Devia ser per la primavera de 1988. Un dia que vaig passar per la seu de l’Associació d’Actors i Directors (AADPC) em vaig trobar amb el Jaume Nadal, aleshores secretari, a qui ja coneixia perquè els dos procedíem del teatre independent. Em va comentar que l’Alfred Lucchetti, el president, volia que l’AADPC tingués el seu propi mitjà de comunicació, que estaven creant una comissió per endegar una revista. I sí, sense dubtar-ho m’hi vaig apuntar. Uns dies després ens vam reunir per primer cop. Ens hi vam posar amb moltes ganes, jo almenys així ho recordo.
Al cap de quatre mesos, després de diverses trobades de la comissió, l’octubre de 1988 va sortir el número 0 d’Entreacte. El resultat va ser una revista amb setze pàgines que es va distribuir a tots els socis, a les empreses que hi van inserir publicitat i a les entitats i institucions amb les quals l’AADPC mantenia relacions en aquell moment.
Els continguts del primer número havien estat debatuts per la comissió de treball en la qual també hi havia alguns membres de la junta directiva, i es van concretar en diferents seccions: opinió, informació, legal, sindical i lúdica. En el text de la presentació i en l’editorial ja s’esmentava la sempiterna precarietat del sector i també s’invitava a la participació activa a tots els associats. La fotografia i el titular de la portada ja mostrava la preocupació dels professionals per la desaparició de teatres. Hi deia “Aquí hi havia un teatre”, i era la fotografia del solar on s’havia enderrocat el Teatre Talia del Paral·lel.
El company Gal Soler, membre de la junta i de la comissió, va ser l’autor de la imatge gràfica de la primera capçalera. Vam fer una maqueta de la revista retallant i enganxant els diferents textos mecanografiats amb les fotografies, i deixant espais per als gravats dels espais publicitaris. Vam portar aquesta maqueta a Gráficas Fomento, una impremta especialitzada en revistes que, encara ara, com a Ediciones Rondas, imprimeix l’Entreacte.
El nou camí de l’autoedició
La posada en marxa de la revista es va plantejar en una època en què l’edició clàssica basada en la fotocomposició entrava en una nova etapa. Els sistemes d’autoedició començaven a néixer. Jo tenia un ordinador Spectrum a casa connectat a un petit televisor com a monitor i feia servir un programa molt senzill de tractament de textos, una nova manera d’escriure més interactiva en comparació amb la màquina d’escriure clàssica.
A l’associació hi havia un ordinador al qual se li havia de carregar primer el sistema operatiu i després el programa de tractament de textos o el programa que volguessis utilitzar, que ben pocs i ben cars eren els que hi havia aleshores. Unes eines increïbles, rudimentàries si les mirem des de la perspectiva actual. Em vaig informar i vaig intuir que el futur de l’edició podia anar per nous camins, l’autoedició. A poc a poc vam entrar en el món digital amb programes de tractament de textos, de bases de dades, de disseny, de maquetació, d’escaneig, de retoc fotogràfic i d’altres. Aquesta voluntariosa pràctica, potser per a alguns mancada de rigor o d’excel·lència, va comptar sempre amb l’aquiescència de la junta i de la comissió. Crec que aquest posicionament va aportar el valor afegit a una producció editorial assequible econòmicament que, a preu de mercat, no hauria estat mai assumible. Va ser fonamental en aquells inicis el diàleg constant amb l’impressor, Manuel Baratech, al qual l’Entreacte, i tots els que hi van col· laborar, li hem d’agrair el funcionament i el desenvolupament inicials de la revista.
En companyia de la dramatúrgia
El 1989 es va començar a editar, i es distribuïa conjuntament amb la revista, una col·lecció de textos teatrals inèdits. L’edició de textos teatrals és una de les activitats que més bons records em porta com a responsable de les publicacions. Per curiositat, m’ha agradat revisar-ne les xifres: es van publicar 27 separates amb 36 textos i 78 llibrets amb 126 textos inèdits, que fan un total de 117 autors diferents. De molts dels textos posteriorment s’han fet lectures dramatitzades i també estrenes a sales i teatres. A mitjan any 1992, l’SGAE va començar el patrocini de la col·lecció de textos teatrals. La col·lecció Teatre-Entreacte, lamentablement, va deixar d’editar-se el 2008, tot i que totes les publicacions es poden trobar a Biblioescènic, el catàleg de les biblioteques del MAE, a l’Institut del Teatre.
A partir de 1993, Entreacte va entrar a ser membre de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) i va poder gaudir d’una major difusió a través d’una fira itinerant que s’anomenava Supermercat de Revistes en Català. La revista va anar creixent i rebent subscripcions individuals i de biblioteques, consolidant-se dins del món de la comunicació en català.
Al cap dels anys estic molt content i em sento molt orgullós i satisfet que la capçalera Entreacte encara estigui viva i hagi resistit tots els embats —que n’hi ha hagut—, cosa que em fa creure que van valer la pena els esforços de totes i tots els que hi van col·laborar altruísticament en els seus inicis, que són molts, innumerables. Gràcies a tots els que encara hi sou i també un grat record als que ja no hi sou. Celebrem, doncs, aquests quaranta anys de l’associació, recordant-ho. Salut!
