Ja em perdonareu que comenci parlant de mi, però és que aquesta pregunta me l’han fet moltes vegades.
Vivim en un món (Catalunya) amb més escriptors que persones, i de tots és ben sabut que, tan bon punt una persona adquireix certa popularitat (sigui florista, cuiner o dietista) és obligatori que escrigui un llibre. O, com a mínim, que el publiqui. Cada cop que m’han fet aquesta pregunta volien dir, en realitat, si no tenia ganes d’escriure una novel·la. “Catalunya, país de novel·listes” seria un bon eslògan per a la Generalitat. “Escric molt, jo!”, els responc sempre. Crítiques, cròniques, entrevistes, articles d’opinió… Però això no compta, és clar: per a molta gent el verb “escriure” ha de portar, per força, el complement directe “una novel·la”. La resta és xerrameca.
On és la secció del teatre postdramàtic català a les nostres llibreries?
Aquesta introducció ve a tomb perquè, en l’apassionant món de la dramatúrgia catalana contemporània, sembla que només siguin “dramaturgs” aquells que publiquen els seus textos. Obres de teatre-teatre, amb dramatis personae, acotacions, pauses curtes o llargues i tota la pesca. Que es publiquin a Arola, Comanegra o l’Institut del Teatre, per descomptat. Tenim multitud de creadors escènics que, sense dedicar-se estrictament al teatre visual o d’objectes, estrenen espectacles en què la paraula té un gran protagonisme, però els seus textos no els arribem a llegir mai. Perquè ningú els publica, bàsicament. En aquell calaix de sastre que tant ens costa etiquetar (noves tendències, multidisciplinaris, altres llenguatges, etcètera) i que darrerament sembla que hem acordat anomenar “els híbrids”, hi ha multitud de companyies que escriuen, manipulen o adapten tota mena de textualitats. Penso en el creador Pau Masaló o en el col·lectiu Las Huecas, per exemple: on podem trobar els textos de Ciutat dormitori o de De l’amistat? Quin testimoni escrit o document bibliogràfic quedarà de les propostes cientificoescèniques de Marc Villanueva i Xesca Salvà, de les conferències performatives d’Alexandra Laudo o de Neus Masdeu, o de l’últim espectacle del VVAA Col·lectiu? Si es publiqués el text de Cadires, qui en signaria l’autoria: Mont Plans, Oriol Genís o Albert Arribas? On és la secció del teatre postdramàtic català a les nostres llibreries?
Un altre dia podríem parlar, si ho voleu, de la tendència d’alguns creadors de casa d’utilitzar el castellà en els seus espectacles. Moda preocupant i cada cop més habitual entre les companyies joves (com si això els possibilités més bolos… Ja us dic ara que la resposta és “no”). D’altra banda, aquells creadors que giren més pel món ja preveuen, quan dissenyen els seus pressupostos, la traducció dels textos a l’anglès per a les gires internacionals. Llegeixi’s Cabosanroque, Agrupación Señor Serrano o Conde de Torrefiel. En els números especials o monogràfics sobre el bon estat de la dramatúrgia contemporània catalana sempre solen aparèixer els mateixos noms: des de Lluïsa Cunillé o Sergi Belbel en l’apartat dels “veterans” fins a Josep Maria Miró, Victoria Szpunberg o Llàtzer Garcia, passant per noves incorporacions com ara Sílvia Navarro, Marta Aran o Lara Díez Quintanilla. En aquesta tirallonga de noms ja hi podem incloure la Berta Prieto, que amb Del fandom al troleig. Una sàtira del bla bla bla acaba d’escriure un dels textos més originals, divertits i metateatrals de la temporada? Ja em responc la pregunta jo mateix: la Sala Beckett n’acaba de publicar el text; per tant, ja podem afirmar que és una dramaturga-dramaturga. Benvinguda a la taula dels grans, Berta.
La dramatúrgia catalana contemporània no existeix només al TNC, el Lliure o la Beckett
Textos perifèrics
Sempre és bo recordar que la dramatúrgia catalana contemporània no existeix només al TNC, el Lliure o la Beckett. Des del circuit més comercial de teatres com ara el Goya, el Borràs o La Villarroel fins a les sales de proximitat (Flyhard, Maldà, Versus, Tantarantana…), l’autoria local és cada dia més majoritària en la nostra cartellera. Ens continuem oblidant, però i sistemàticament, dels terrenys més perifèrics o marginals: des d’un Antic Teatre fins a un festival TNT o un Sâlmon. Curiosament, en aquests contextos és on els creadors confien sovint en el castellà o, directament, l’anglès, a l’hora de crear els seus espectacles. I encara no hem parlat dels que ens fan trencar els esquemes, ja que se situen en terrenys pròxims a l’assaig escènic o a la instal·lació teatral: des d’uns Nyam Nyam fins a uns Monte Isla, passant per La Mula (Magda Puig i Andreu Martínez) o les creadores Núria Corominas o Júlia Barbany.
Desconec si l’Associació Catalana de Dramatúrgia té entre els seus socis alguns dels creadors “rars” que han aparegut en aquest article, però ja imagino que reuneix aquells autors més “hegemònics”. Professionals que combinen l’escriptura teatral amb la docència, l’escriptura de guions televisius o qualsevol activitat alimentària i legal. Mentrestant, el teatre català del present, els estudiosos del futur o, simplement, les persones interessades en altres teatralitats es perdran unes creacions que, pel seu evident caràcter efímer, restaran només en la memòria d’alguns (pocs i privilegiats) espectadors. Ens veiem d’aquí a vint anys i comentem la jugada?
