Davant la recent publicació del Codi de bones pràctiques en les residències artístiques de Catalunya (CBP), una eina que des de l’AADPC, la Generalitat i altres agents culturals s’ha facilitat a les professionals, trobo adient preguntar-nos per la naturalesa, la utilitat i les mancances dels espais culturals autogestionats.
El CBP sembla un pas endavant en la codificació d’una utopia. Imaginem una realitat on tota mena d’espais i formes de fer s’alien en nom, únicament, de l’art. Imaginem un ventall de possibilitats prou gran perquè cada companyia o artista trobi el bressol adequat per al seu projecte. Un món on pugui haver-hi espais compartits que no hagin de donar cobertura econòmica als projectes artístics, sinó que es dediquin al gaudi, al debat… perquè els diners estan assegurats per una altra banda. Imaginem o, més aviat, observem la utopia integrada en la nostra mateixa realitat. La utopia, com ha deixat dit Layla Martínez, no és una illa, sinó un discurs inscrit en el nostre món que ens serveix com a motor tant d’autoanàlisi com d’abstracció. Imaginar la utopia ens serveix, precisament, perquè és un mecanisme de mirall. El món real i el que imaginem es complementen; el que trobem a faltar en un, ho dibuixem en l’altre, però no oblidem que el que ens agrada ho mantenim. La utopia és, doncs, una eina, una guia per saber quines són les coses que volem millorar i quines les que ens enduem cap a l’illa.
Si els espais no compleixen amb les condicions, potser el que falla és l’estructura
Les bones pràctiques, com les cures, i com deixa ben clar el CBP, són una qüestió col·lectiva. No hem de deixar d’exigir als espais que compleixin amb certes condicions de dignitat, però hem de començar a pensar que, si no les compleixen, és perquè hi ha una estructura més gran que falla. Si el que ens falla és l’estructura, la solució ha de ser una estructura, i no pas quelcom que s’apliqui a escala individual. Em plau dir-vos, a aquest efecte, i tornant a repetir el que es desprèn del CBP, que aquesta estructura ja existeix. S’ha teixit una xarxa molt potent de sales, saletes, persones i col·lectius que, en conjunt, tenen la capacitat de complir amb les bones pràctiques que les artistes tenen tot el dret, o la necessitat, de demanar.
La xarxa
Com es resol la contradicció entre l’autogestió i la institució? En realitat, traçar una línia tan clara entre ambdues forma part d’un discurs derrotista que no troba solucions a la precarització. Aquí no parlem de bàndols, perquè els bàndols són dicotòmics i binaris, i el món que imaginem, no. Si d’alguna cosa serveix la filosofia de l’autogestió és per habitar el nostre món des del prisma de la xarxa. Hi ha diferències entre oferir una residència (amb allotjament, assajos remunerats, àrees de descans, acompanyament professional…) i, per exemple, cedir un espai. El que pot oferir l’Administració pública, que compta amb els impostos de tota una societat, és evidentment diferent del que ofereixen els fruits del treball militant. La clau consisteix a entendre quin lloc ocupa cadascú en el teixit cultural. Voler canviar el món des de la base, a la contra de qualsevol edifici cultural que faci olor de convencional, no té com a fonament la idea que, mentre els canvis es donin al marge, és igual el que passi al centre. L’autogestió no defensa girar l’esquena al sistema, deixar de mirar què passa al món. Precisament, neix de l’observació de les mancances d’aquest. Entesa com a laboratori de possibilitats, com a laboratori de societats, en definitiva, com a laboratori d’utopies, és una baula clau en el brou de cultiu cultural. És el que històricament ha motivat canvis utòpics i reformistes en la política convencional. La gràcia rau a no haver de triar. Si tu, com Pepe Otal, com La Quartera, com el Konvent, verses cap a l’autogestió, ho fas en un sistema on també existeix la institució i, sobretot, on existeixen opcions intermèdies. La gràcia és que no estàs sola, i juntament amb les que trien demanar una subvenció, o amb les que trien instaurar grans estructures institucionals que donin cobertura econòmica a les artistes, sou tot allò que avança irrefrenablement cap a llocs que ara només imaginem.
L’única solució és continuar fent de la cultura una utopia col·lectiva. L’única solució és continuar lluitant per la possibilitat d’imaginar el que volem.
Una nova perspectiva
Un cop entesos, gràcies a les guies que proposa el CBP, els mínims i màxims que demanem a cada tipologia d’espai, podem omplir d’un nou relat les escletxes del món cultural. Tenir una feina estable, proporcionada pel sistema que a la vegada te la requereix per sobreviure, i alhora buscar una realització artística més enllà de la professional fora de la feina, és una normalitat i una mena de pluriocupació precaritzant. Però també és el signe d’un model caduc i que no ens és normal. El que ens defineix és ser moltes en una. No triar només una cosa. I això és radicalment antisistema. De tota manera, això no significa que ens puguem tranquil·litzar davant una gran empresa que faci tancar sales petites, que puguem permetre que el sistema ens exploti, que no ens queixem davant el fet que hàgim de fer coses que no ens agraden per pagar el lloguer, que entenguem les subvencions com una benevolència administrativa i no com allò que ens pertoca, però sí que significa que podem relaxar-nos si el nostre estil de vida no coincideix amb el del sistema: és l’objectiu, de fet. Defensar la convivència dels espais autogestionats (espais de manteniment de la col·lectivitat, espais de gaudi, d’acció directa i de pensament al marge, espais on fer prova i error) i de les estructures institucionals (que sustenten espais de professionalització de les artistes i els ofereixen cobertura econòmica) no vol dir abandonar la queixa davant la precarització, sinó reconèixer que tenim la força col·lectiva per canviar la perspectiva i les condicions quan faci falta. Només cal anar aprenent a posar-la en pràctica, tenint sempre en compte unes línies vermelles que Omar El Akkad defineix a la perfecció quan, amb referència al genocidi que l’estat d’Israel està perpetrant contra el poble palestí, diu que «tota institució que prioritzi el cobrament de xecs per sobre de denunciar el mal deixa de ser una organització artística. És una empresa de blanqueig de reputacions amb una junta directiva molt culta».
