El cinema és un dels espais culturals en què les aportacions de les dones són menys visibles, encara que costi de creure per la presència de tantes actrius i personatges femenins que encapçalen els crèdits de la majoria de films.
D’una banda, la història ha tractat amb opacitat la contribució de les dones al cinema, contribució que s’ha fet des del seus inicis, a finals del segle XIX. Efectivament, en els seus orígens està documentada l’existència de moltes dones que, des de la direcció, el guió, el muntatge i altres oficis relacionats van ser presents en la configuració del cinema com a nou dispositiu narratiu, industrial i artístic. Les aportacions d’aquestes dones són cabdals per entendre la història del mitjà i, tanmateix, a hores d’ara encara no són conegudes ni valorades. I tampoc presents en la cadena de coneixements que traslladem de generació en generació sobre el trajecte i l’evolució de la cultura del segle passat.
De l’altra, en l’espai de la creació cinematogràfica es fa clarament visible una situació de desequilibri que posa en evidència la manca d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes ens els llocs de decisió, on es fa possible la construcció de l’autoria. Segons les darreres xifres, els premis mostren que, a Catalunya, només una mitjana del 16,6% de films han estat dirigits per una dona durant el 2016 i que només un 26% dels caps d’equips de les pel·lícules ha estat liderat per dones(*). És a dir, les transformacions que s’han produït en altres sectors, tradicionalment masculinitzats, com l’arquitectura, la medicina o algunes enginyeries, encara no han arribat a l’àmbit de la producció cinematogràfica, malgrat la presència generalitzada de dones en els estudis audiovisuals i la profusió d’obres audiovisuals creades per dones des de la producció independent o més artesanal.
Estem, doncs, davant d’un doble repte: difondre de manera àmplia i adequada les creacions i les innovacions generades per les dones des del passat, com un acte de política genealògica imprescindible per reconèixer, valorar i fer possible la referencialitat de gènere en l’evolució dels llenguatges i de l’art cinematogràfic, i dur a terme, alhora, estratègies eficaces per superar la situació de desequilibri pel que fa a les possibilitats que les dones puguin realitzar trajectes creatius propis, en què es projecti la riquesa i la diversitat de la mirada femenina. Les narratives sorgides de l’experiència femenina són imprescindibles per enriquir els imaginaris socials i la intervenció de les dones en la creació cinematogràfica contribueix a renovar el repertori argumental, la riquesa dels personatges, femenins i masculins, els recursos expressius, les solucions formals, les formes de copsar els aspectes més complexos de l’existència. És en si mateixa innovadora perquè obliga a tot el sistema a canviar, a desplaçar l’androcentrisme i el masclisme del seus mecanismes de reproducció. Així s’ha produït quan les dones s’han incorporat a activitats o espais masculinitzats. Ho estan fent en el cinema. Hem d’afavorir que ho puguin fer amb igualtat d’oportunitats, amb més llibertat i, sobretot, amb més celeritat.
(*) xifres difoses per CIMA – Catalunya
