilitat: “A vegades sembla que els actors només fan txékhovs. La professionalitat d’un actor que s’ha format li permet fer també de si mateix, fer una improvisació, buscar noves maneres…”. I opina que el públic “està preparat per obrir-se, emocionalment és intel·ligent per rebre una cosa que està ben feta”.
“Tots els teatres que rebin ajudes públiques han de tenir l’obligació de fer audicions obertes”
AlIcia G. Reyero
L’actriu i creadora Alicia G. Reyero considera que el treball artístic amb persones no professionals té un “poder transformador” que no està renyit amb la qualitat artística. Com a exemple cita el cas de Christian Dolz, que va guanyar un premi a millor actor al Festival de Màlaga sense que el jurat sabés que era un dels interns de la presó de Quatre Camins que participava en la pel·lícula Frontera. Ara bé, Reyero també critica les creacions d’aquest tipus que es basen en la morbositat: “Què és el que vols? Mostrar al públic burgès el que fa aquesta gent o reflexionar tots plegats? Són punts de vista molt dispars”.
Sobre els likes com a factor determinant per a la tria d’un intèrpret, opina que són camins diferents que no entren en competència. “El director que em vulgui a mi segurament no estarà buscant una actriu que doni aquest perfil”. Reyero defensa la convivència entre els formats tradicionals i les noves fórmules: “Emprenyar-nos amb tot això tampoc ens porta enlloc, que visquin els nous formats i que obrim finestres i connexions, tenim moltes opcions”.
La impulsora de la companyia Comando Señoras alaba la qualitat dels intèrprets actuals i critica la manca d’oportunitats: “Ens estem perdent moltíssimes veus”. Reconeix a més les noves opcions que estan sorgint a partir de les plataformes audiovisuals: “S’agraeix com a intèrpret, perquè tens més feina, però també com a espectadora”, afirma. Pel que fa als teatres, opina que “tots els que rebin ajudes públiques han de tenir l’obligació de fer audicions obertes, tenen aquest deure amb la societat”. En aquest sentit, demana que, si no hi ha feina per a tothom, es pugui repartir.
“El perill és que la ficció narrativa convencional s’ho menja tot”
Jorge-Yamam Serrano
L’actor, director, dramaturg i formador Jorge-Yamam Serrano qüestiona la noció de professional amb si mateix com a exemple: “Jo vaig començar a treballar com a actor per pagar-me els estudis d’audiovisual”, explica. Un altre cas és el d’Abdel Aziz El Mountassir, activista marroquí que com a paleta va protagonitzar la pel·lícula documental En construcción i que des de llavors ha fet d’actor en nombrosos projectes teatrals i cinematogràfics. “Posar-se davant d’una càmera o a un escenari fent de tu mateix és dificilíssim, necessites tenir molta capacitat i una direcció amb molta sensibilitat”. A més, recorda que per triar un intèrpret d’aquestes característiques “han fet molts càstings, han agafat aquell que sí que ho pot fer”.
Per a l’artista, el que s’ha de sospesar és què necessita en cada cas la persona creadora i la manera com l’espectador ho rep: “Tu agafaràs allò que et convingui i has de ser conscient dels símbols que poses en escena”, comenta. I en posa un exemple: “Tu t’imagines una peça de Rodrigo García o d’Angélica Liddell amb un actor de commedia dell’arte? No. O sí, però ho valores com a signe”. De fet, la recepció pot anar per camins diferents dels previstos: “La meva experiència em diu que encara que col·loquis una persona que està relatant allò que realment va viure, el públic inconscientment veu un personatge”.
Serrano no creu que la professió tradicional pugui ser substituïda, sinó al contrari: “El perill és que la ficció narrativa convencional s’ho menja tot”, afirma, cosa que acredita a la tradició cultural i formativa basada en les històries. De fet, planteja que les anomenades noves tendències “no són noves, fa molts anys que volten per aquí”, i creu que la llibertat creativa de l’artista pot anar molt més enllà: “I si el director necessita un robot? I si necessités una escombra? Ens hem d’obrir, perquè si no, encara que no ho sembli, només tindrem un sol tipus de disposicions artístiques”.
“El públic necessita referents, que hi hagi uns actors de tal sèrie ajuda a fer que hi hagi una entrada al teatre”
Jordi Bordes
Jordi Bordes, periodista d’El Punt Avui i impulsor dels Premis de la Crítica, reconeix la subjectivitat i les limitacions dels guardons, però en defensa la utilitat quan ajuden a difondre propostes que valen la pena. “Si tu testimonialment un dia has fet una funció però no tens cap intenció de dedicar-t’hi, no sé si et servirà de gaire tenir una escultura a l’estanteria de casa. És més útil el valor que suposa com a intèrpret o director per a més endavant, per a la teva carrera”.
El coordinador de Recomana creu que hi ha molts tipus de propostes escèniques que poden conviure. Entre elles, el teatre comunitari, “una forma molt eficaç per poder entrar a l’escenari un tipus de persones que normalment no hi són”. Això és valuós en dos sentits: tant per donar altaveu a col·lectius sovint invisibilitzats com per estendre les arts escèniques a persones que sovint no s’hi senten interpel·lades.
Tot i les immenses possibilitats, coincideix en el fet que la majoria de propostes parteixen dels models tradicionals d’intèrprets i corrobora la rellevància de la versatilitat: “Això és el que ens apassiona al públic, veure una actriu que un dia fa una comèdia, un altre dia fa un drama i sempre te la creus”. Ara bé, s’ha d’anar amb compte amb les confusions. “Si el públic va obert a descobrir qualsevol cosa, no hi haurà problema. La dificultat arriba quan només coneix un vessant teatral i l’altre el desconeix i s’espanta”, alerta Bordes, que creu que, a diferència del cinema, en el teatre és més difícil que l’espectador desencantat repeteixi. En aquest sentit, també destaca la necessitat d’un star system amb intèrprets coneguts: “El públic necessita tenir referents, que hi hagi uns actors de tal sèrie ajuda a fer que hi hagi una entrada al teatre. Com a mínim com a primer accés, després ja aniràs descobrint altres coses”.
Per a Bordes, els problemes principals són la precarietat, que permet arriscar poc, i la falta d’obertura: “Tenim uns deures a fer”, manifesta, i destaca casos d’èxit com el salt als grans teatres de la companyia La Calòrica. “Hi ha talent, més del que ens pensem. Trencant sostres i obrint la mirada descobrim gent molt vàlida i que connecta amb el públic”.
