Quantes dramaturgues coneixeu de la primera meitat del segle XX?
I de finals del XIX? Podeu esmentar cinc cineastes anteriors a 1950? I guionistes? Per què fins al 2009 cap dona va dirigir un teatre a Barcelona? Per què vam haver d’esperar fins al 2010 perquè la indústria de Hollywood atorgués el premi a la millor direcció a una dona? Perquè el teatre i el cinema el creaven, l’escrivien i el dirigien homes.
No és que les dones només volguéssim escriure cartes i diaris o ens encantés escriure sota pseudònim masculí, és que el teatre era (i és) una activitat pública i les dones no dominàvem l’espai públic. En cinema, tres quarts del mateix. De fet, als inicis del cinema era fàcil trobar dones guionistes o muntadores, ja que a principis de segle la creació cinematogràfica era considerada una feina força artesanal. Ara bé, tal com explica Ángeles Cruzado a Mujeres y cine, “l’arribada del sonor i el monopoli dels grans estudis de Hollywood van dificultar encara més l’accés de les dones a llocs de responsabilitat dins la indústria cinematogràfica”. que gairebé els fa parar bojos”, confessava. Exagera? Victoria Szpunberg, Carla Rovira i Helena Tornero creuen que no. És més, totes tres confessen haver sentit el mateix. Si ets dona, no et pots permetre ser mediocre. No et pots permetre fallar. Has de ser brillant. “Si ets dona, com diu aquella cançó de Janis Joplin, sempre perds. Si tens fills perds la carrera, si tens carrera perds tenir fills, si t’agafen en un festival et diuen que és per la quota de gènere. No pot ser que l’obra els hi hagi agradat?”, apunta Tornero. En canvi, segons Imma Colomer, “un senyor això mai no ho pensaria. Mai no pensaria que l’han seleccionat per la quota masculina”.
A poc a poc la cosa va anar canviant, però segons l’Estudi sobre la programació cultural 2016-2017 de l’Ajuntament de Barcelona des d’una perspectiva de gènere, només el 24% de les obres estrenades a la ciutat l’any 2016 van ser escrites per dones. El 2017 la xifra puja una mica més: un 32%. Si mirem les sales d’exhibició i equipaments teatrals, de la quarantena que hi ha a la ciutat de Barcelo-na, només quatre els dirigeix una dona: l’Antic Teatre, l’Institut del Teatre, La Villarroel i el Mercat de les Flors. A finals d’any, però, ja en seran cinc: Mercè Managuerra obre un nou espai al Poble-sec, anomenat Dau al Sec. Si passem al cinema, les dades són encara més alarmants. Segons el segon informe de l’Observatori Cultural de Gènere, elaborat amb la col·laboració de CIMA (Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals), només un 9% dels llargmetratges entre el 2005 i el 2012 van ser dirigits per dones. Aquests darrers anys, la cosa tampoc ha millorat: amb prou feines arribem al 16% de projectes cinematogràfics liderats per dones. Unes xifres que contrasten amb una altra realitat: a les escoles de cinema i carreres audiovisuals de Catalunya, el 64% dels alumnes són dones.
Discriminació i sostres de vidre
Ser dona no és un obstacle per fer carrera, però les primeres paraules que sorgeixen quan comences a parlar pràcticament amb qualsevol dona del món del teatre o del cinema són invisibilitat i discriminació. “El sector del cinema és molt individualista i està molt atomitzat, i jo, tot i treballar en equip, m’he sentit molt sola. I aquí, és clar, hi sumes la invisibilització, la discriminació, la conciliació familiar, el sostre de vidre i la falta d’autoconfiança cultural que arrosse-guem les dones”, confessa la productora i documentalista Yolanda Olmos.
