Una fotografia del sector teatral aquell 20-N
La mort de Franco va facilitar un canvi dràstic al sector teatral català. Cinquanta anys després, toca valorar i repensar les formes que les esperances de canvi, els grans projectes i les apostes de diferents sectors van acabar prenent i, amb elles, quin és el sector teatral que ens han llegat. Avui, però, el que farem serà una fotografia del sector teatral català en aquell novembre de 1975 per intentar entendre quin va ser el punt de partida de tot plegat.
Si la victòria de l’exèrcit sollevat havia suposat un fre radical a l’escena catalana, la recuperació havia estat lenta i progressiva. Esforços des de l’impuls inicial de recuperació de la llengua de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona fins a les renovacions en la formació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual o la revolució dins l’Institut del Teatre en mans de Hermann Bonnin. Parlem del naixement del teatre independent i de l’aposta per un teatre compromès que s’allunyés del teatre comercial, monopolitzat per companyies de Madrid i un teatre d’evasió en castellà. Uns grups independents que, cadascun a la seva manera, contribuiran a la recuperació del teatre català. No seran molts, però, els que, com Els Joglars i Comediants, tindran una projecció després de la mort del dictador.
Però seran també anys en els quals la gent de teatre pensa en quin és el camí que havia de prendre el sector, quin paper havia de tenir en la societat que es projectava: amb la democràcia havien d’arribar les solucions per al sector i, alhora, el teatre havia d’ajudar que el canvi es produís, assegurant-se que era des del mateix sector que es liderava la reconstrucció del teatre català, com projectaven Xavier Fàbregas, Feliu Formosa, Jaume Melendres o Jordi Teixidor.
De la vaga al Grec-76
Però 1975 serà un any importantíssim per al sector teatral, i no només per la mort del dictador. L’any començarà amb les recordades vagues del sector a Madrid que tindran la seva rèplica a Barcelona, començant un procés de mobilitzacions que acabarà desembocant en el Grec-76. Però si repassem algun dels moments més destacats d’aquell any hi trobarem espectacles com el muntatge de La Setmana Tràgica, de Lluís Pasqual i Guillem-Jordi Graells, amb el grup de Teatre de l’Orfeó de Sants. Altres iniciatives sota el paraigua del teatre independent tindran continuïtat aquell any, com la celebració del IV Cicle de Teatre a Granollers, el III Festival Internacional de Titelles o el Tercer Premi Margarida Xirgú, iniciat dos anys abans per la Penya Carlos Lemos, per a l’actriu Amparo Valle. Però serà també l’any de La jungla sentimental, de Jordi Teixidor, que tornarà a estrenar després de l’èxit al CAPSA d’El retaule del Flautista o el naixement del Teatre de l’Escorpí, que acabarà sent el nucli del Lliure.
Cartellera del 20-N
El dia que va morir Franco, la cartellera de Barcelona mostrava el panorama d’una societat que es resistia a desaparèixer. La majoria de les sales comercials estaven ocupades per companyies que feien teatre de revista, en castellà i amb els empresaris Matías Coslada i Paco Morán com a grans promotors. El primer havia dut Una amiguita de usted a l’Apolo, mentre el segon estrenava al Poliorama Sé infiel y no mires con quién, dues peces que ens marquen el to del moment i que compartien cartellera amb la companyia de Rocío Durcal al Teatre Talia i una icònica Mary Santpere amb la companyia de Pedro Ruiz al Victòria.
L’única sala que es desmarcava era el CAPSA, que programava uns recitals de poetes com Antonio Machado, Miguel Hernández o Rafael Alberti amb el títol de Pueblo de España, ponte a cantar; l’antifranquisme més romàntic intentava fer cantar els seus autors silenciats. Per la seva banda, al Liceu el que s’hi cantava era Wagner, amb l’estrena de Lohengrin pocs dies després.
S’arriba, doncs, a la nit del 20 de novembre de 1975 amb un sector teatral en crisi, una situació d’atur important i una dualitat entre un sector comercial decadent i monopolitzat per companyies de Madrid i un sector independent que tocava sostre i confiava en un canvi que li permetés sortir a la superfície en millors condicions. Serà, per tant, després de la mort del dictador que aquells i aquelles que havien estat esperant el fet biològic veuran en el nou panorama la possibilitat de construir un país democràtic i lliure.
Vindran els mesos de les vagues d’actors de 1976, el naixement de l’AAD i l’intens Grec-76. La idea era clara: amb Franco fora del mapa calia avançar cap al sector teatral desitjat, uns desitjos que, però, no seran iguals per a tothom. Aquell 1976 conviuran els fets del Grec-76, el naixement del Teatre Lliure, l’Alias Serrallonga dels Joglars o el Plou i fa sol de Comediants i el Don Joan de l’ADTE al Born. Vindran anys intensos i vindran anys de grans canvis, un dels moments més actius i dinàmics de la història del nostre teatre, que ara fa cinquanta anys va començar a lluitar per fer realitat allò que havia imaginat, un llegat que cal reivindicar més enllà de si es va poder fer realitat o si es va quedar en això, una esperança.
