Diferents projectes creatius aporten llum als centres penitenciaris de Catalunya
Des de fa anys, alguns centres penitenciaris de Catalunya (Lledoners ja és a punt d’inaugurar la desena edició de la Mostra de Teatre) utilitzen l’art com una eina enriquidora i de gaudi personal per als seus interns. Per poder dinamitzar-ho, entenen que és imprescindible una mirada externa, de fora cel·les. Les aproximacions a la sala d’actes, ja sigui per veure un simple espectacle, que convida a fer-ne un col·loqui posterior, o bé per anar construint un espectacle en un taller amb assaigs periòdics, són moments de llum en un espai de gran rudesa.
¿És dur sentir com es tanquen les portes i et quedes dins per intentar donar un bri d’esperança als interns? “És més dur sentir que es tanquen mentre tu surts i les companyes del taller es queden dins”, conclou Jaume Nadal, un director de teatre de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), que ja prepara el seu tercer espectacle amb internes de Brians 1 per a la Mercè. No és un lloc fàcil per viure-hi i per realitzar-se. Tothom hi coincideix. Tampoc per fer-hi teatre. L’actor Eleazar Masdéu recorda que no es podia portar una rosca de més de les que es van preveure per construir l’escenografia. És notable l’impacte de treballar un espectacle de teatre familiar un diumenge al matí per als interns i els seus fills i familiars que havien anat a visitar-los. Ells ho van provar amb el seu espectacle, Berta, la caputxeta vermella 3a generació. La tensió de treballar amb els elements mínims (sense quasi disseny d’il·luminació per la migradesa de les instal·lacions), després d’haver sentit com la companyia ha anat aprofundint, reixa a reixa, fins al cor del centre de Lledoners, gaudeix de la recompensa quan la canalla comença a interactuar amb aquesta Berta, que és una nova manera d’explicar la Caputxeta Vermella de sempre.
És notable l’impacte de treballar un espectacle de teatre familiar per als interns i els seus fills
Joaquim Borrell és el monitor de teatre del Centre Penitenciari de Lledoners. Està molt agraït de la predisposició de la direcció i del cos de seguretat perquè els faciliten poder fer moltes accions amb els interns. Des de poder dur a terme els tallers dins la presó (amb visites puntuals d’actors que trenquen el miratge dels interns que pensen que l’èxit és fàcil i perenne), fins a acollir companyies que fan espectacles a la Mostra
(sovint vinculades a l’AADPC) o, fins i tot, poder fer sortides amb els membres del taller a equipaments com el Kursaal de Manresa, l’Institut del Teatre, el Liceu… La direcció del centre valora el teatre com una activitat que educa en l’oci. Pot tenir beneficis penitenciaris, tot i que el que es valora més és la formació i l’estudi per poder reintegrar-se a la vida quotidiana, més endavant. Cada centre penitenciari nou té un monitor artístic. Borrell treballa a Lledoners des del 2010. Ell no va poder participar en un ambiciós pla en què els diferents tallers dels interns feien gira pels centres penitenciaris, que es devia eliminar arran de les retallades del 2009. Suposava una despesa i un esforç organitzatiu notable, imagina el monitor de Lledoners.
Jaume Nadal fa prop de tres anys que treballa amb les dones de Brians 1 (dimarts i dijous). També ha impulsat l’experiència teatral amb sessions de diumenge amb interns homes i dones, tot i que la nova circumstància del centre de Capellades des del tancament de La Model fa molt complicat un seguiment dels treballs, i pensa que l’abandonarà aviat. El primer taller amb les noies va ser una versió de La casa de Bernarda Alba, en què el tancament obligat de les filles, en aquesta obra de García Lorca, recordava prou al de les internes. Tot i això, tenia moments per a la comèdia i feia caricatura del món de dins de la presó, un recurs que agrada emprar tant a les actrius com al públic intern. No és fàcil anar sempre al taller de teatre, perquè no crida gaire l’atenció. Però la satisfacció de complir i de trobar aquests moments de pau esclata quan les companyes del mòdul les aplaudeixen al final de la funció. Llavors, la recompensa és majúscula. És ben bé com si flotessin.
L’actor i pallasso Laudelí Arnau proposa un espectacle puntual d’August i manipulació d’objectes, que el porti a un col·loqui i a un petit taller final. Creu que l’objectiu és que els interns s’atreveixin a construir un personatge, a enfundar-se un nas de pallasso i trencar amb els estigmes interns del centre. Però, per arribar-hi, necessita construir abans un espai de confiança, de complicitat.
És un model, a més, que va transformant en funció de la seva audiència. Perquè ha après que hi ha un públic molt diferent si es treballa un divendres o un cap de setmana. Les activitats laborals impedeixen als més actius assistir-hi. I actuar el diumenge pot reduir el temps de les visites familiars, tant esperades El teatre no és com veure un partit de futbol. Laudelí Arnau s’hi rebel·la; les seves sessions es basen en l’escolta i en adequar la sessió al grup. Un dels reptes del seu treball és construir des de la vulnerabilitat, precisament en un espai com el de les presons, en què la fragilitat està mal vista.
El teatre és un element socialitzador, i a través del qual es guanya capacitat d’escolta, de concentració, uns hàbits que la majoria dels interns no han practicat. No els ho han ensenyat mai; no han pogut aprendre-ho. El taller els ensenya a fer d’actors però també de públic. Borrell recorda que amb alumnes de l’escola Eòlia van practicar el free listening, una acció en què el participant ha de mantenir una conversa deixant que l’altre s’esplaï.
Després de fer la prova al centre, van anar a Sants a practicar-ho. Un intern va asseure’s al costat d’una paradeta d’Òmnium Cultural i quan tornaven al centre li va explicar que una senyora gran li havia argumentat les raons de la independència de Catalunya, i, tot i que potser no les compartia, va aconseguir entendre l’altre punt de vista.
Els centres penitenciaris, com el teatre , són espais de reflexió i d’aprenentat ge personal
El final de Berta, la caputxeta vermella 3a generació, de T-Gràcia, pregunta als espectadors si, tot i l’enrenou que ha provocat el llop, que ha aconseguit salvar un ornitòleg (res de caçadors sanguinaris), se li ha de permetre reinserir-se al bosc. Afortunadament, els familiars dels presos accedien a donar una nova oportunitat al qui havia obrat incorrectament. Els centres penitenciaris, ben entesos, com el teatre, són espais de reflexió i d’aprenentatge personal. Llocs on els delinqüents jutjats han de trobar eines per a construir-se una nova vida que deixi d’amenaçar la pau social. És un miratge, avui. Però l’entrada del teatre ha de ser un glop de vida, d’aire, de llibertat per als interns. I també per a les persones que els acompanyen entre les cametes. “Vostè m’ajuda a ser millor persona”, li va plantar una interna de Brians 1 un dia en un descans a Jaume Nadal. “Jo aprenc molt més d’ells”, conclou el director de teatre. Algun dia en sabrem més perquè, diu, està escrivint un llibre que repassa moments de vida als tallers de teatre. La presó no pot ser un forat d’oblit i càstig, una lectura d’una societat que només respon a estímuls castradors i venjatius. Aquest tancament forçós ha de ser una àgora en què es pugui construir des de la discrepància, de manera empàtica i solidària, la resta de la vida dels jutjats. El teatre torna a ser una eina de vida. També des dels racons més profunds.
Click To Open