“Per a mi, ser dona i participar en la mediació de l’experiència teatral des del fet creatiu em sembla una responsabilitat i una oportunitat”, explica la dramaturga, teclista de Les Sueques i membre d’El Graner, Raquel Tomàs. I afegeix que “des de la dramatúrgia, sigui ficció, documental o qualsevol gènere o pràctica (ja sabem que tot és política), cal ser altaveu d’un discurs amarat de feminismes. Avui en dia crec que no es pot fer altra cosa”. Com diuen a Les Sueques, “faldilles i soroll”. Per la seva banda, la creadora i actriu Carla Rovira, considera que “és molt difícil accedir a espais d’exhibició o de creació”. El talent no té gènere, però l’oportunitat sí. També Olmos considera que “les dones no tenim les mateixes oportunitats que els homes”. Un exemple: els grans pressupostos se’ls emporten els homes i a les dones sovint ens és més difícil fer la segona pel·lícula que la primera”. Ens veten? “No, simplement no ens veuen”, conclou Rovira. “És molt difícil que en l’imaginari dels programadors artístics els vingui al cap una dona. Y de señor en señor tiro porque me toca”. Fins i tot en el camp de la interpretació, on hi ha força paritat, les dones ho hem tingut pitjor i, segons exposa Lurdes Barba, “treballem menys”. La història, explica l’actriu i directora, “la fan els homes, i, en la majoria de les obres escrites, la major part de personatges són masculins”. Fa més de sis anys, a les IV Jornades de debat Dona i teatre al segle XXI, coordinades per Jordi Lladó i Jordi Vilaró, Carme Portaceli explicava que quan ella va començar atreballar hi havia altres dones que dirigien, però ella era l’única que aguantava. “He aguantat invisibilitat, he aguantat que els meus errors hagin pesat més que els dels altres i molt més que els meus encerts. Aquests encerts han estat valorats, però no han representat de cap manera les passions masturbatòries de certs crítics quan valoren positivament la feina d’un director/home, que gairebé els fa parar bojos”, confessava.
Cal ser altaveu d’un discurs amarat de feminismes, no es pot fer altra cosa
Exagera? Victoria Szpunberg, Carla Rovira i Helena Tornero creuen que no. És més, totes tres confessen haver sentit el mateix. Si ets dona, no et pots permetre ser mediocre. No et pots permetre fallar. Has de ser brillant. “Si ets dona, com diu aquella cançó de Janis Joplin, sempre perds. Si tens fills perds la carrera, si tens carrera perds tenir fills, si t’agafen en un festival et diuen que és per la quota de gènere. No pot ser que l’obra els hi hagi agradat?”, apunta Tornero. En canvi, segons Imma Colomer, “un senyor això mai no ho pensaria. Mai no pensaria que l’han seleccionat per la quota masculina”.
La lluita invisible
Tot i que ara s’està fent més soroll, fa anys que les dones lluitem (sovint de forma invisible) per canviar les coses. 1993: Neix la Mostra de Films de Dones de Barcelona.1998: Un grup de dones crea Projecte Vaca, una associació de creadores escèniques dedicada a potenciar la incidència de les dones en tots els nivells del sector professional teatral. Les Vaca van ser, tal com explica Teresa Urroz, “una entitat pionera a l’hora de donar veu i promoure la visibilització del treball de la dona en tots els estrats professionals de les arts escèniques a Catalunya”.
Si ets dona, no et pots permetre ser mediocre. No et pots permetre fallar.
2006: neix CIMA, l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals, amb l’objectiu de fomentar una presència igualitària de cineastes i professionals perquè hi hagi una representació equilibrada i realista de la dona. 2007: s’aprova la Llei orgànica per a la Igualtat efectiva entre homes i dones, tot i que si donem un cop d’ull ràpid a les dades exposades unes línies més amunt ens adonarem que aquesta Llei ni s’aplica ni es compleix.
