La llum, l’arquitectura i l’energia urbana continuen fent de la capital catalana un escenari privilegiat per posar imatges a la música
Empire d’Snow Man, Pamela Anderson de Rigoberta Bandini, Plora aquí de Pablo Maestres i Ferran Palau, Хартбіт de DOROFEEVA… El passat 2024, la Barcelona Film Commission (BFC) va gestionar 152 rodatges de videoclips, una xifra semblant a la de l’any anterior. “Se’n roden molts més que no passen per la BFC”, reconeix Montse Guiu, coordinadora de l’equip d’Spurna Visual SLU, empresa que gestiona el servei municipal BFC. “És habitual que no ens ho notifiquin produccions petites o independents que graven en espais públics sense generar afectacions, o rodatges que només tenen lloc en algun interior. Per exemple, del rodatge de Dua Lipa a les piscines de Montjuïc (cançó Illusion) ens en vam assabentar per la premsa”, explica Guiu.
Tot i no existir, doncs, una xifra exacta de quants videoclips es poden arribar a realitzar cada any a la ciutat, sembla evident que Barcelona és un plató que té una gran tirada. “Molts artistes venen buscant la llum i l’energia de la ciutat, aquesta imatge mediterrània i que mescla Modernisme, ambient urbà i costa”, explica Anna Bacardit, productora a l’empresa Canada, responsable de rodatges per a Rosalía –sense anar més lluny, l’esclatant Berghain del seu exitós disc Lux–, Tame Impala, El Guincho o la ja esmentada Dua Lipa. A això cal sumar que “Barcelona té una molt bona indústria audiovisual, amb professionals i proveïdors de primer nivell”, assenyala Bacardit. “El sector audiovisual hi està molt consolidat: hi ha bons professionals, infraestructures i empreses de serveis que funcionen molt bé”, afegeix Guiu.
El Laberint d’Horta, la Model, la Barceloneta i el Park Güell, entre els espais més sol·licitats
Els districtes més sol·licitats per plantar-hi el trípode són Ciutat Vella, l’Eixample i Sants-Montjuïc, i, si fem un zoom per mirar espais concrets, s’emporten la palma el Laberint d’Horta, l’antiga presó Model, alguns racons de la Barceloneta, el Park Güell i els Jardins del Teatre Grec. “Barcelona és una marca en si mateixa, plena de llocs amb identitat pròpia. Aquest caràcter icònic fa que molts artistes vulguin situar-hi el seu vídeo, encara que només sigui amb unes quantes preses”, apunta Jose Aladid, al capdavant d’Aladid Studios.
Entre la burocràcia i el “do it yourself”
Però no tot són flors i violes, especialment per a productores petites. Segons Jep Jorba, de Poca Broma Produccions, hi ha un excés de burocràcia i uns costos molt elevats quan es vol rodar a Barcelona. “Per a les grans empreses és viable seguir tots els passos, però si ets un autònom amb un equip reduït, omplir paperassa i pagar taxes per gravar és impossible”. Per això, moltes petites productores opten per espais interiors o per rodar fora de la ciutat. “Jo ja quasi no gravo a Barcelona. Hi ha moltes traves”, lamenta Jorba, que ha fet vídeos per a Andrea Motis, Clara Peya, Salvador Sobral, Elena Gadel o Hip Horns Brass Collective, entre molts d’altres. “Barcelona és de tots, i mentre no es bloquegin carrers ni s’interfereixin activitats, no hauria de ser tan difícil filmar-hi”, conclou.
Per a Jose Aladid, “a la pràctica hi ha força màniga ampla. S’hauria de passar per la BFC, però en moltes ocasions no es fa, i, si no causes cap alteració a la via pública, normalment no tens problemes per rodar. Una vegada estàvem gravant a la platja de la Barceloneta, va passar un cotxe de la Guàrdia Urbana i no ens van dir res”. El seu estudi de gravació i producció ha treballat amb artistes com Agustí Espín –“un dels vídeos dels quals estem més orgullosos, rodat a la Fabra i Coats, al barri de Sant Andreu” –, Sergio Nieto, The Paca’s o Gloria Maurel.
