En les dues darreres dècades ha sorgit una sèrie de creadors teatrals en l’àmbit català que treballen la interrelació entre escenari i arts visuals, genèricament en allò que entenem com a teatre d’objectes. Parlem d’una sèrie de companyies d’infraestructures fràgils que se situen en la perifèria dels grans centres de producció, en gran manera per conservar un major ascendent i control del treball propi i, al mateix temps, participar en circuits més alternatius i sovint amb projecció internacional.
Alguns d’ells van consolidar-se en el cicle de la nova escena Radicals Lliures (2006-2012), que va tenir lloc al Teatre Lliure de Barcelona. Ens referim a una sèrie de creadors escènics nascuts entre el 1970 i el 1985, i que podem qualificar de proartesanals, tot i que de vegades poden utilitzar eines digitals en les seves propostes. Citem bàsicament Xavier Bobés, David Espinosa i Macarena Recuerda. Tot i que la formació musical i escènica cabosanroque comparteix amb ells la fascinació pels objectes trobats en espectacles com La Caixeta (2000) i Agrupación Señor Serrano també participa d’alguns dels trets característics d’aquesta generació, com l’ús de les miniatures, podríem dir que els seus espectacles es mouen en una altra escala dimensional (tant en l’àmbit de la producció com en nombre d’audiència), i en el seu cas la tecnologia digital té un clar protagonisme. La idea d’intimitat i onirisme, juntament amb la defensa d’una tecnologia tradicional, molt present en els grups anteriorment citats, està més relacionada amb propostes de petit format i sovint per a pocs espectadors.
De fet, una altra característica d’aquests artistes de petit format és justament la seva relació amb l’audiència, formada per un nombre reduït d’espectadors, amb els quals estableixen un clima de complicitat i fins i tot d’intimitat, des de la contemplació poètica (en el cas de Bobés) fins a l’apel·lació (Macarena Recuerda, Espinosa), o fins i tot la conversa directa (Hermanos Oligor).
Reivindiquen l’artesania escènica i estableixen un clima de complicitat i fins i tot d’intimitat amb l’audiència, formada per un grup reduït d’espectadors.
Per a aquests creadors, la reivindicació de l’artesania escènica, amb freqüència de tons nostàlgics i irònics, també té a veure amb el fet de ser fills de la crisi econòmica, en viu contrast amb les formacions sorgides als anys vuitanta del passat segle, conegudes per les seves propostes expansives i de gran format com La Fura dels Baus o La Cubana. Però aquest contrast generacional no tan sols és propi de casa nostra, sinó que és un fet internacional.
Manipuladors de singularitats
Xavier Bobés, David Espinosa, Macarena Recuerda o els valencians Hermanos Oligor (actualment Jomi Oligor en solitari o en col· laboració amb Shaday Larios) estan fascinats pels objectes singulars i la seva manipulació en escena. Sovint són objectes vintage que, tal com feien els surrealistes històrics, ells consideren que tenen memòria i vida pròpies. La valoració d’allò popular, el fet de trobar noves lectures dels objectes quotidians i la mirada plena d’ironia ens remeten a Joan Brossa, inspirador de molts joves artistes. Però l’herència surrealista també ens porta als recorreguts del dramaturg Gómez de la Serna o de l’escenògrafa Victorina Duran pels mercats de segona mà, d’antiguitats i quincalles, a la recerca de la peça única i irrepetible. En suma, es tracta d’objectes sovint trobats a brocanteries, a fires de segona mà o fins i tot a les deixalles urbanes. S’oposen, doncs, als manufacturats en sèrie que remeten a la globalització. I si n’utilitzen, canvien la seva funció.