Per això, imitant el Manifeste du mouvemente H/F egalité femmes/hommes dans l’art et la culture, sorgit l’any 2009 a França, fa un parell d’anys es va posar en marxa una iniciativa destinada a reclamar a les institucions públiques paritat en el món de les arts escèniques i audiovisuals. 2017: neix Dones i Cultura. Un col·lectiu que vol lluitar per aconseguir la igualtat de gènere en el món de la cultura. I això no és tot: l’any passat també va néixer Dones Visuals. Una associació de professionals del cinema i la televisió a Catalunya que treballa per promoure i visibilitzar la presència de les dones en aquest camp. Una cosa és clara: les dones ens estem unint. Ens estem organitzant per canviar les coses i lluitar per la paritat.
L’any que vam mossegar la poma
De fet, tot apunta que el 2017 serà recordat com l’any del ressorgiment del feminisme: va ser una de les paraules és buscades a Google Espanya i si mirem els rànquings dels llibres més venuts, ens trobem amb Morder la manzana, de Leticia Dolera, Feminisme de butxaca, de Bel Olid, o Teoria King Kong, de Viriginie Despentes. Les sèries més vistes del 2017 a Netflix i HBO van ser Handmaid’s Tale, Glow, Orange is the New Black i Big Little Lies. El feminisme va ser, també, protagonista de la setmana de la moda de Nova York on van aparèixer samarretes estampades amb lemes com “The future is female” o “Girls just wanna have fun-damental rights”, entre d’altres. Fins i tot marques low cost van decidir sumar-s’hi. El feminisme ha tornat, està de moda i fins i tot ven. Això és bo o dolent? Hi ha qui, com Jessa Crispin, autora de Por qué no soy feminista, considera que això buida de significat el moviment i el converteix en una campanya de màrqueting. Altres, com exposa l’actriu i directora Leticia Dolera en una entrevista a Sentit Crític, creuen que “és imprescindible que el feminisme entri al mainstream i passi a formar part de la cultura pop”. Ara bé, això quins efectes té en el teatre o en la indústria cinematogràfica? Podem parlar de normalització?
“Alguns estan canviant, altres només se sumen al carro”, creu Yolanda Olmos. “Però benvinguts siguin”, afegeix. Per la seva banda, Victoria Szpunberg i Carla Rovira admeten que “han rebut més trucades” que abans. “A més, ara també em contesten els correus per dir-me que no”, afegeix Rovira. Si donem un cop d’ull
a la programació 2018-2019 d’alguns dels principals teatres i festivals d’arts escèniques del país, trobarem que, tot i que encara estem lluny de la paritat, sí que es comença a tenir més en compte el paper de la dona. Exemples: el Teatre Lliure ha programat, durant quinze dies, el fòrum de debat artístic i social “Dones Lliures”, coordinat per Cristina Clemente, amb l’objectiu de replantejar-se el poder patriarcal i el paper de la dona en el nostre món. Per la seva banda, la Sala Beckett, tot i que sempre ha tingut força en compte la presència femenina, enguany apostarà per una temporada encara més plena de dones, sobretot pel que fa a l’autoria. També a la Sala Flyhard, al barri de Sants, han decidit posar èmfasi en la dramatúrgia femenina.
Si passem als festivals, ens trobem que un 42% dels espectacles de FiraTàrrega els dirigeixen dones –davant del 36% d’homes. El festival de Creació Contemporània Escena Poblenou, dirigit per Ada Vilaró, també presentarà
una programació plena de propostes creades, interpretades i dirigides per dones. En aquest cas, de fet, seran majoria. Ara bé, tal com apunta Colomer, “tot i la nostra aparent i progressiva normalització hem de continuar lluitant. Ens trobem davant d’una batalla que cal guanyar, cal continuar reivindicant”. Perquè encara hi ha qui ha d’entendre que les dones no som un col·lectiu, que no totes escrivim o mirem igual. Encara hi ha un passat per recuperar i uns referents per recordar. Però ara ja no és una utopia.
La lluita continua.
Projecte Vaca, 20 anys