Cap a una saturació de l’audiovisual?
Altres entrebancs que poden tenir els rodatges de videoclips són, en gran part, causats pel mateix sector: “Hi ha indrets que estan tan sobresaturats de rodatges i visitants que no es donen permisos fàcilment. A més, en l’actualitat hi ha tanta demanda audiovisual que els tècnics s’han acostumat a unes tarifes molt altes, normalment les que tenen establertes quan fan anuncis, i difícils d’assumir per a les produccions de videoclips, que tenen uns pressupostos molt més reduïts”, apunta Anna Bacardit, de Canada.
“Hi ha indrets tan sobresaturats de rodatges i visitants que no es donen permisos fàcilment”
“Gestionar l’equilibri entre promocionar la ciutat i evitar-ne la saturació és un dels nostres reptes principals”, afirma Montse Guiu, d’Spurna Visual. “Volem facilitar rodatges, però sense col·lapsar determinades zones ni molestar el veïnat. Per això treballem amb quotes per districtes i limitem les localitzacions més sensibles, com el Born o la Barceloneta. També promovem la descentralització, animant les productores a descobrir altres barris o espais menys coneguts”. Sembla que s’està emprenent aquest camí, però que no sempre és fàcil: “Hi ha noves zones i espais que s’exploren una mica més, però els punts clàssics continuen sent els més sol·licitats. Al final, són els que transmeten millor la imatge de Barcelona que el públic té al cap”, diu Aladid. I per a Jep Jorba, “els artistes més comercials busquen els escenaris més icònics i reconeixibles: la Sagrada Família, la Barceloneta, la Torre Glòries… Els que volen fer videoclips més creatius sí que busquen altres racons o espais menys vistos, o directament opten per gravar en interiors”.
La feina darrere la càmera
Els videoclips poden generar molta activitat, però l’impacte laboral és desigual. En els grans projectes de Canada hi treballen entre 20 i 100 persones, segons la complexitat. En canvi, a les produccions d’empreses petites els equips poden ser de tan sols dues o tres persones. “És un sector molt viu, però sovint precari. Els videoclips, per a moltes persones que hi treballen, serveixen per aprendre i fer pràctiques, però no donen menjar”, considera Jorba, de Poca Broma. Tot i això, des de la BFC s’apunta que els rodatges aporten moviment econòmic a la ciutat. Allotjaments, transport, tècnics o lloguer de material generen un teixit professional que es beneficia indirectament d’aquesta activitat. Oportunitats per a una ciutat on cada racó pot convertir-se en l’escenari d’una cançó.
Nous formats, noves lògiques
Les xarxes socials han alterat la manera de concebre els videoclips. “Ara una peça en vertical i gravada amb mòbil pot tenir més impacte que un videoclip caríssim”, apunta Bacardit des de la productora Canada. Els rodatges s’adapten a formats curts i multipliquen peces complementàries per a TikTok o Instagram, cosa que obliga a repensar els temps, els pressupostos i l’estètica. Aquesta evolució també explica l’èxit d’experiències híbrides com les Gallery Sessions, enregistrades a un estudi del Poblenou i amb milions de visualitzacions. “No són videoclips clàssics, però formen part del mateix ecosistema audiovisual que projecta Barcelona al món”, diu Guiu, d’Spurna Visual. És el canvi de paradigma d’un format, el de posar imatges a una cançó, que va néixer amb la televisió, i que amb Internet i, més recentment, amb les xarxes socials i els seus vídeos més o menys breus –allò que es coneix com a reels–, té encara més repercussió i impacte global. Perquè segons Jorba, de Poca Broma, “els artistes necessiten un videoclip perquè avui dia sembla que ningú escolti una cançó si no hi ha una imatge darrere”.