Creació a escala
David Espinosa (Elx, 1976), format en dansa contemporània a València, Brussel·les i Barcelona, ciutat en la qual viu des de fa més de vint anys, treballa amb aquesta segona tipologia d’objectes. Per exemple, a Mi gran obra (2012) utilitza com a material de creació figures homologades de modelisme, que són vuitanta-set vegades més petites que una persona, i que han estat ideades per a les maquetes arquitectòniques. Són miniaturitzacions de diversos rols i diferents professions: reconeixem, per exemple, un pintor de parets amb la seva escala i pots de pintura, una infermera amb el seu uniforme, un senyor d’avançada edat amb el seu bastó, una ciclista… Aquest canvi d’escala remarca una distància amb l’espectador en situar una tipologia de figura clixé, de plàstic i sense articulacions, en una representació escènica on s’expliquen minihistòries entre aquests petits personatges. La substitució d’actors per figures de maqueta fa que els pocs espectadors que entren a cada representació vegin com Espinosa executa tots els moviments de l’acció en manipular aquests diminuts actors, en una espècie de versió domèstica dels clàssics Deus ex machina. L’artista potencia d’aquesta manera la capacitat reflexiva del públic tot buscant, al mateix temps, la seva mirada còmplice i divertida. Segurament perquè a través d’aquestes figuretes ens reconeixem en bona part.
També en aquesta funció, Espinosa proposa un joc a cada espectador. Cada un d’ells disposa d’uns petits binocles d’òpera per ampliar la visió de les miniatures, una clara ironia en aquest espectacle, que té lloc en espais reduïts. En una de les seves darreres propostes, la divulgativa Conferència espectacular (2019), Espinosa replica amb les seves figures els trets característics de les anomenades noves escenes catalanes; així, mitjançant la seva manipulació i un bon moviment d’ombres, l’espectador reviu en un ampli recorregut històric l’energia d’Els Comediants, La Fura dels Baus, la poètica de Xavier Bobés o el joc incisiu d’Agrupación Señor Serrano en una mena de metateatre ple d’enginy i també tribut a la mateixa tradició teatral. En el cas d’Una història universal (2020), ha comptat amb la col·laboració de Jordi Casanovas, tot explorant el format de conferència espectacle en un divertit recorregut per l’aventura humana des de temps remots.
El demiürg i l’objecte
Xavier Bobés (Barcelona, 1977) és un creador autodidacte d’una sensibilitat i poètica singulars. Va crear la companyia Playground el 2003 conjuntament amb el director escènic Eric de Sarria. Des de l’inici ha treballat amb objectes de segona mà, objectes humils i quotidians amb els quals crea nous relats en col·locar-los en contextos sorprenents. A El rei de la soledat (2006), per exemple, recreava de forma onírica el món claustrofòbic d’una oficina dels anys trenta del passat segle, tot embolcallant l’espectador en una atmosfera kafkiana d’ecos surrealistes que Bobés orquestrava amb una notable precisió rítmica.
Bobés incita amb les seves propostes la capacitat creativa de l’espectador en oferir-li diversos estímuls sensorials, molt subtils, tant visuals com sonors, que li permeten recorreguts imaginaris en un clima d’intimitat. Cosas que se olvidan fácilmente (2015) va significar el reconeixement nacional i internacional de Bobés, que, en els darrers anys, ha estat programat en festivals i teatres d’arreu. En aquest espectacle, només per a cinc espectadors, Bobés descobria noves qualitats i possibilitats escèniques d’aquests objectes mitjançant la fantasia i el somni. En el cas de Corpus (2019), la manipulació d’un objecte escultòric s’acompanya de música clàssica interpretada en directe per a vint-i-cinc espectadors.
Lidia González Zoilo (Madrid, 1974), graduada en l’especialitat de Gest de l’Institut del Teatre de Barcelona, ha generat i participat en diverses formacions tals com Amaranto (des de 1999) o Colectivo 96º (des de 2008). Però també treballa amb el segell Macarena Recuerda Shepherd, pseudònim de la mateixa artista, i d’aquesta formació destaquem l’espectacle Whose are those eyes (2013), en el qual s’utilitzava una sèrie d’instruments òptics tradicionals. González Zoilo, intèrpret i directora, proposava una mena de joc de pistes en què cada un dels vint espectadors per representació disposava d’una enorme lupa per buscar indicis entre una sèrie d’objectes i documents, tots ells originals relacionats amb el cinema negre dels anys quaranta i els còmics clàssics dels anys trenta del segle xx per tal de descobrir el veritable assassí.
La interrelació entre cos, el cos de l’actordemiürg, i l’objecte defineix el treball d’aquests tres interessants creadors.
