Heu entrat recentment al web del Royal Court de Londres, aquest espai emblemàtic pel qual ha passat la més innovadora dramatúrgia anglosaxona de les darreres dècades? Feu-ho: us trobareu a qualsevol hora del dia o de la nit i fins que el teatre torni a obrir les portes la imatge en directe d’una sala buida en la qual l’artista Hester Chillingworth ha superposat la instal·lació Caretaker; una imatge que té un punt encoratjador, però que resulta també inquietantment i cruelment desoladora. Per apropar-se de forma escènica a aquests temps víricament cruels que han estat capaços de convertir els escenaris en espais més buits que aquell espai buit reclamat per Peter Brook, potser res millor que començar recordant les paraules del gran sacerdot del Teatre de la Crueltat.
Deia Antonin Artaud a El teatre i la pesta que el teatre s’assembla molt a la terrible malaltia convertida una mica en el paradigma de totes les invisibles amenaces infeccioses que ens acompanyen des de sempre. I si el teatre s’assembla tant a la pesta, no és solament –que també– per la seva ben coneguda capacitat de contagi. La semblança es trobaria més aviat en la seva capacitat compartida per actuar com a revelació i aconseguir que “es puguin localitzar tant en els individus com en els pobles totes les possibilitats perverses de l’esperit”. En aquell assaig que l’any 2015 Jordi Coca va presentar també en forma d’espectacle al Teatre Akadèmia, l’agosarat Artaud arribava a afirmar que el teatre, com la pesta, “és una crisi que només es pot resoldre amb la mort o la curació”. Aquí no hi caben els termes intermedis. Posem-nos catàrtics a la manera grega.
Doncs ja que som a Grècia, aturem-nos en aquella creativament pletòrica Atenes de Pèricles. I recordem el simbòlic paper revelador que la pesta exerceix a la Tebes on regna l’Èdip Rei de Sòfocles. Un paper destinat a desvelar el crim del qual no té consciència ni el parricida incestuós que l’ha comès. La pesta que assola la ciutat obliga Èdip a convertir-se en detectiu de la seva pròpia culpa inconscient. I significativament, l’obra es representa per primer cop just quan (fa aproximadament 2.449 anys) Atenes comença a recuperar-se d’una epidèmia de pesta que tindrà diversos rebrots. Gairebé –paradoxes de la vulnerabilitat ara també en boca de tothom– coincidint amb el moment en el qual la malaltia s’emporta precisament a la tomba el mateix Pèricles, el gran artífex d’aquell segle d’esplendor cultural.
Del període de reclusió obligada provocat pels mesos al llarg dels quals la plaga va actuar amb més virulència neix també l’Hipòlit d’Eurípides, un exemple representatiu d’aquell teatre creat en moments pandèmics que malgrat contenir referències més o menys vetllades a la plaga no l’aborda directament. Gairebé com si els estralls causats per l’epidèmia de torn estiguessin tan presents a la memòria de l’espectador que resultés sobrant fer més explícit allò que ja està implícit. Aquest és el cas del Shakespeare confinat sobre el qual tant s’ha parlat en aquests darrers mesos. Sense oblidar que la presència encoberta dels efectes de la plaga és present alhora en altres mostres ben reeixides del teatre isabelí. Com ara l’estupenda comèdia de Ben Johnson L’alquimista, l’argument de la qual gira al voltant de l’enganyifa amb poders falsament endevinatoris que es munta un criat quan l’amo abandona la seva mansió fugint de la pesta i el deixa a càrrec de protegir les seves propietats, encara que l’encàrrec li pugui costar la vida al servidor.
Malgrat la seva dimensió, la grip espanyola no va originar una literatura o un teatre vinculats als seus efectes.
Som encara lluny de saber de quina forma l’actual pandèmia quedarà reflectida en la creació escènica dels propers anys. En aquest sentit, iniciatives com ara la sèrie de podcasts amb finalitats benèfiques que, amb el títol genèric de The Lockdown Plays, aplega firmes prestigioses com ara les de Caryl Churchill, Inua Ellams o Simon Stephens, no passa de tenir un valor purament conjuntural. Però sí sabem quina ha estat la petjada cultural que han deixat o no han deixat altres grans moments de desolació pandèmica. Sabem, per exemple, que malgrat les terribles dimensions que va arribar a adquirir, la nefasta grip espanyola que va superar amb escreix la xifra de morts causada per la pesta negra i que va deixar també al seu pas un fotimer de víctimes molt il·lustres, no va originar una literatura o un teatre directament vinculats als seus efectes. Possiblement perquè aquella tragèdia vírica va esclatar l’any 1918, justament quan es començaven a cobrir de terra les trinxeres d’una Primera Guerra Mundial que havia deixat menys milions de morts, però ferides internes més profundes: quan les tragèdies humanes se solapen entre si, una d’elles s’acaba imposant a l’altra.
La sida va provocar molts morts entre la gent de teatre. Però no va aconseguir mai que tanquessin els teatres.
Per contra, la pandèmia de la sida (potser pel fet d’haver atacat directament molts professionals vinculats al món escènic, i també per la rellevància política que va adquirir la forma com va ser abordada per part dels representants de la ideologia més conservadora) ha estat sempre teatralment molt ben representada. Tant, que encara ara és capaç de donar origen a una obra mestra del teatre contemporani. Aquest és el cas de The Inheritance, l’extraordinari text de Matthew Lopez admirablement dirigit per Stephen Daldry que acaba de ser guardonat a Nova York amb el prestigiós Drama Desk. I que, tant per temàtica com per les seves dimensions èpiques, estableix un molt assumit vincle amb la seminal, monumental i imprescindible Àngels a América. Paradoxalment, la COVID-19 s’acaba d’emportar la vida del molt activista Larry Kramer, l’autor de la també ben emblemàtica The Normal Hearth.
Certament, la sida va provocar molts morts entre la gent de teatre. Però no va aconseguir mai que tanquessin els teatres, com sí ho han fet la pesta dels temps shakespearians, la grip espanyola, o –i amb caràcter encara més universal– l’actual coronavirus. És clar que de vegades aquesta mena de tancaments no guarden relació amb la biologia, sinó amb la toxicitat vírica del fanatisme ideològic: els puritans de Cromwell van implantar el tancament a l’Anglaterra del 1642 i els escenaris es van passar 18 anys confinats.
La pesta com a metàfora d’una societat políticament malalta es troba precisament a l’origen d’una obra ben digna de ser rescatada, atesos els múltiples paral·lelismes que presenta amb el moment actual. Em refereixo a la peça de Karel Čapek La malaltia blanca. L’obra –de la qual existeix una excel·lent versió cinematogràfica que, això sí, suavitza l’esgarrifós final original– va ser estrenada amb gran èxit a la Txecoslovàquia del 1937. I veient la data, no costa gens imaginar sobre quina amenaça totalitària i militarista ens està advertint.
Però deixem de banda aquest tema per centrar-nos en la qüestió sanitària. El país on té lloc l’obra (i de retruc, tot el continent) està amenaçat per una malaltia altament contagiosa l’origen de la qual es troba en un país asiàtic. S’ha d’evitar com sigui donar-li la mà a un afectat, perquè les mans constitueixen un perillós punt de contagi. I la malaltia no afecta els joves; només les persones d’una certa edat (a les quals cal aïllar i hospitalitzar immediatament) en pateixen els letals símptomes. Us sona d’alguna cosa, aquest quadre clínic que convida a tornar a confinar-se immediatament, seguint l’exemple dels protagonistes de Fi de partida? També Beckett en sabia molt, de confinaments vitals.
